Els barcelonins Viven han publicat el seu tercer treball. Carlos Aranda (baix i veus), Eloi Martínez (bateria, teclats i veus), Rubén Martínez (veus i guitarra) i Dani Soler (guitarra) ens ofereixen “Aquí en el infinito” on han comptat amb col·laboracions de Kantz, Playback Maracas o Qverno entre d’altres.
Iniciem l’escolta amb una introducció de baix amb un so potent, dens i excel·lent, que serà la tònica de la producció d’aquest instrument durant tot el àlbum; veritable crème caramel. A continuació s’afegeix a l’ostinato la bateria i la veu filtrada ens presenta l’estrofa. Si no fos que el tema està majoritàriament en 7/8 un podria pensar que “El Rey Esqueleto” és una cançó de Pop Rock a l’ús, especialment pel tipus de tornada bastant estàndard i un excés de compressió en el màstering. Després tornarem a aquest concepte.
“Blanco” alterna una part fosca que podria agradar a la gent més doom amb un riff insistent i unes melodies vocals que recorden a grups més aviat d’estil indie. Posteriorment, la part intermèdia prèvia al solo ens ofereix un bonic joc de dues guitarres donant el contrapunt a una veu que es manté més convencional. La part final ens ofereix diverses de les idees exposades per concloure de manera abrupte i efectiva.
I com els dos anteriors temes, “Grande la Cruz” no es veu beneficiat de l’excés de compressió que pateix aquest àlbum. Sobre comprimir funciona millor en altres estils on no hagis d’estar pendent de subtileses, ja que acaba creant una mena d’encadellat on costa de diferenciar matisos entre les tres cançons. Aquesta decisió de màstering, per què la mescla és esplèndida, és veu clara a l’interludi on hi ha molta menys pressió sonora i, malgrat faltar la dinàmica que precisament refrena l’ús d’aquest tractament, es pot apreciar la boníssima qualitat musical. Però justament quan escoltem les parts amb tota la banda a l’uníson i tanquem els ulls, només veiem diferència amb bandes com Izal per les distorsions.
Podem veure com a “La Calma”, que és una composició molt més minimalista a la primera part, tot funciona de manera perfecte. Per tant, estic convençut que la millor versió de Viven sempre la trobarem en directe i, en conseqüència, els hem de gaudir a l’escenari. Centrant-nos amb la cançó en qüestió, és una mena de balada agre amb un interessant gir dramàtic cap a un final instrumental.
Una introducció implacable de baix i bateria ens condueix cap a una part amb el gust de les melodies vocals d’aire pop, que és el segell particular que trobem en tot el long play. Aquestes contrasten amb un intens riff contundent d’una guitarra punyent. “Aquí en el Infinito” dona nom a tot aquest treball i es podria dividir en dos fragments. El primer és al que m’he referit i un segon d’estil més relaxat on, tornem al tema de l’excés de compressió, trobem una caixa de bateria que es distorsiona (subtil, però és el que té fer escolta amb auriculars) i no sembla fet a posta. I clar, si se li volia donar un ambient delicat doncs acaba sent tot el contrari. Ei, qui sap, no estic a la ment dels artistes i precisament volien això, i deuen estar pensant: “Este tío no se entera”.
Aquesta situació no es trobava a “Las tripas y el lodo” (2018) on la producció era similar però amb un màstering diferent. Tampoc a “El solitario” (2014), però llavors la producció era menys elaborada. Al final un, com artista, ha d’escollir preferències: Un so més modern i mainstream però que tindrà les dificultats descrites; o no tenir aquests contratemps i córrer el risc de no sonar tant actual. Els amants del hi-fi diria que es queden amb la segona postura.
Però ens centrem en l’àlbum novament. “Realidades Paralelas” és una cançó de rock bastant estàndard amb un tractament de les guitarres a la segona part força bonica, al realitzar uns arpegiats curiosos. Com també resulta molt atractiu el seu interludi. Després es repeteix l’estrofa per acabar amb una coda i un nou final tallant.
La introducció de “El Palmar” repeteix una mica les bones idees del anterior tema. Un baix autoritari amb un so que ja he dit que m’ha enamorat, unes guitarres que ofereixen un contrapunt quasi eteri, de molt bon gust, una bateria executada intensament, i les anomenades veus més reconegudes en altres estils. Un cop més, tenim un interludi encisador que torna a portar-nos cap a la conclusió, on introdueixen una veu filtrada amb un vocoder que li aporta un preciós efecte i, per fi, una part final on s’aprecia una dinàmica que, per raons tecnològiques, no està gaire present.
Una introducció en català, sobre el culte a la passivitat, doblada a l’alemany i acompanyada d’una guitarra delicada ens presenta “Era Pasividad”. Un cançó més aviat ambiental, que sempre funciona molt bé en un treball de llarga durada i amb un missatge bastant clar: La passivitat et fa esclau. Una novetat és que al fragment final inclouen un clarinet que acaben fet d’aquest un tema més que destacable.
I l’àlbum es tanca amb “Hora Supernova”. A la contundència de la banda es contraposen unes línies vocals molt més suaus i que li donen un caràcter molt personal a aquest darrer tall. Molta riquesa instrumental amanida amb un llenguatge musical notable que li confereixen a aquest tema de rock progressiu un colofó més que brillant per aquest treball. Una manera més que fenomenal de finalitzar un àlbum que va in crescendo.
Redactor : David Sàez