Trevor Rabin, “Rio” (2023)
Redactor : David Sàez
Trevor Rabin se’l coneix per treballar en les bandes sonores de: “Con Air” (1997), ”Armaggedon” (1998), ”Deep Blue Sea” (1999), ”National Treasure” (2004) ”Snakes on a Plane” (2006), i tant i tants títols “cabdals” en la història del cinema, oi? Abans havia tocat en una banda que es deia Yes.
Feia 11 anys que no composava un treball en solitari des del seu àlbum “Jacaranda” (2012). El primer a destacar és que Rio és el nom de la neta de Trevor Rabin, i que ell mateix ha fet la portada utilitzant art digital. Per gustos els colors, però jo la trobo bastant lletjota… la portada.
Res més donar al play tenim “Big Mistakes”, una cançó rock amb unes harmonies vocals que faran les delícies dels fans de Yes, tot i que si em diuen que és un tema de Tom Petty m’ho trago. El problema és que s’acaba tornant repetitiu el motiu de guitarra sobre el que es basa tota la composició i si l’arriba a liquidar-la coincidint amb l’efecte de so d’un telèfon que trobem als quatre minuts ja hagués estat bé.
“Push”, en canvi, és un excel·lent tema amb un regust vintage i on el frenetisme de les guitarres contrasta amb la calmada línia vocal . El joc en tota la composició entre ritmes binaris i ternaris li dona una amplitud potentíssima. La veritat és que Trevor Rabin es surt amb el baix especialment. Quasi tots els instruments de l’àlbum són executats per ell, excepte les bateries, alguns cors i el violí solista que trobem cap la fi d’aquesta cançó. Aquí Vinnie Colaiutta fa unes delicatessen a la bateria i percussió tremendes. Les parts instrumentals més rockeres m’han recordat als treballs dels canadencs Saga. I ja ho rematem amb una orquestració final d’una riquesa i gust compositiu fora de sèrie. Imprescindible a qualsevol llista de reproducció de Prog.
La línia inicial de “Oklahoma” fa una meritòria transició cap al tema principal que és extremadament emotiu; més encara si pensem que és una cançó dedicada a les víctimes del sanguinari atemptat d’Oklahoma City de 1995. Així que amb aquests antecedents i el preciós motiu que condueix tot el tema en diferents tonalitats, es fa difícil de posar-li el però de que es fa una mica insistent en el leitmotiv.
Continuem amb “Paradise” que és una mel·líflua cançoneta pop, de les típiques que componia amb Mark Mancina fa uns anys. Està ben col·locada en l’ordre de l’àlbum per tant de treure la càrrega emotiva que portàvem del darrer tema. Tot i que millor situada estaria fora de “Rio”.
I “Thandi” demostra que el més brillant Trevor Rabin és el que es torna un mica locu, el que s’allunya de fer cors súper happies i es deixa anar una mica el cabell fent composicions complexes i exigents com aquesta. I sobretot que Trevor Rabin és un guitarrista collonut i aquí ho pot demostrar. Entenc, però, que si tots els temes fossin com “Thandi” seria poc viable per una escolta lleugera.
“Rio” (2023)
“Goodbye” sorprèn; que no té perquè ser una virtut la sorpresa. És un tema de bluegrass combinat amb una tornada pop que fa un contrast molt exagerat. Què si el tema hagués durat dos minutets i mig t’ho compro Trevor, però és que no té res més i acaba resultant bastant pesat un cop se’t passa la sorpresa o, com en el meu cas, l’ensurt.
La introducció vocal súper processada i filtrada de “Tumbleweed” també sorprèn. És un punt a favor de “Rio” ja que intenta ser variat i oferir moltes coses sense una línia única que el condueixi. El resta de la cançó té uns curiosos arranjaments jazzeros de bateria i guitarra mentre l’electrònica ens va embolcallant fins el final de guitarra jazz modern a l’estil de Pat Metheny. Tema interessant com a fons d’armari d’un treball discogràfic
D’altra banda “These Tears” és totalment prescindible i anodí. Una balada bastant lineal i, altra cop, de metratge massa extens. Típic tema en el que mires l’hora. I “Egoli” tampoc és que t’ajudi a encarar el que queda per venir. Una cançoneta insulsa amb un regustet a world music però sense gaires matisos. Dos temes que podrien ser descartables.
I finalitzem amb “Toxic”, res a veure amb la cançó de Britney Spears (i ja que el Pisuerga passa per Valladolid, podríeu escoltar la versió “prog” que ha fet Rioghan aquest mateix mes del tema de la bona de Britney). Però tornant dels Cerros de Úbeda, Trevor Rabin tanca “Rio” amb una composició a mig camí entre el rock, pop i blues, amb uns cors que ja hem catalogat com molt reconeixibles de la època yesera de Rabin. I lamentablement torna a pecar d’estirar massa les idees que, un cop exposades i assimilades per l’oient, no tenen ja més interès.
Així que “Rio” deixa un gust de que no està malament, però tampoc bé. Llums i obres, o ni verat ni sardina. Cosa que és una llàstima perquè hi ha un tema com “Push” que és formidable i altres dos com “Thandi i “Oklahoma” destacables. I clar, queden diluïts entre altres no tan brillants.
Si un és yesmaniàtic li quedarà un record a l’àlbum “Talk”, de Yes òbviament. A la resta, aneu als destacats que us proposo i si us barrufen continueu amb el que queda.