La fantàstica pianista Hiromi Uehara ens presenta el seu nou projecte en format quartet amb Hadrien Feraud (baix), Gene Coye (bateria) i Adam O’Farrill (trompeta).
L’àlbum s’obre amb un tema que intenta fusionar un jazz bastant clàssic amb una mena de funk tranquil on es pot apreciar la gran qualitat dels quatre components del projecte, i poc més. Sent generosos podríem trobar “Wanted” entre un recopilatori de grans èxits de la música d’ascensor. Es d’entendre que quan una ha fet tanta música com Hiromi Uehara de vegades li vingui de gust fer una composició sense pretensions, però el resultat és una cançó més de jazz, a l’engròs.
El tema que dona nom a aquest treball discogràfic, “Sonicwonderland”, seria una versió accelerada de Herbie Hanckock, de l’època del seu projecte Headhunters. Trobem un ritme ballable, un motiu realitzat amb un sintetitzador que condueix la idea principal, amanit amb solo de trompeta i un de piano elèctric enllaçat amb un altre de sintetitzador. Seria totalment avorrit si no fos per un curiós canvi d’ambient cap un jazz més clàssic on el protagonisme és un vis a vis de piano i trompeta. També tenim un moment final on la bateria té un espai de lluïment correcte.
L’instant més clàssic d’aquest treball és “Polaris”. Una balada classicista i intima on els músics poden transmetre un alt grau de sensibilitat i es nota la seva solvència musical. Un bonic tema on s’utilitza un delay al solo de trompeta que trenca aquesta atmosfera preciosa que envoltava la composició; per gustos els colors. Es mostra una transició de jazz amb connotacions de música clàssica, a l’estil de Dave Brubeck, per conduir-nos a passatges d’un jazz quasi fusió com s’estilava als anys setanta.
Un solo de baix ens presenta “Go Go” on s’afegeix la bateria per conformar la base rítmica sobre la que es desenvoluparà un tema de trompeta quasi naïf, que contrasta amb l’ambient inquietant que ens presentaran a continuació. Aquest joc de contrastos és reeixit tot i que, personalment, trobo que s’allarga durant massa estona i al final acabes pensant en unes altres coses quan portes quatre minutets o així.
“Up” és un tema totalment clixé del que és el jazz més estàndard i gastat del món. El millor és que té un tempo bastant alegre i està executat amb gran habilitat, però això en músics d’aquest estil i nivell ja es sobreentén que serà així i, sincerament, ja tenim més que normalitzades les grans execucions tècniques sobre llenguatges musicals canònics.
Per tal d’alleugerir una mica tot el treball trobem “Reminiscence”, una coescritura amb el cantautor britànic Oli Rockberger. Cançoneta lleugera que acaba explorant uns ritmes d’una mena de Rhythm and blues on, estilísticament, la veu queda una mica fora de l’onda del quartet.
“Trial and error” ens porta a una Hiromi juganera al teclat en un tema principal om experimenta en intentar emular una melodia que podria haver estat a qualsevol joc de la saga Sonic de Sega, i ho aconsegueix molt graciosament. I acte seguit ens dirigeix cap a una part més noisy, que és un neologisme per dir que es fan sorollets amb els instruments. I quan penses que és un petardo de tema, llavors recupera la idea principal amb el piano i unes boniques harmonies de trompeta que et fan reconciliar amb la cançó. Malgrat el final previsible de tornar al motiu primigeni amb el so del teclat de vídeojoc que, tot i amb això, li escau molt bé aquesta idea per arrodonir-la.
Trobem un altre tema de jazz fusió com és “Utopia” on podem trobar un solo de baix i un posterior de piano com arranjaments importants. Avorrit com una mala cosa, a pesar de tornar a intentar el truc d’una conclusió més moguda amb un solo de trompeta que ni fu ni fa. Set minuts de la meva vida mal invertits.
Per tancar el treball tenim un ragtime com és “Bonus Stage” amb una execució excel·lent de tots els solos; que hi ha per tothom. Però tornem al mateix: Ja està tot això molt vist i no destaca ni en bellesa, ni en una melodia que t’atrapi.
Clar que aquest long play, doble en versió vinil, no és dolent. Però és anodí per predicible, previsible i pronosticable. A quasi cadascun dels talls que el conformen trobem idees exprimides fins la sacietat per infinitat de combos de jazz. I tampoc escoltem cap interpretació que ens faci aixecar de la cadira. És com anar a veure un western: El sheriff salvarà a la noia del malvat terratinent però la deixarà allunyant-se cavalcant cap l’opuscle mentre sona una bonica balada amb una harmònica: I’m a Poor Lonesome Cowboy…
Redactor : David Sàez