Aquesta ressenya m’ha portat a algunes reflexions que us comparteixo, així que prepareu-vos per una xapa que ni el mateix Roger Waters us donaria. Però com que soc més assertiu que el iaio Roger us faig un resum per si voleu passar de les meves cabòries. Si t’agrada Muse llavors escolta alguns temes d’aquesta banda.
Qui són Dear Sherlock?. Doncs resulta que fa més de 10 anys un músic de Kingston upon Hull (Hull, pels amics), Jamie Gray va conèixer casualment la banda portuguesa Reckless on participava Eduardo Lemos, i després d’intercanviar impressions via xarxes socials també comencen a compartir la seva música. I llavors decideixen composar plegats, un des de Hull i l’altre des de Oporto, sempre amb la col·laboració del bateria portuguès Daniel Carvalho. D’aquesta manera pareixen l’extended play “Dear Sherlock” (2012).
Es converteixen en un conjunt de petit culte d’una mena de “deep web underground”, fent seguidors i fans dispersos pel planeta. Però la distància fa que el projecte es quedi en suspens fora d’algunes actuacions que feien quan ambdós amics coincidien en vacances. Fins 2017, que publiquen el single “Da Vinci’s Chamber” i al 2019 el segon EP que es diu “II” en un exercici d’originalitat.
Suposem que la pandèmia Covid-19 deuria truncar el seu projecte. Però finalment, enguany han ofert el seu primer àlbum: “Object of Ridicule”
I què passa? Que es nota que no és un treball de banda sinó de dos músics que viuen a més de 2000 kilòmetres, i que composen i treballen via aplicacions que fan servir FTP, per no dir noms comercials com DropBox o WeTransfer o similars que no ens paguen per anomenar-los.
És el que té el nostre món avui en dia. El que guanyes per un cantó de poder treballar amb la teva ànima bessona musical, ho perds en un procés creatiu que no és sincrònic. Personalment treballo de les dues maneres com a músic i el resultat final sempre acostuma a ser més reeixit de la manera “tradicional”
L’àlbum s’obre amb el tema “Intro” que ja us podeu imaginar amb aquest nom que és un tema ambiental de teclat i efectes d’un minut i mig. I un cop posats en situació arrenca “Les Enfants” amb uns potents riffs i la primera estrofa on es fa evident la referència o influència de tot aquest treball ja que podria haver estat signat pels mateixos Muse un dia que s’haguessin aixecat rockers. Més que una cançó és com un segon tema introductori, especialment obvi perquè manca d’estructura convencional i finalitza amb un seguit d’efectes per donar un aire inquietant.
Continuem amb “XPTO” amb unes precioses línies vocals i, com l’anterior tall, un excés de saturació a les freqüències mitges que deu venir per un excés de compressió. Així doncs el dinamisme que té el tema s’aconsegueix via anant introduint o eliminant instrumentació més que amb l’execució que sempre és lineal, com els treballs de Devin Townsend.
I també com a l’anterior tenim un ambient inquietant de teclat que ens condueix a “Tracatu”. Val a dir que fins ara un té la sensació d’estar escoltant una òpera-rock sobre una pel·lícula de Roger Corman, molt en la línia de la portada de l’àlbum. El tema en sí comença a ensenyar alguns problemes: Tot està sonant igual i les composicions pateixen d’unes decisions compromeses en la interpretació amb les guitarres que són la base dels temes: El mateix tipus de riffs, “solos” on es rasquen acords com una mandolina o un gos quan li pica l’orella, la mateixa saturació en el so. A part de que tenim les veus sempre doblades, el mateix estil de cors, els finals inquietants, les transicions dramàtiques entre temes amb un ús d’ambients clàssics.
Així que quan arribem a “Bluecat” i us he de tornar a dir el mateix, és que alguna cosa falla. Tot i amb això, són bones cançons i agradables d’escoltar, però totes sonen al mateix, perquè són el mateix del mateix. Així mateix us ho dic ara mateix.
