Hi va haver una època en què trobar un disc determinat no era qüestió d’escriure quatre paraules en un cercador. Si el grup no tenia distribució aquí, calia saber on anar, preguntar, encarregar-lo i esperar. A Barcelona, durant molts anys, una de les adreces que acabava apareixent inevitablement entre els aficionats al rock progressiu era Pan y Música.
La botiga havia nascut a finals dels anys setanta i inicialment el seu camp era més ampli que el progressiu. S’hi podia trobar música d’avantguarda, electrònica, Krautrock i altres propostes que difícilment tenien espai en els comerços generalistes. Amb el pas del temps, però, Pan y Música va quedar cada vegada més identificada amb el rock progressiu i simfònic.
El local que més gent recorda era al carrer Ros de Olano, a Gràcia, molt a prop de Fontana. Durant els anys vuitanta i sobretot els noranta va ser un petit punt de trobada per a una escena que existia gairebé al marge de la indústria musical majoritària.
En aquella etapa apareix inevitablement el nom d’Esteve Vendrell, citat habitualment com Esteban Vendrell a les publicacions en castellà. Al seu voltant, Pan y Música va anar molt més enllà de ser una botiga de discos. Importava material, distribuïa publicacions, mantenia contacte amb segells estrangers, treballava per correspondència i acabaria participant també en l’organització de concerts.
Les prestatgeries de Pan y Música podien reunir en pocs metres bona part del mapa progressiu europeu del moment. Hi havia IQ, Pendragon, Pallas, Jadis, Änglagård, Eloy, The Enid, Henry Cow, Popol Vuh o les formacions italianes PFM, Banco del Mutuo Soccorso, Osanna i Le Orme. Una guia internacional dedicada a establiments especialitzats en progressiu ja destacava el catàleg de Pan y Música i la seva presència de material espanyol i italià.
Però centrar aquella història únicament en les bandes britàniques o europees seria deixar-ne fora una part essencial. Pan y Música també era un lloc on es podia trobar el progressiu que s’estava fent aquí, moltes vegades per grups amb una distribució minúscula i que gairebé no apareixien als mitjans.
Entre aquells noms hi havia Galadriel, Rivendel i els barcelonins Dracma.
Galadriel i Jesús Filardi
Galadriel és una de les bandes que millor expliquen la supervivència del progressiu espanyol durant els anys vuitanta, precisament quan semblava que aquell llenguatge musical havia desaparegut de l’actualitat.
El grup es va formar a Madrid el desembre de 1985 amb Jesús Filardi a la veu, procedent d’Algor; David Aladro als teclats, Óscar Pérez a la bateria i Pablo Molina al baix, aquests tres procedents de Dantalion; Manolo Macía a les guitarres, procedent de Galdalus, i Manolo Pancorbo, ex-The Magic of Fire, també a les guitarres. En els seus primers concerts la teatralitat i la posada en escena de Filardi ja formaven part de la personalitat del grup.
El 1986 van gravar la cassette La Escalinata i el 1988 va arribar Muttered Promises From an Ageless Pond, un treball que acabaria convertint Galadriel en un dels noms de referència del neo-progressiu espanyol. Filardi ha explicat en entrevistes posteriors que durant els primers anys vuitanta havia descobert i comprat a Londres discos d’IQ, Pallas, Marillion, Twelfth Night o The Enid. Aquell renaixement progressiu britànic va ser una de les influències que l’empenyeren a voler desenvolupar un projecte semblant aquí.
Galadriel continuaria la seva trajectòria amb Chasing the Dragonfly, Mindscapers i, anys després, Calibrated Collision Course. En aquest últim treball Filardi i el baixista José Bautista van treballar amb diversos músics convidats, entre ells Jean Pascal Boffo a les guitarres i Andy Sears, cantant de Twelfth Night, en les veus de suport.
És interessant perquè Galadriel no era simplement un grup que mirava als setanta. Formava part d’aquella generació que havia descobert Marillion, IQ, Pendragon o Twelfth Night i intentava demostrar que encara hi havia un espai per al progressiu contemporani.
