Redactor : David Sàez
EL 15 de setembre Baroness publicà el seu nou àlbum titulat “Stone”. Sisé long play de la banda en que la primera novetat està en el títol que no porta nom d’un color. Se’ls hi deu haver acabat el pantone, o és una manera de marcar un punt i a part a la seva carrera. Tampoc teníem nom de color els seus primers extended plays: “First” (2004) i “Second” (2005), però sí títols evidents.
Esmentem d’entrada la riquesa creativa de les il·lustracions dels seus treballs, delicadeses que el mateix John Baizley (guitarra i veu) realitza al més pur estil Alphonse Mucha. Valdria la pena, pels amants de l’art, comprar-se la seva discografia en vinil només per gaudir de l’art de Baizley i, per mi, és evident que el dia que deixi la música podria acabar vivint de la seva faceta com il·lustrador.
Però tornant als dominis d’Euterpe (m’he marcat aquesta sobrada cultureta, mil perdons) a “Stone” trobem una música més precisa que en anteriors ocasions, ja que Baroness es caracteritzava per tenir una densitat musical important, una saturació en el seu so. Aquest nou so és un fet totalment intencionat ja que la producció es realitzada pel quatre components de la banda.
L’àlbum s’obre amb “Embers”, una introducció folk de guitarra i veus. Després d’aquest minut inicia “Last Word”, que si pretenien que no els comparessin amb Mastodon anaven errats tot i que té un so més brillant i obert. Per mi és una cançó sensacional amb un solo de guitarra excel·lent de l’amiga Gina Gleason.
“Beneath The Rose” s’apropa al Sludge metal, o metall warrete, que els caracteritzavà. Cançó potent amb la diferència que gran part d’ella és recitada, deixant les melodies vocals per les tornades. En canvi a “Choir” el recitatiu està present de començament a final, fent el tema menys contundent que l’anterior amb uns filtres de veu i bateries que, bé, ahí están,
Continua “The Dirge” amb un altre cançó d’aires folk, molt vocal i curteta. És com un breu descans perquè continuen els riffs de metall amb “Anodyne”, que peca una mica de ser, precisament, intranscendent i no ajuda a una fluïdesa de tot l’àlbum. “Shine” té una introducció d’un parell de minuts, acústica de mig temps amb bonics cors; tot i que de seguida s’inicien les hostilitats rockeres amb el tema que potser més recorda als Baroness dels àlbums amb nom de colorets.
“Magnolia” torna a jugar amb un inici suau a mig tempo per tornar-nos a oferir-nos un tema ple de dinàmiques entre la intensitat i la suavitat, amanit amb bonic amalgama que trenca el 6/8 que defineix el tema (coses de músics, no us encaparreu). Val a dir que els seus canvis d’ambient, i no aquest amalgama, fan que sigui com un viatge per una carretera de muntanya: Amb batzegades.
“Under the Wheel” obeeix, en canvi, a l’expressió de tema progressiu ja que anem augmentat la densitat musical des de l’inici de la seva introducció de baix, a càrrec de Nick Jost, fins quasi fins a la fi on la bateria de Sebastian Thomson agafa les regnes per concloure amb un fos musical o fade out.
I finalitza l’àlbum amb un tema acústic preciós que anomenen “Bloom”, recuperant la melodia de la cançó inicial “Embers”, on el contrast de la veu de John Baizley amb la de Gina Gleason li permet donar una profunditat i bellesa que arriba just al final i un pensa que tant de bo hagués tingut major paper la veu femenina durant tot els talls.
Personalment crec que és el disc més accessible de Baroness per a iniciar-se en aquesta banda, a part que em sembla un disc bo amb temes destacables com “Last Word” o “Bloom”. Però no acaba de tenir molta fluïdesa a nivell general i a un li queda la sensació que això no ha acabat d’arrancar.
El fet d’allunyar-se una mica de la seva faceta més contundent li ha portat crítiques. Carai, porten 20 anys amb una línia i canviar-la una mica em sembla el més normal del món. Als acèrrims de Baroness no els agradarà. Però això ajudarà a que entri a oïdes menys avesades a estils contundents i densos. Però ja se sap, si canvies perquè canvies i si no canvies perquè no canvies, sempre hi haurà veus crítiques… i de vegades són les mateixes facis el que facis.
Tot i amb això per mi preserven les seves arrels i han fet un bon treball que cal escoltar amb ganes de gaudir d’un bon rock.