L’any passat vaig trobar-me amb l’àlbum debut “Stoned Statues” (2022) d’aquesta banda finesa formada per Markus Hakala (Guitarra i Veus), Jenna Julie (Veus i baix), Allu Tanskanen (Bateria). Immediatament vaig quedar enamorat, així que no us espereu un exercici d’objectivitat. I menys encara quan aquesta quitxalla fa música de tremenda qualitat i estant intentant guanyar-se la vida i fer-se un nom. Gent com aquesta cal recolzar-la i donar-li altaveu.
Per mi encara és millor “Guardian” que el seu primer treball i és un grup que val molt la pena seguir-lo de ben a prop.
La cançó “Take Me With You” és un magnífic joc de contrastos entre un ostinato de guitarra i un ritme fosc i implacable de baix i toms de bateria. I, per una altra banda, una veu més etèria que discorre per camins sinuosos navegant-hi per sobre. La tornada té un caràcter més obert i èpic malgrat que continua el seu aire melancòlic. L’arribada de l’intermedi amb un riff contundent i dels que justifiquen un headbanging, és l’antítesi perfecte amb els cors quasi càndids portant el tema al seu punt de màxima intensitat per utilitzar l’efectiu recurs d’aturar-se i iniciar la conclusió només amb les veus i, posteriorment, continuar cap un colofó memorable.
Pels que esteu poc avesats a música aspre, dràstica i taxativa, “Too Late” és un exemple meravellós que aquesta gent s’ha tret del barret del que el Punk pot agermanar-se amb el Prog i fer una mena de Prungk. Una descàrrega d’energia brutal i vigorosa des del riff inicial fins a un interludi que farà les delícies dels que els hi agraden extrems més doom amb unes veus celestials.
I si sou partidaris de Mars Volta, un influx hi trobareu a “Until Falling”, que ja adverteixo que és una cançó inclement amb l’oient. Cançó rabiosa amb un mitjos temps foscos i un recurs molt utilitzat com és pujar la tonalitat a la tornada, però amb la curiositat d’utilitzar-ho a meitat de la composició. Inquietant el crit final de Markus Hakala al final del tema, crec que necessitarà unes Juanoles.
El ritme de toms amb una caixa amb bordó baixat que intel·ligentment interpreta Allu Tanskanen, ens introdueix a una tema fosc i dispar, un cop més: “Oblivious”. L’ambient és pertorbador i la intensitat, especialment a la conclusió, és destacable. Fent gala, així, de ser un power trio apostoflant. Aquí hi ha marró.
“Be My Guest” comença amb la veu potent però delicada de Jenna Julie, que crec que fa una feina impressionant en aquest long play. Cançó de ritme primordialment ternari que permet un gran dinamisme mantenint un tempo de prestissimo i una sensació d’andante.
Arribem al tema que han escollit com a single: “Who Do You Think You Are?”. Elecció bastant lògica per què és una cançó rock que té una estructura més convencional i una tornada bastant cantable on es va repetint el títol. Però, ull viu, el riff de la part intermèdia poc té de comercial i és remarcable el preciós final vocal.
I per descansar una mica les oïdes ens presenten “Higher” on l’aire íntim que tenim a les estrofes es recrueix a les tornades, i ja als interludi la composició es torna molt sabbathera. T’has de deixar portar per la banda en aquest viatge que et proposen i ho gaudiràs de sobre manera.
“Not That Real” és un tema visceral amb el recurs de canviar el patró rítmic a la tornada. Procediment obvi però que sempre acostuma a funcionar, i més en aquest cas que ajuda a gaudir de l’esbojarrat que té la resta de la cançó i, també, dels cors tipus hooligan dignes de les composicions més consagrades dels grups del metal vuitanter.
En canvi “You Wanna Belive” és una mica estranya perquè conceptualment estem davant d’una cançó del més estàndard amb uns cors que els podrien haver signat els mateixos Paramore, però els arranjaments la van pervertint fins que no saps ben bé que estàs escoltant. I ja xales a cabassos quan l’acaben de dinamitar amb una instrumentació mínima de baix i bateria, per després rebentar amb un final in crescendo. Temasso.
El tancament de l’àlbum corre a càrrec de “Guardian”. Cançó lenta, fosca, intensa i forta. D’aquesta manera s’arrodoneix un gran treball amb un final amable que aporta la seva dosi d’èpica, calma i bellesa, i que acaba sent un brillant contrapunt a un excel·lent àlbum.
Deixeu-vos entusiasmar per Stoned Statues i “Guardian”. Trobo que és un treball superb i que podem estar davant d’una de les bandes que poden acabar ser referents a l’escena europea a nivell de Rock progressiu dels propers anys. I quan ho siguin sempre podreu dir amb condescendència que els coneixíeu quan només giraven per Finlàndia. De debò, no t’ho perdis.
Redactor : David Sàez