Redactor : David Sàez
Des del 29 d’agost Steven Wilson està publicant a les seves xarxes nous temes que conformaran part d’un treball major que s’anomenarà “The Harmony Codex”. Almenys tot ho indica i és el modus operandi dels nous temps d’oferiment de música on la compra física està ja quasi limitada al vinil o alguna altra moda incomprensible com la tornada del casset, ja parlaríem d’aquesta moda dels modennos pel casset en un altre moment.
Tenim cinc nou temes del senyor Wilson. El primer és “Economies of Scale” que el més destacable és escoltar els cors de John Wesley perquè el tema és totalment anodí, cosa que passa força quan composes al menjador de casa. Tenim una base seqüenciada amb uns teclats molt ben posadets i una melodia agradable, i prou.
The Harmony Codex
(2023)
Després tenim “Impossible Tightrope”, un tema llarg instrumental que recorda als vells temps quan Steven Wilson iniciava el projecte Porcupine Tree que el va fer un referent en el Rock Progressiu. Sense tirar coets, aquest és un tema molt agradable d’escoltar amb excel·lents dinàmiques ambientals, a destacar el fantàstic solo d’Adam Holzman al piano elèctric que aporta la part de jazz-rock. He llegit moltes collonades d’aquest tema com que és un viatge immersiu, un exemple d’àcid-gospel i free-jazz (WTF!). A veure, és un molt bon tema instrumental amb tots els recursos que ofereix el rock progressiu i al que val la pena dedicar-li deu minuts de la nostra vida.
Posteriorment es publica “Rock Bottom”, que no és una versió de la mítica cançó d’UFO. Ara bé, si em diuen que és una versió de Pink Floyd–David Gilmour m’ho crec sense pensar. Té tots els paràmetres floydians: Un mig tempo, harmonies d’acords menor, unes melodies nostàlgiques, una lletra que no convida a ser festiu. És evident que la contribució de la personal veu trencada de Ninet Tayeb aporta una dimensió dramàtica al tema, i Steven Wilson ho aprofita molt bé.
I què ens porta la vida ara? Doncs: “What Life Brings”. Un tema de mig tempo amb unes bones melodies i cors. La típica cançó que li poses algú al cotxe i et diu “què bonica” però que tampoc veus una preocupació al rostre d’aquella persona perquè la vulgui tornar a escoltar. Personalment trobo que és una excel·lent cançó per ser el fons d’armari d’un molt bon treball de llarga duració.
En resum, el que podem esperar ara mateix de “The Harmony Codex” és un treball molt intel·ligent de Steven Wilson. Tots els seus recursos creatius estan posats en els seus temes de forma sàvia perquè tots els seus seguidors tinguin un producte que els faci sentir satisfets. I aplaudeixo que estigui aportant tots el seu arsenal de forma tant docta, curosa i, sobretot, variada. Sap quan posar 15 segons de saxofon per afegir diversitat, que ha de participar Ninet Tayeb, que la veu de John Wesley posarà palote als PorcupineTreeneros, sap que és un excels productor i que el que està fent té un alt segell de qualitat.
Ara bé, presenta res nou. No. ¿Cal? És Steven Wilson i no li cal perquè ningú li demanda. Tot i amb això personalment millora les dues últimes perpetracions que va fer anteriorment “Future Bites” (2021) i “To the Bone” (2017) que són prescindibles. Almenys aquests temes em fan ganes d’escoltar el nou “The Harmony Codex”, cosa que em reconforta perquè no volia una tercera decepció.