No cal presentar a Rogelio Aguas. El que cal dir és que ha tingut l’ocurrència de reinterpretar el mític àlbum de Pink Floyd: “The Dark Side of the Moon” (1973) ¿Què podia sortir malament?
El primer a dir és que m’imagino als nets del senyor Waters:
-“Nens, anem a veure l’avi Roger”
-“Òstia papa, que no calla i ens dona la brasa”
Doncs és això “The Dark Side of the Moon Redux” un senyor gran que no l’escolta ningú però no para de parlar. Com a mínim la portada és preciosa i encantadora.
“Speak to Me” és un iaio donant la tabarra, que fonamentalment és el que et trobaràs en tots els temes perquè canta fatal, cosa habitual, i per tant parla i parla i parla a tots els talls. “Breathe” s’ha tornat tediós perquè està tocat amb poca gràcia, intentant donar-li un aire més acústic amb uns arranjaments de cordes que ni fu ni fa.
“On the Run”: Ja pots tirar el porro que normalment et feies en aquest moment psicodèlic de l’original. Torna a sortir el iaio a qui no li fan cas però no calla. I a “Time” oblidat de fer el air drum al que estaves acostumat a la introducció perquè l’ha deixat pelada, però parla ell, clar. I la resta del tema, doncs tres quarts del que ha fet a “Breathe”; és que ni a sobre intenta fer res original.
“The Great Gig in the Sky”. Per menys la inquisició l’hagués fet passar per la cuna de Judas. Bàsicament ha comés heretgia, blasfèmia i apostasia al perpetrar aquesta mena d’insolència musical. Torna l’avi Rogelio a parlar i parlar amb els acord de fons del tema.
“Money” intenta donar una aire bluesy al tema original, però bàsicament és una excusa perquè segueixi parlant ell amb el riff de fons i uns arranjaments que la gràcia és que en el minut 2:37 tenim un fragment del famós scherzo de la “Bourée en Mi menor” de Johann Sebastian Bach, i prou.
Seguim amb “Us and Them”, però només perquè m’he compromès a escriure aquesta ressenya. Val a dir que està malament, però tampoc és horrorosa. El tema original era espectacular perquè va produir-se amb grans cors i un saxofon a la tornada que oferien monumentalitat. Aquí els hi treu i queda un tema pla, però tenint en compte d’on veníem encara, tira que te vas.
“Any colour you like” afegeix el color gris, o quasi negre funeral. Torna l’avi narcisista a parlar a sobre d’uns arranjaments que recorden al tema original, i prescindint de qualsevol element que recordes al solo de guitarra David Gilmour, directament el treu.
“Brain Damage” li passa exactament igual que “Breathe” i “Us and Them”; us estalvio el talla i enganxa. Així que anem a “Eclipse”, que el millor és que sabem que és el tema final. A aquestes alçades ja sabem que l’èpica i l’espectacularitat estan al calaix i ens queda la desgana i l’apatia, que és exactament el que transmet.
Conclusió: Em sembla un engendre. Ja ha estat suficient que l’escolti jo. WATERS DIMISSIÓ!.
Nota: Per compensar en breu us faig una ressenya d’alguna cosa decent.
Redactor : David Sàez