Metal
RidingEasy Records · 18 de setembre del 2026
«The Prowler», quatre zero sis, és la cançó més curta del disc i la que menys s’hi espera. Al segon vers hi entra un banjo, i el que fa amb les guitarres saturades és ratllar-les: l’instrument es queda dins del solc en comptes de substituir-lo i el tall no afluixa el pas en cap moment.
El banjo el toca Toshi Kasai, que és qui produeix i mescla el disc. Posa també teclats a «When Light Fades», sis trenta, un theremin que llisca per damunt del riff de «Her Wicked Spells», sis minuts justos, i segones veus a «Thy Eternal Grief», sis divuit, que és el punt on el quintet entra per primera vegada al doom èpic. La banda ha explicat que era el primer cop que treballaven amb un productor que els donava idees sobre la música, i que es pensaven que les cançons ja estaven acabades.
La resta és doom de rel clàssica tocat a un tempo que no ho és. El tall que dona nom al disc, quatre quaranta-set, arrenca sense preàmbul i amb una tornada que diu que les forces fosques el criden pel nom; «Inquisition», sis zero tres, baixa a una negra per temps amb les dues guitarres apagades amb la mà i només deixa anar la pressió en revolades de corda a l’aire; «Ashes Of The Damned», set quaranta-quatre, tanca sostinguda pel baix d’Elix Feliciano.
Els tres colors que separen aquest disc d’«A Sinner’s Past» —el banjo, el theremin i els teclats— els aporta tots el productor, i cada un apareix en un sol tall. El que han ampliat els cinc de la banda és la disposició a deixar entrar a l’estudi algú amb instruments que ells no toquen; les guitarres d’Eddie Andrade i d’Oscar Hernandez fan el que feien fa dos anys.
El van gravar entre el Cyan Sound Studio i el Sound of Sirens, el va masteritzar Brad Boatright i la portada és un quadre de Mariusz Lewandowski, el pintor polonès de «Mirror Reaper» de Bell Witch, mort el 15 de juliol del 2022. És el tercer disc llarg del grup i el tercer que els publica RidingEasy.
Valoració: 7.5/10
Text de Roger Estivill