Descobreix les últimes novetats discogràfiques de juny i juliol del 2026. Llegeix les nostres ressenyes i valoracions dels millors àlbums de Snarky Puppy, Ayreon, The Tomeka Reid Quartet i molts més en Rock Progressiu, Metal, Jazz i Fusió.
1. Frost* – Life in the Wires (Part II) (2026) Frost* continua desplegant el seu projecte més ambiciós amb una segona part que aprofundeix en la narrativa digital i fragmentada del primer volum. Musicalment, el disc combina estructures pròpies del prog clàssic amb una forta presència d’electrònica contemporània, creant una tensió constant entre ordre i …
Hi ha dies en què la música ens parla, i d’altres en què sembla que murmuri darrere d’un vidre glaçat. I no és culpa seva. No és que aquella peça hagi perdut força, o que el disc que veneràvem ara ens sembli pàl·lid. Som nosaltres, incapaços d’arribar-hi. Perquè escoltar, realment escoltar, requereix un estat gairebé cerimonial. Escoltar és un acte d’entrega, i no sempre estem disposats, ni preparats per a aquest nivell de receptivitat.
Des del Tótum Revolútum, celebrem amb entusiasme el retorn del Be Prog! My Friend, un festival que continua sent una referència ineludible per als amants del rock i metal progressiu. Ens omple d’orgull veure com bandes que han passat pel nostre escenari, com Dry River, Cheeto’s Magazine o Moonloop, segueixen creixent i consolidant-se en l’escena.
El Rock i el Jazz no només han marcat èpoques amb les seves melodies i lletres, sinó que també han generat una aura de culte al seu voltant. Alguns objectes relacionats amb aquestes icones musicals han assolit xifres rècord en subhastes, convertint-se en autèntiques joies per als col·leccionistes. A continuació, presentem un rànquing de 20 objectes, ordenats de menor a major preu, que ens recorden per què la música és també patrimoni cultural.
A Tótum Revolútum, ens agrada abordar aquells debats que sovint surten en sobretaules o cafès improvisats, i el món de la música no n’és cap excepció. Amb l’explosió de formats musicals al llarg de les dècades, sempre ha planat una pregunta: quin sona millor? Desgranem els avantatges, els inconvenients i, sobretot, les emocions que ens transmeten el vinil, el CD i els formats digitals.
En un dels articles anteriors vaig parlar dels sintetitzadors modulars Moog, que van significar una revolució a finals dels anys ’60 permetent incorporar sons completament nous a la música moderna. Però aquests eren instruments molt aparatosos, molt cars i complicats d’utilitzar amb tots els seus patch-cables i multitud de controls ajustables.
Avui parlaré dels baixos elèctrics de Fender, instruments també enormement exitosos a l’igual que les seves guitarres i per descomptat també molt utilitzats al Rock Progressiu de totes les èpoques.
L’americà Leo Fender és normalment considerat el pare del baix elèctric modern, això és, un baix elèctric compacte, de cos sòlid i amb trasts al màstil, concebut per tocar-lo penjat amb una corretja en la mateixa posició que una guitarra. Aquest va ser el seu model Precision Bass llançat el 1951, un any més tard que la seva primera guitarra l’Esquire, que va ser molt aviat re-anomenada Telecaster (el seu primer instrument de producció havia sigut la guitarra lap steel elèctrica Champion del 1949. Les guitarres lap steel són les que es toquen en posició horitzontal i plana, amb la tècnica anomenada slide, que van sorgir a Hawaii a finals del S. XIX).
A la 1ª meitat dels anys ’70 el Rock Simfònic estava en plena efervescència, els grups capdavanters venien moltíssims discs i omplien grans recintes a les seves gires. Semblava haver-hi una màxima que deia que “com més millor”, res no es considerava un excés. La música era cada cop més complexa i elaborada, els conceptes temàtics més abstractes i ambiciosos, les portades dels àlbums més sofisticades i cares de produir, les gires més pomposes i espectaculars pel que fa a escenografia, so i llums, i també els instruments musicals augmentaven en sofisticació i espectacularitat.
Avui li toca el torn a un altre instrument de teclat que es va convertir en una icona del Rock Progressiu clàssic, sobretot en mans del genial Keith Emerson dels Emerson, Lake & Palmer (ELP), els sintetitzadors modulars Moog.
