Aquest any és el de la tornada de la banda del quartet de Salt Lake City: Advent Horizon. A destacar que no havien publicat cap àlbum des de “Stagehound” (2015) i ens presenten ara “A Cell to Call Home”, disc conceptual sobre l’amor com a motor per superar les addicions.
Els components són Rylee McDonald (veus, guitarra i teclats), Mike Lofgreen (bateria), Cason Wood (baix, teclats i trombó) i Grant Matheson (guitarra, teclats i veus). Val a dir que han afegit recentment a Kris Hartman que es farà càrrec del baix en les presentacions en directe. I s’han rodejat de col·laboracions de noms com Jordan Rudess (Dream Theater, Liquid Tension Experiment), Dave Meros (Spock’s Beard, Pattern-Seeking Animals), entre d’altres.
L’àlbum s’inicia amb “Water” on es presenta a piano motiu que estarà present en la cançó. Durant el desenvolupament del tema és evident la influència de Haken, d’una manera bastant obvia que acaba recordant a la idea que desenvolupa el sextet de Londres al seu treball “Visions” (2011). Val a dir que trobo un problema de producció ja que hi ha molts instruments barallant-se en les mateixes freqüències (guitarra, teclats, veus, plats de bateria) i en alguns moments acaba fent una bola a les freqüències mitges.
Continua amb el tema a piano sol “Snow Child” que és una bonica transició cap a “How Did It Get so Good?” amb una introducció amb guitarra acústica, mellotron i veu bastant al estil The Beatles però passat pel tamís modern dels Porcupine Tree dels anys noranta. Tot i que el riff ostinat que ens mostren a meitat del tema ens porta cap punts més progressius i de metall que li donen amplada i intensitat per desembocar a un final molt enèrgic.
I sense pausa anem a “Rain on Open Water” on es nota que aquesta banda és nord-americana ja que és un tema que té molt aire de pretty metal que tan agrada a aquelles terres. És de suposar que buscant una mica de lloc en llistes de reproducció més mainstream. És la cançoneta lleugera de tot àlbum conceptual. Això sí, amb el problema indicat de lluita per les freqüències que havia comentat anteriorment.
“Your Flaws” conté la bonica veu de Kristen McDonald que enriqueix encertadament la dinàmica que portava l’àlbum i que és quelcom que s’està estilant molt en els darrers anys això d’incloure una veu d’un altre gènere en algun tall. La composició en ritme de 3/4 aporta una agilitat a un tema preciós que té un temps lent i un ambient nostàlgic, amb un final abrupte però que funciona.
El tema “Truth” també compta amb McDonald a les veus però aquest cop amb un tema potent i rocker que juga amb els canvis de velocitat a la base rítmica. A més, compta amb un interludi que té un joc melòdic molt maco entre guitarra, piano i veus. És un tema amb riquesa que s’ha d’escoltar diversos cops per apreciar-lo en tota la seva immensitat.
I seguim amb un tema que demostra que Steven Wilson, englobant tots els seus projectes, és el músic més influent en el rock progressiu de les últimes dècades. I, com el cas de “Calling It Off”, si és en positiu no hi ha cap problema, benvingut sigui l’influx. Val a dir que és el tall on participa Jordan Rudess amb un solo de teclat on no es pot negar que aquest senyor també aporta la seva autoritat compositiva.
“Control” aporta una mica de pausa necessària amb una cançó melancòlica a mig temps amb combinacions de temps binaris i ternaris que sempre funcionen molt bé a aquestes velocitats. I ens sorprèn amb un solo de saxofon de Hayden Payne que dona una major varietat a tot l’àlbum i ajuda a fer una escolta compacta i única del mateix.
No és el mateix que podem dir de “Maybe”, que potser podria haver estat un tema a no incloure ja que és una cançoneta plana amb una instrumentació simple, una repetició de la melodia, i que si aporta algun element important a la història es podia haver condensat en dos minutets i cap a casa.
“Cell to Call Home” dona el nom a l’àlbum i la composició més llarga, com acostuma a passar a molts treballs conceptuals. Trobem un tema dens amb unes tornades que a mi em queda una mica meloses i tirant a cursis, però amb un interessant intermedi de solo de guitarra sobre un amalgama de 7/8 que sempre queda molt proggie. Recorda en els passatges vocals a l’anomenat senyor Wilson o als desapareguts Abigail’s Ghost però té bastanta personalitat pròpia.
I finalitzem amb “Hold Me”, que intenta donar conclusió a tot el treball amb un ambient de melancolia i nostàlgia, però que no té gaires coses destacables i, personalment, no aporta gaire més ja que estava tot dit. Com es diu en castellà: Ni chicha, ni limoná.
En termes generals no estem davant un disc que faci història, però si amb un que te’l pots posar en un viatge llarguet de cotxe i entra perfectament. Tenint en compte que últimament hi ha gent que per edat avançada o per morro fa coses infumables dons aquí tenim gent que s’ho curren, que hi posen passió o amor, i que s’ho mereixen més que d’altres que haurien d’estar a casa seva a la Toscana (o on la tingui) sense tocar els pebrots musicalment parlant i no robant altaveus a la gent honesta com Advent Horizon.
Redactor : David Sàez