Redactor : David Sàez
El trio de Colorado (EUA) Source han llençat el seu quart treball discogràfic que han anomenat “Emergence”. I aquí l’hem recollit per fer-ne ressenya.
A mena d’obertura tenim “Crack In The Shell”, on el piano dona suport a una part de cors vocals (clar) que fa dir: Això promet, ja que estan produïts amb un gust excel·lent. I al final el baix ens presenta una línia que serà la que posteriorment mimetitzarà la guitarra per afrontar la cançó “Emergence”. Aquí trobem un ambient que podríem dir que seria la faceta amable i assequible de Tool o Wheel ja que no hi ha una complexitat en la composició, ni una duresa rockera extremes.
La veritat, és molt bonic veure com un trio pot donar una densitat enorme a un treball discogràfic com aquest. La producció és fosca i mate amb una presència important de greus que ajuda a donar contrast en les parts melòdiques de les cançons on surt la brillantor de les veus i de la guitarra. Tot i amb això jo criticaria que s’ha deixat la bateria totalment apagada; precisa però sense cap sosteniment ni reverberació que aportin una amplitud a l’instrument.
Bona mostra de tot l’esmentat és “Vesica (The Path In)”. Pel meu gust, trobo a faltar que Pascal Faurie li doni més matisos als sons que extreu del baix ja que es fa una mica difícil de digerir durant tot el tema, tot i que és cert que funciona excel·lentment quan es contraposa amb la delicadesa de la guitarra i del piano a la part del solo de Benjamin Gleason que, per harmonies, té un aire molt Pink Floyd i un estil d’execució similar a David Gilmour que li avé perfectament.
Bona decisió iniciar “The Impulse” amb una bateria electrònica per donar un minutet d’oposició amb el que veníem escoltant. Com també ho és la interpretació de la bateria que fa Justin Mirarck a la part més melòdica, amb uns ritmes de toms. I, personalment, em roben el cor quan radicalitzen el tema a partir del tercer minut. Aquí si que s’escau el so desproporcionat del baix de Pascal Faurie.
I sense descans enllacem amb “A Path Out” que sorprèn amb una línia de teclat imitant un so de marimba que acompanya el riff principal de guitarra. Realment sembla la continuació del tema anterior podent formar perfectament una única composició plena de detalls. Insisteixo en que té molt mèrit donar aquesta riquesa en una formació de trio, fet que parla a favor de la qualitat de la banda.
“The Betrayal” és un tema de transició a piano, veu i uns quants efectes de so. Bonic intermedi per afrontar la resta, donant pas a “Bitter” que indiscutiblement és el single de l’àlbum amb una bonica tornada i un destacable treball de rudiments sobre els toms de la bateria, a càrrec de Justin Mirarck. Segurament la cançó més estàndard de totes i la que recomanaria pels no gaire amants del prog.
I a continuació dues stravaganze: “Snoodle Goo” que és una composició electrònica quasi de música concreta i “Goose Goo” on el baix porta tot el pes amb uns lleugers acompanyaments de guitarra i sons ambientals. Ambdues són llicències artístiques per satisfer la vis experimental de tot músic.
L’àlbum es tanca amb “Mandala” que conté un ritme amalgamat molt insistent que contrasta amb la línia vocal molt expressiva i fluida de Benjamin Gleason. I malgrat que la idea durant tot el tema és pràcticament la mateixa, en cap cas és fa pesada. La referència a Tool torna a ser obligada per ser més que evident.
No podem parlar d’un treball alegre, lleuger i divertit. Tot el contrari: És dens, fosc i introspectiu. Però és una de les novetats que enguany poden ser més destacables.