Hi ha dies que a un li ve de gust prendre un brou de verdures ben fet. Una cosa lleugera. Per si us agafa un d’aquests moments una bona opció és escoltar “Narrative of a Nervous System”
Michael Peter Olsen és un violoncel·lista, principalment, que ha estat treballant i girant amb grups com Arcade Fire o The Hidden Cameras. A més de ser reconegut pel seu treball a diverses bandes sonores del Canadian Film Centre.
La proposta que ens presenta és una obra relaxada i per aquells moments que un necessita una mica d’introspecció i zero estridències. Així que, en l’adequat estat d’ànim, aquest àlbum senzill i sense pretensions compleix el seu comès. Res per emmarcar, però si quelcom fet amb gust.
Iniciem “So Far So Good” amb un violoncel executant un pizzicato ostinato greu al que se li afegeix un segon violoncel amb una alteració de l’anterior línia en un registre més agut. S’incorporen uns acords ambientals i unes melodies de violoncels elèctrics que conformen la suau composició; tranquil·la i delicada.
“Biorhythms” introdueix elements de percussió i un acompanyament de guitarra elèctrica mentre es desenvolupen unes línies melòdiques i un discret cor de veus. Es veu que ha participat la banda Zoon en aquest tall. No s’evidencia res, més enllà del rascar de la guitarra, que identifiqui una aportació compositiva.
És bastant curiós l’ús del violoncel elèctric a forma de guitarra arpegiada a “Terms of Desertion” que embolcalla la melodia principal interpretada amb aquest mateix instrument. De fons tenim com es desenvolupen diversos arranjaments per crear un ambient amable.
“Murmurs”, en canvi, evoca a les composicions instrumentals que als anys vuitanta realitzava David Sylvian fins a l’entrada de l’arpa de Màiri Chaimbeul i diverses cordes on, per l’ús d’una escala menor pentatònica, acaba tenint un cert aire oriental.
La peça “Muscle Milk” ens mostra el llenguatge musical més clàssic del compositor però filtrat electrònicament amb unes intencions més aviat psicodèliques que doten aquest curt tall d’una gràcia especial. Encara que tornem a un estil molt més contemporani a “Sweet Meet”, malgrat que amb l’aparició del violí d’Owen Pallet segueix mostrant aquest classicisme i, sobretot, la categoria d’ambdós intèrprets. Un preciós tema que ens transporta a ambients que podríem comparar amb composicions de Jerry Goodman.
En canvi a “Feel to Heal” arribem a un llenguatge quasi rock pel ritme insistent de la composició mentre es van desenvolupant algunes melodies que ofereixen un cert aire de “frippertronics” a la seva part final. Certament és fa repetitiva i desentona una mica amb la línia principal de l’àlbum; tot i que s’agraeix un cert canvi de registre.
I encara més gran és el canvi a “Sweat Equity”, però aquest cop reeixit. Ha estat composat en col·laboració amb Alaska B, un altre compositor de films i videojocs canadenc. En aquest tall, tota una sèrie de percussions xineses ens traslladen la imaginació a la mateixa zona de Wuhan que, abans de ser coneguda la ciutat pel Covid-19, era famosa pels seus gongs i plats (Châs, Bos Náos, etc). L’aparició de nous instruments de corda i percussió conformen un tema que de forma elegant ens porta al motiu principal marcat per la potència del ritme de les cordes i les dissonàncies finals que desencadenen en un impressionant i meravellós caos. Una delicatessen auditiva pels amants de les percussions.
La fi d’aquest treball torna a visitar les idees més tranquil·les i relaxades a “It’s Complicated”, que sense ser la millor composició de l’àlbum, si que l’arrodoneix de forma melancòlica i delicadament.