I aquí podríem reflexionar de nou en com s’ha composat aquest treball. Perquè les composicions en banda i anant construint les cançons in situ sempre acaben sumant idees creatives que sorgeixen de la improvisació o que s’aporten des de punts de vista que es conformen orgànicament. Si jugueu a algun esport d’equip, sou músics, o no treballeu individualment serà més fàcil captar la idea que intento transmetre.
Així que aquest tipus de projectes funcionen millor en singles o en EPs, on les limitacions creatives que comporta la composició epistolar poden quedar dissoltes si s’ofereixen treballs curts i més espaiats en el temps.
“Interlude I: Object of Ridicule” és un altre tema ambiental de pas cap una “nova” cançó que és “Slashed”. Encara que aquí tenim una novetat i al primer terç trobem un fragment on sí que sembla que hi ha una dinàmica de banda que porten a executar el tema a un volum inferior, però en realitat s’ha interpretat igual i s’ha acabat baixant el volum a la mescla. L’estructura es repeteix un segon cop i desembocant amb el primer solo a l’ús de guitarra que ens portarà a una conclusió.
“Interlude II: Fundamental Opposition” és un altre tema ambiental de pas cap una “nova” cançó que és “Diaphragm”. Independentment de que la producció cau en els mateixos recursos, podem dir que el ritme de 3/4 li ofereix una cadència diferent a la que estàvem escoltant, però hi tornem al recurs estilístic de baixar el volum en un intermedi que ens donarà pas a un final abrupte
“Interlude III: Self-Evident” és un altre tema ambiental de pas cap una “nova” cançó que és “Don Pablo”. S’ha d’agrair que al ser tot molt similar un pot fer talla i enganxa en aquesta ressenya i a sobre potencia la idea de ser repetitu, pensant algú: “Quin gran recurs literari està utilitzant aquest prohom de les lletres catalanes”. Qui sap, potser enredo a algú.
Però anem a “Don Pablo”. Aquest cop Muse s’ha despertat i s’han posat a escoltar Green Day. Ara bé, l’interludi vocal té un regust a Queen que és destacable i fa que et sorprengui. I el més divertit és que el solo final sembla que precisament Brian May hagués anat a tocar amb els Muse que fan Green Day. Curiosa i agradable segona part del tema.
El següent tall comença oferint quelcom diferent, que fa estona que calia. L’inici de “Geometric Unity” amb una guitarra acústica i una producció totalment pop seguida d’uns cors pertorbadors donen el que tant li faltava a l’àlbum, varietat. Malgrat això la segona part del tema torna als clixés habituals.
“Flux” té un riff que m’ha recordat molt a “Bloom” de Nirvana. I el problema és que el que he tingut és ganes de canviar-me a escoltar “Bloom” de Nirvana. Ja sabeu, allò de rebutjar imitacions. Certament, la tornada no té res a veure ja que és com a tots els altres temes dels que he parlat.
Els quasi dos primers minuts instrumentals de “Clarett” suposo que obeeixen a l’intent d’oferir quelcom diferent. A part de les línies vocals de sempre, val a comentar que hi ha un gust per oferir un llenguatge clàssic en els arranjaments de piano i teclats, inspirats en compositors del romanticisme com Franz Liszt o Frédéric Chopin. Fonaments i llenguatge hi ha, és indiscutible.
I quan un escolta “Blackhole” es pregunta: “¿Cal fer 59 minuts de música si amb 35 o 40 tens material més que suficient i no es notaria que la teva creativitat és sempre la mateixa” És quasi com tirar-se pedres a la pròpia teulada. Recupero la reflexió de que aquests projectes són per singles i no tant per long plays.
Finalitzem l’escolta amb “Nomophobian”. Una introducció arpegiada amb un marcat influx de classicisme romàntic que dona pas a un crescendo conduint-nos a un nou solo mandoliner, d’aquests que tant agraden als post-rockers. Torno a dir que la sòlida base musical en la composició és més que evident, així com traspua una formació clàssica dels intèrprets. I, que voleu que us digui, resulta que és molt i molt interessant escoltar aquest tema ja que a més tenim un final molt a l’estil de Vangelis.
Redactor : David Sàez