Metal
Base Productions · 28 d’agost del 2026
A «Forgiveness», el tercer tall, Gorod es passen els dos primers minuts i mig sense atacar. L’entrada és llarga, les guitarres s’acumulen a poc a poc i la veu de Julien Deyres hi arriba cantada, no esgaripada; quan la peça es decideix, cap als tres minuts, el que hi ha a l’altra banda són set minuts i vint-i-sis de rock progressiu amb el pes del metall a sota. És el tall més llarg dels vuit que fan «The Ember Gone» i el que explica millor què ha passat: el quintet de Bordeus, que des del 1997 vivia del death metal tècnic, ha abaixat les revolucions. Va sortir el 28 d’agost a Season of Mist en associació amb Base Productions i dura quaranta-tres minuts i cinquanta-un segons.
Això no vol dir que hagin desaprès. «Regret», set minuts i quaranta-quatre, és alhora la peça més tècnica del disc i la que s’assembla més a una cançó: arrenca amb les guitarres de Mathieu Pascal i Nicolas Alberny encavalcades i melodies vocals que recorden els Mastodon de fa quinze anys, i la resta del temps l’inverteix a acumular tensió i a desfer-la amb interludis que baixen el volum en comptes de pujar-lo. «Crimson» i «Ignite» fan la mateixa operació en quatre minuts i mig i sis i tres quarts respectivament, i «Remains», que va sortir com a senzill el 17 de juliol, tanca amb cinc cinquanta-vuit la part més directa del repertori. Karol Diers i Benoit Claus hi sostenen una base que ja no ha de resoldre vint canvis de compàs per tall.
El preu del canvi es veu a la primera meitat. «Signs» i «Devise» obren el disc amb quatre minuts i tres quarts cadascun i es queden a mig camí entre les dues maneres de fer: ni tenen la densitat d’«Æthra» (2018) ni el desenvolupament de les dues peces llargues, i funcionen com una introducció que dura nou minuts i mig. «Ember», el setè, és un minut i cinquanta-quatre d’interludi, de manera que dels vuit talls només tres passen dels sis minuts, i és en aquells tres on el disc s’aguanta.
Arriba tres anys i mig després de «The Orb» (8 de març del 2023) i és el vuitè disc d’una banda que es va dir Gorgasm abans del primer, «Neurotripsicks» (2004).
Valoració: 7.5/10
Text de Roger Estivill