La història dels sintetitzadors musicals és una mica borrosa, perquè no existeix una definició única, inequívoca i unànime del que és o no és un sintetitzador. Des dels inicis del S. XX van començar a aparèixer aparells elèctrics o electrònics que generaven sons, com ara el Telharmonium (1897), l’Ondes Martenot (1928), el Theremin (1928) o el Trautonium (1930), però no se’ls acostuma a considerar “sintetitzadors” en el sentit modern del terme sinó més aviat avantpassats.
Avui parlaré de guitarres, i començaré per la que és probablement la més famosa i exitosa de la historia del Rock, la Fender Stratocaster. Evidentment en la historia de la música Rock hi ha hagut molts models de guitarres elèctriques rellevants de diversos fabricants, i en futurs articles espero poder parlar d’algunes d’elles. Però si ens centrem en el món del Rock d’èxit als anys ’70 hi havia dos grans bàndols que predominaven: Els guitarristes que preferien la Fender Stratocaster i els que preferien la Gibson Les Paul.
L’article d’avui està dedicat al que és segurament l’instrument de teclat més icònic i profusament utilitzat del S. XX, l’orgue Hammond. El va inventar en Laurens Hammond als EEUU el 1934 com alternativa més assequible als orgues de tubs a les esglésies i pianos a les llars de classe mitjana-alta. Des d’aleshores ha estat molt present a la música popular de tota mena i de totes les èpoques, des de les interpretacions modernes de la música clàssica d’orgue, la música religiosa contemporània , el Gòspel, Jazz, Blues, Soul, Pop, Rock Clàssic, Hard-Rock i també com no al Rock Progressiu, en el que també va ser i encara és un instrument molt prominent.
La història d’aquest impressionant instrument comença el 1974 quan en Rick Wakeman estava preparant el seu àlbum en solitari The Myths and Legends of King Arthur and the Knights of the Round Table, que va sortir el 1975. El Rock Simfònic estava al seu zenit i els grups capdavanters semblaven estar embrancats en una cursa a veure qui la feia més grossa. Els temes eren cada cop més llargs i complexos, els conceptes temàtics més abstractes i intricats, les gires més pomposes i espectaculars… res no semblava un excés.
Després dels dos anteriors articles en que vaig parlar del Mellotron, em sembla adient dedicar l’article d’avui al seu cosí germà, el Birotron.
Benvinguts de nou a aquesta secció! A l’article d’avui seguiré parlant una mica més d’aquest paradigmàtic instrument que va contribuir de manera crucial al so del Rock Simfònic clàssic, el Mellotron.
Soc Gerard Bassols i amb aquest article començo una sèrie en que repassarem alguns dels instruments musicals més emblemàtics que han estat freqüentment utilitzats en el Rock Progressiu, sobre tot en el període clàssic dels anys ’70. Aquests articles es poden considerar com a petits extractes del llibre “Los Instrumentos Musicales del Rock Progresivo; Guía Ilustrada”, on hi trobareu molta més informació i del que us deixo l’enllaç a baix. I començaré amb el que probablement és l’instrument més paradigmàtic del so del Rock Simfònic dels ’70, el Mellotron.
Coneixem Moog com la llegenda de la música electrònica. Aquesta marca, amb arrels profundes a la dècada dels 60, ha deixat una empremta indeleble en el món de la síntesi de so. Explorem la història i alguns dels seus models més icònics de manera més detallada.
Coneixem Moog com la llegenda de la música electrònica. Aquesta marca, amb arrels profundes a la dècada dels 60, ha deixat una empremta indeleble en el món de la síntesi de so. Explorem la història i alguns dels seus models més icònics de manera més detallada.
Per fi tornem a tenir a Noah Histeria als escenaris, un lloc on us hi trobeu molt bé i disfruteu molt. Hi havia ganes? Moltes? La gent del Tótum Revolútum està esverada amb la vostra tornada (vau estar a la tercera edició, la més boja en quan a número de bandes, 18!).
Aberhosan Mystery, la banda més misteriosa de les que ha passat pel Tótum Revolútum, teniu poca presència en xarxes… el factor sorpresa és important en la vostra proposta musical?……. llegeix més al Web del Tótum.