I aquell tipus de disc era precisament el que es podia anar a buscar a Pan y Música.
Rivendel, des de Sant Sebastià
Un altre dels noms que podia aparèixer entre aquell material era Rivendel.
La banda es va formar a Sant Sebastià el 1985 amb Toño Cruz a la guitarra, Josemari Aguirrezabala al baix i instruments de vent i Óscar Belío als teclats. Amb Mikel Torés a la bateria van participar al recopilatori internacional Exposure ’88 i van desenvolupar una proposta amb referències al progressiu clàssic, però situada de ple en la nova escena dels anys vuitanta.
El seu primer àlbum, Manifesto, va ser enregistrat el 1990 i publicat el 1991 pel seu propi segell, Lednevir Records. A l’enregistrament hi participaven Josemari Aguirrezabala, Óscar Belío, Toño Cruz i Mikel Torés.
El 1996 arribaria The Meaning, publicat pel segell francès Musea, ja amb Juancar Pérez a la bateria. El disc contenia només tres peces, però de gran durada, inclosa la composició que li dona títol, de gairebé mitja hora. Les tres peces estaven cantades respectivament en castellà, anglès i francès.
Rivendel representa molt bé aquell progressiu estatal que existia, gravava discos i tenia públic, però que difícilment apareixia fora del circuit especialitzat.
Dracma: Jordi Amela, Jordi Prats i el progressiu barceloní dels noranta
I si hi havia una banda especialment propera geogràficament a Pan y Música era Dracma.
El grup va néixer a Barcelona el 1993 al voltant de Jordi Amela, teclista i pianista, i Jordi Prats, guitarrista elèctric, acústic i de dotze cordes. Amb ells hi havia inicialment el bateria J. L. Pacheco, procedent de Rara Avis. Posteriorment es van incorporar Jordi Planas, al baix i guitarra clàssica, i Pedro J. Jiménez, cantant que havia coincidit anteriorment amb Pacheco a Hamelin.
Aquella formació permet parlar, de fet, dels «tres Jordis» de Dracma: Jordi Amela, Jordi Prats i Jordi Planas, noms que apareixen repetidament en la història inicial del grup.
El primer disc va ser Límits. Les fonts no coincideixen completament en l’any, ja que algunes el daten el 1994 i altres el 1995, però sí en el fet que va ser editat pel segell italià Mellow Records, una casa especialment important per al progressiu europeu d’aquella dècada.
Límits tenia peces com «Open Your Gates», «Answers», «Felling a Tree», «Some Faces of a Runaway Rabbitt», «Visions from the Park» o la llarga «The Sect of Ignorance», de més de tretze minuts. És un disc molt situat en el neo-progressiu dels noranta, amb la petjada de Genesis i Yes al fons, però sobretot amb referències més properes temporalment com Marillion, IQ o Twelfth Night.
Dos anys després arribaria el treball que probablement va donar més projecció internacional a Dracma: A Fine Stormy Weather, publicat el 1996 pel segell francès Musea, ja amb Eduardo Camblor a la bateria.
Aquí apareixen composicions com «Beating Life», «The Mask», «Inner Castle», «Arenys», «Hope» i les dues parts d'»Inside Out». El disc supera els cinquanta minuts i mostrava una banda més madura, capaç d’elaborar peces llargues sense perdre el component melòdic que caracteritzava el neo-progressiu.
La importància que va tenir aquell disc dins del circuit progressiu europeu es pot comprovar anys després. En una entrevista publicada per la revista neerlandesa Progwereld, quan Jordi Amela i Jordi Prats ja treballaven en un altre projecte, l’entrevistador es referia a A Fine Stormy Weather com un clàssic del neo-progressiu i recordava que el nom de Dracma havia arribat a tenir una certa projecció europea.
