Redactor : David Sàez
Disctrict97 és una banda estadounidenca formada per: Leslie Hunt (veu), Andrew Lawrence (teclats), Tim Seisser (baix), Jonathan Schang (bateria), Jim Tahsjian (guitarra).
D’entrada hem de reflexionar que Leslie Hunt sorgeix de l’espectacle “American Idol”, a la seva edició del 2007. Per tant, és envejable veure com en altres països aquests tipus de concursos televisius ofereixen cantera i talent, mentre que programes similars d’aquí ofereixen productes i clixés, com si anessis a una boutique gourmet o a un supermercat.
Però com que aquesta no és la secció de Ferran Monegal, anem a parlar del seu últim treball: “Stay for the Ending”. Ja us avanço que serà una ressenya difícil perquè al segon tema ja estava tot escoltat ja què la seva proposta no té res a aportar d’important, i resulta que l’àlbum té 57 minuts.
Iniciem amb la cançó que dona títol al long play: “Stay for the Ending”. Té una part mitja interessant amb unes línies de guitarra força maques, però la resta és un intent de fer un tema prog amb un riff que no és destacable i una tornada més aviat tirant a pop-rock. Es deixa escoltar.
“Mirror” és el segon tall. Una introducció suau amb una guitarra acústica, que li segueix un ostinato que interpreta tota la banda i que servirà com a motiu principal. Les veus hi participen però sense fer res que sigui remarcable. Som-hi una altra volta a una tornada pop-rock amb el mateix concepte que ja ens han ensenyat a l’anterior tema i no que no han reeixit. Ho repetim un parell de cops i tornem a fer un intermedi però aquest cop amb una solo de teclat, de mínim interès, i ho adobem amb uns toms de bateria sospitosament tocats i, a més, molt baixets de volum. D’aquí ens anem a un final amb un pianet que intenta conduir-nos a una conclusió cursi, amb una consecució de solos de guitarra i teclats (tirant a molestos els sons escollits) sense gaire gust i que no pinten res.
Al començar “Many New Things” pensava que se m’havia colat un disc de Phil Collins amb una d’aquelles caixes de ritme horroroses que feia servir, però ha sortit la veu de Leslie Hunt. I de forma gratuïta i inconnexa se’ns presenta un ostinato de teclat, d’aquells típics que li dones al botó “arpegi” i el toques amb una tecla. Val a dir que se li ha intentat donar una progressió d’acords que recorda al jazz-rock que es feia als setanta, però en conjunt queda tot feble, sense ànima i avorrit.
I tenim després “Crossover” que m’he pensat que era una cançó de Shadowfax a l’inici. Però ha tornat la veu de la bona de la Leslie per treure’m de l’error. Però vaja, que m’ha resultat el típic tema pop amb ínfules jazz que feien algunes bandes als vuitanta. Ni tan sols el riff intermedi ha portat cap a res interessant perquè hem tornat al jazz-rock dels setanta i a un horripilant solo de teclat, digne d’aquella època.
Seguint amb la discontinuïtat que ofereix tot l’àlbum, entrem en “Divided We Fall” amb el tacatán-tacatán que feien els grups de jebi métal als vuitanta. Que a veure, avui en dia ho fas amb el baix i queda maco, però a l’uníson amb les guitarres a mi m’ha resultat una mica kitsch o hortera. I després hi ha una consecució de parts guitarreres que es barallen amb les anteriors parts. A veure, per fer temes així tenim Between the Buried and Me i intentar tirar per aquesta línia no li funciona a Disctrict97 ni de conya. Un despropòsit de tema, vaja.
“Life Cycle” és una balada amb pretensions jazzies, però acaba sent bastant anodina. El més divertit són els arranjaments de bateria, amb el seu doble bombo que a un servidor li han fet exclamar: “Què fots?”.
Després tenim un tema de transició “X” que bàsicament és un baix midi a corxeres amb quatre arranjaments. Aquest serà el motiu que després es farà servir a “X-Fade” on anirà alternant un tema lent pop amb la perpetració d’uns riffs en un intent de ser rocker, d’aquests que fan banyes. Al final un pensa que el rock progressiu modern té més de modern que de progressiu.
Arribant als dos darrers temes tenim “Deck is Stoker”. Un altre tall disfuncional i pretensiós amb una combinació de velocitats, harmonies jactancioses de yazz modenno i uns riffs de grupete de col·legues per passar-ho pirata però que es creuen que són Mister Bungle. I a més, combinats gratuïtament. La veritat és que si no saps fer una cançó de sota, caballo y rey, intentar fer un tema progressiu… pá que te metes Manolete. Com a mínim, escoltant el solo de bateria m’adono que els toms sospitosos de “Mirror” son culpa de la producció que els han deixat mal mesclats. Per cert, com quasi molts dels solos de bateria es pot passar amb el botó forward i no passa res.
I “The Watcher” tanca aquest treball. Si voleu escoltar quelcom d’aquesta banda comenceu per aquest tema ja que ofereix aspectes interessants, malgrat els arranjaments de guitarra de dubtós gust. Personalment m’agrada molt el tractament vocal i l’ambient inquietant que imposen en el tema, tot i que la part mitja amb les línies de teclat i els riffs de guitarra es fan tedioses perquè no aporten cap tipus de riquesa.
No sé. Hi ha molta competència en el món de la música i arriba un moment que a aquestes propostes se’ls hi acaba veient les costures. Tenim bandes que ens estant oferint propostes bastant més interessants en aquesta línia. La sort és que Disctrict97 viuen als Estats Units, així que és difícil que acabem coincidint amb ells en algun festival; si ho fessim seria l’instant precís per anar a buscar unes birres.