Bruce Soord + Smalltape
Organitza : Madness Live
Sala : Wolf
Fotografía : Jordi Amela (@amela_photo_concert)
Redactor : David Sàez
Ahir vam poder gaudir de la música de Bruce Soord a la Sala Wolf, de Barcelona. Val a dir que aquesta petita sala sempre aporta una excel·lent qualitat de so i ahir, no va ser menys. Llàstima que la seva distribució impedeix fer concerts d’aforaments més grans.
La vetllada s’inicià amb Smalltape. Bé amb un small Smalltape ja que oferia una actuació en solitari del berlinès Philipp Nespital, propietari del projecte i que va salvar la papereta rodejant-se de seqüenciadors i gravadors (loops i workstations pels que saben idiomes). I això ja va un pas més enllà de portar alguna pista de suport que es dispara a l’escenari per acabar d’omplir o donar detalls, com va fer Bruce Soord i és cosa que fa anys que està normalitzada, malgrat no m’acabi de fer el pes.
Si no vigilem, en algun concert ens trobarem això amb dos ballarins o ballarines i apaga y vámonos. És evident que és un concert perquè hi ha un músic, i putxinel·lis no fa. Però anar i trobar-se amb aquests tipus d’espectacle es com si et passen un porro però no et deixen tragar el fum.
A sobre, com bé va dir-nos el mateix Philipp Nestital, sempre falla alguna cosa de la tecnologia. En aquest cas va ser la pila d’un pedal. Jo que voleu que us digui, a mi m’agrada que fallin els músics. Però és que a més, si et passa, calla’t, perquè ara ja no sap el públic si està escoltant small Smalltape o una versió escapçada de small Smalltape perquè no rutlla el pedal.
I és una llàstima perquè vam veure un músic excel·lent, amb unes composicions d’alta qualitat i potencial, un llenguatge musical ric i interessant, i una execució més que meritòria. Però l’ambient era, com diem els músics, de braseria. És a dir, que si estem asseguts fent uns daus de pernil i una cerveseta, el context hagués estat més adient.
Smalltape
Sabem que és molt difícil el món de la música. Però tant els costa als promotors buscar una banda local? Que tocaran encantats i per quatre reals, i a més portaran més públic i ens oferiran un CONCERT en el que als 10 minuts no estiguis mirant el rellotge perquè sí que ells t’oferiran quelcom interessant. És qüestió de que els promotors i sales mostrin interès en el seu públic o si no, com que tothom farà loops, no es necessitaran ni sales, ni promotors.
Bruce Soord també va sortir sol a l’escenari a tocar un primer tema amb la guitarra. I al acabar comencen els problemes ja que canvia l’afinació de la guitarra perquè, com ell diu, se li havia ocorregut fer temes en afinacions diferents. Mol bé, però no afinis al segon tema Bruce, que és de primer d’escenari. D’entrada perquè talles el rotllo, desprès perquè ens vam haver de tragar dos temes amb la guitarra desafinada.
Tash Buxton-Lewis va tocar la bateria i John Sykes (no confondre amb el guitarrista) es va fer càrrec del baix i els cors. La primera correcte, el segon sensacional per la precisió i el bon gust que té aquest paio al baix (curiositat: Compagina la música amb l’enginyeria mecànica del telescopi espacial James Webb)
Per sort, al quart tema el senyor Soord (té mèrit ser músic i dir-se Soord) canvia a una guitarra ja afinada i allà el concert arrenca de debò. Superat el mal tràngol ens ofereixen una sèrie de cançons dels treballs en solitari de l’artista amb una interpretació més que destacable i, sobretot, enèrgica malgrat que parlem de composicions delicades, suaus i, fins i tot, íntimes. Molt més amè en directe que en estudi.
Per tant, vam acabar perdonant la poca traça inicial i gaudint d’un molt bon concert on va anar desgranant tot tipus d’ambients: Des d’elèctrics i rítmics, a subtils i tots executats amb gran cura. A destacar la gran química entre Soord i Sykes, que es nota que ambdós porten dècades d’amistat a les espatlles, això encara ens feia gaudir més de l’actuació.
S’ha de destacar l’esforç econòmic i mental que comporta venir a Barcelona per part de músics britànics i trobar-se, a més de les dificultats típiques de ser un artista sense suport mediàtic, una sala mig plena. Però val a comentar el magnífic respecte que va tenir l’audiència tant a músics com a la resta del respectable, mantenint una actitud d’escolta proactiva que ja els hi agradaria tenir a moltes bandes. I segurament és perquè l’art de qualitat de Bruce Soord és per públics amb sensibilitat.
El final dels bisos de rigor va ser una mica destrempador. Ens van oferir temes de The Pinneapple Thief, enviant a la bona de Tash a prendre una cervesa (literal). A veure, ja sabem que les comparacions són odioses i que el bateria de The Pinneapple Thief és el gran mestre Gavin Harrison (dempeus), però no fotem. Tash Buxton-Lewis és més que capaç d’interpretar les versions d’estudi dels temes seleccionats on, precisament, no tocava Gavin Harrison (dempeus). I tornem a l’inici: Volem concerts i no loops.
Malgrat tot, el darrer tema de comiat sí que comptà amb el retorn de Buxton-Lewis per finalitzar un concert entretingut, amè i, malgrat l’inici erràtic, molt bo fent que el públic sortís satisfet. Especialment perquè l’entrada era molt econòmica.