La història de la banda continuaria i fins i tot existiria un tercer projecte de disc, Ubud, abans que Amela i Prats emprenguessin una nova etapa musical. Però els dos primers treballs, Límits i A Fine Stormy Weather, són els que millor situen Dracma dins d’aquella escena barcelonina dels noranta.
És important recordar-ho perquè quan pensem en Pan y Música podem caure fàcilment en la temptació de recordar només les importacions. Però allà també hi podien conviure Pendragon o Änglagård amb Galadriel, Rivendel i Dracma. El progressiu no arribava exclusivament de Londres, Canterbury, Suècia o Itàlia. També s’estava fent a Madrid, Sant Sebastià o Barcelona.
Entrar a buscar un disc i sortir amb un altre
Aquesta barreja explica millor Pan y Música que qualsevol inventari.
Es podia entrar buscant un títol concret i acabar descobrint una banda sueca, italiana o francesa de la qual no s’havia sentit parlar. Abans dels algoritmes, les llistes automatitzades i les plataformes de streaming, una part important de les recomanacions provenia de revistes, fanzins, amics i botiguers que escoltaven aquella música.
Un exemple apareix en un article publicat anys després per Alberto Torró. En aquell text explicava que cap a 1993 havia encarregat per correu a Pan y Música Hybris, d’Änglagård, després que des de la mateixa botiga li recomanessin el disc. Torró també explicava la seva relació amb Esteban Vendrell i amb Sandra, que treballava amb ell, així com l’ajuda que Pan y Música havia donat al seu fanzín Lunar Suite. No es tracta d’un testimoni recollit per nosaltres, sinó d’un record que Torró va publicar posteriorment.
Aquell funcionament era habitual. Algú havia escoltat un disc abans que tu i et deia que valia la pena. El compraves sense haver-lo pogut escoltar sencer, te l’enduies a casa i, si funcionava, començava a circular entre altres aficionats.
Els catàlegs i la venda per correspondència
Pan y Música tampoc depenia únicament de la gent que podia acostar-se fins a Gràcia.
La botiga va desenvolupar una important activitat de venda per correspondència. Publicava catàlegs amb les novetats disponibles, alguns amb reproduccions de portades, que permetien fer comandes des de qualsevol punt de l’Estat i també des de l’estranger.
Una guia internacional de progressiu de l’època assenyalava que aquests catàlegs s’actualitzaven aproximadament dues vegades l’any i valorava especialment la seva presentació. En un temps en què la informació musical especialitzada arribava amb comptagotes, rebre aquell catàleg significava també descobrir què s’estava publicant.
Més endavant arribaria internet. Pan y Música va disposar de correu electrònic i d’una pàgina web quan comprar discos en línia encara era una activitat minoritària. Es conserva documentació de l’adreça pany@nexus.es i d’una primera presència web anterior al posterior domini propi de la botiga.
En certa manera, internet era una continuació natural de la venda per correspondència que ja feien des de feia anys.
Quan Pan y Música també organitzava concerts
La història de Pan y Música no s’acaba amb els discos.
La botiga també va intervenir en la promoció de concerts i en la connexió entre grups internacionals i el públic progressiu de Barcelona.
Un dels casos més recordats és Pendragon, banda central del neo-progressiu britànic. El 2 d’abril de 1992 el grup va actuar a Zeleste 2. Pan y Música apareix vinculada a la promoció d’aquella visita, en una època en què portar una banda d’aquestes característiques a Barcelona era una aposta per un públic relativament reduït.
També és especialment interessant la història de The Flower Kings.
En un article publicat posteriorment a Rockliquias, Alberto Torró explicava que havia proposat a Esteban Vendrell intentar portar el grup suec a Barcelona. La iniciativa acabaria amb un concert a la sala Bikini l’any 1997, quan The Flower Kings encara no tenien la dimensió que adquiririen posteriorment dins del progressiu internacional. Segons el mateix text, Jesús Filardi, de Galadriel, també va estar present ajudant en aquella visita.
