Redactor : David Sàez
Com vam anunciar fa poc a Tòtum Revolutum, tenim l’enèsim treball d’estudi d’Ozric Tentacles. Si no m’he descomptat en porten 35.
El projecte d’Ed Wynne (teclats, guitarra, baix i el que calgui escolti) s’ha tornat a reestructurar i a l’habitual dels últims quinze anys, Silas Neptune (teclats, guitarra, baix, com el jefe) , ha tornat Brandi Wynne (baix i teclats), la ex del bo de l’Ed, que també era ex de la banda, ella, però ara no ho és de la banda, però encara sí de l’Ed, tot i que no sé si Brandi també és ex d’algú altre, persona o banda. I també Tim Wallander com nova incorporació a la bateria i percussió
El resum de la ressenya seria: Sense novetats al front. Ozric Tentacles ens torna a portar aquesta mescla tant genuïna de rock i electrònica instrumental que porten dècades fent amb el mateix nivell de qualitat. Una reinterpretació sintetitzada del rock psicodèlic dels setanta, o una versió rockera de la música chill out. Això sí, la producció hauria d’haver tingut una mica de cura per trobar uns sons de guitarra on es notés l’ús d’un amplificador no virtual; amb el boniques que són les vàlvules.
“Strom on a Teacup” és un tema consistent on destaca l’excel·lent baix de Brandi Wynne, la ex don… ja sabeu. Obertura enèrgica on la concatenació de melodies, ambients i solos fa que els prop de deu minuts de duració se’t passin volant de forma totalment agradable i sense necessitat d’una escolta atenta i exigent.
Continuem amb “Deep Blue Shade” que comparteix el concepte de l’anterior tall però jugant amb una mena de start-stop com característica principal i un interessant canvi de patró rítmic al darrer minut.
“Lotus Unfolding” ens transporta a una altra cosa. Un inici amb una flauta embolcallada d’uns teclats ambientals que em recorden a composicions de Kitaro, transformant-se paulatinament en llenguatge més rocker que dona pas a un solo de guitarra que acaba compartint protagonisme novament amb la flauta per tancar el cercle.
El següent tall té un nom inventat que per algú de la banda deu tenir sentit: “Crumplepenny” (potser és una ex de l’Ed). Tema ambiental que compta amb uns solos de guitarra acústica. Sempre és agradable i intel·ligent que hi hagi certa preocupació per oferir diversitat d’instrumentació en bandes sense veus, més que res perquè les línies generals sobre les que versa aquest treball ja les coneixem. I això és una mica el que passa a la cançó: Com que està ja tot dit sobra la meitat de la duració de la peça.
“Green Incantation” ja aporta quelcom diferent per què podríem definir que té un estil de jazz-rock durant la seva primera meitat. Però a la segona ja s’oblida del jazz i es queda amb un tema rock que va encarant-se cap a línies més pròpies del progressiu. Interessants idees que funcionen molt bé en conjunt.
I finalitzem amb “Burundi Spaceport”. Un altre tema de jazz-rock amb un ambient que els teclats intenten donar aquest aire espacial, tot i que per mi no s’aconsegueix. Malgrat això, és un tema de molt agradable escolta. Tornem a gaudir del so de la flauta de forma esporàdica i la guitarra ens porta a la finalització de l’àlbum.
Com s’ha dit anteriorment, no hi ha res nou que no ens hagin ensenyat abans Ozric Tentacles. Bones composicions, rock i electrònica, instrumentacions interessants, etc. Tot amb els mateixos principis que porten expressant durant dècades. Si no els coneixeu, us els podeu posar de fons mentre feu les feines de casa; i si els coneixeu doncs us trobareu exactament el que esperaveu.