Això ajuda a entendre la funció real de Pan y Música. Al voltant de la botiga circulaven aficionats, músics, responsables de fanzins, promotors i persones que mantenien contacte amb bandes i segells de fora.
No era necessari moure milers de persones perquè una escena existís. Moltes vegades n’hi havia prou amb unes quantes desenes o centenars d’aficionats molt actius.
Atila i la recuperació del progressiu català
Pan y Música també va participar en la recuperació de material històric.
A principis dels anys 2000 va intervenir en la distribució de material d’Atila, una de les bandes essencials del progressiu català dels setanta. La reedició d’Intención i la recuperació de material en directe van permetre tornar a posar en circulació música que, durant anys, havia estat molt difícil de trobar.
Era coherent amb el funcionament de la botiga: combinar allò que acabava de sortir amb la recuperació de discos que explicaven d’on venia el gènere.
Aquell rètol de Ros de Olano
Pan y Música tenia, a més, una imatge exterior difícil d’oblidar.
La banderola en blanc i negre del local de Ros de Olano, amb una figura femenina presidint el disseny, va acabar convertida en una petita icona del carrer. La imatge provenia de Theda Bara caracteritzada com Cleopatra a la pel·lícula Cleopatra de 1917.
Durant un temps, fins i tot després del tancament de la botiga, aquell rètol va continuar penjat al carrer. Per a qui sabia què havia estat Pan y Música, funcionava gairebé com una resta arqueològica d’una Barcelona musical que ja havia canviat.
El final d’una manera de comprar música
A principis dels anys 2000 el negoci discogràfic va començar a transformar-se ràpidament. Les compres per internet, les descàrregues i posteriorment l’accés immediat a catàlegs pràcticament infinits van modificar completament el paper de les botigues especialitzades.
Pan y Música va deixar el local de Ros de Olano i es va traslladar al carrer Sant Elies durant la seva última etapa. Les reconstruccions publicades posteriorment situen el tancament definitiu l’any 2006.
Sobre els darrers anys circulen alguns relats referits a canvis de propietat i a la liquidació del material que quedava, però no tots estan documentats amb la mateixa solidesa. En una història com aquesta és millor distingir entre allò que es pot comprovar i els records personals que s’han publicat anys després.
El que difícilment es pot discutir és el lloc que Pan y Música va ocupar per a una generació de seguidors.
Allà es podien trobar les grans bandes britàniques, però també Galadriel amb Jesús Filardi, David Aladro, Pablo Molina o Manolo Macía; els Rivendel d’Óscar Belío, Toño Cruz i Josemari Aguirrezabala; o els Dracma de Jordi Amela, Jordi Prats, Jordi Planas, Pedro J. Jiménez i companyia.
Es podia arribar buscant Pendragon i descobrir Änglagård. Comprar Límits de Dracma i, al mateix temps, trobar una importació italiana. Encarregar un disc per correu, endur-se un fanzín o assabentar-se que una banda estrangera acabaria tocant a Barcelona.
Avui tenim accés immediat a una quantitat de música que aleshores hauria semblat impossible. El problema actual és gairebé el contrari: tenim tant per escoltar que sovint costa decidir per on començar.
Pan y Música pertanyia a un altre món. Un món en què descobrir un grup exigia buscar-lo, llegir, preguntar i de vegades confiar en la recomanació de la persona que hi havia darrere del taulell.
Durant molts anys, a Barcelona, un d’aquells taulells va ser el d’Esteve Vendrell i Pan y Música. I per a molts aficionats al progressiu, aquella botiga va ser una porta d’entrada a discos, bandes i històries que probablement no haurien descobert de cap altra manera.
Esteban Vendrell també ens va deixar. Però la seva empremta continua viva. Fins i tot Tótum Revolútum potser no existiria sense aquella manera seva d’entendre la música: descobrir-la, compartir-la, donar-li espai i fer-la arribar més lluny. Va ser molt més que el responsable d’una botiga. Va ser un divulgador incansable i una figura difícil d’oblidar dins del progressiu estatal.
Text de Guillem Cardós