Mariusz Duda, reconegut per ser el baixista i cantant de Riverside, ha publicat el seu nou àlbum titulat “AFR AI D”. Cal diferenciar el seu projecte en solitari anomenat Lunatic Soul, amb un estil més acústic i folk, d’aquest que porta el seu nom i que és quasi totalment electrònic i instrumental.
El primer tema és “Taming Nightmares” on, després d’una introducció inquietant, uns teclats i guitarra en bucle ens porten al desenvolupament de la composició; llàstima de l’horrorosa bateria virtual escollida. La melodia principal de teclat recorda als sons “humans” que podríem trobar als antics Fairlight CMI. I ja quan entra la guitarra té un regust a les obres de Klaus Schulze o Jean Michel Jarre.
Amb “Good Morning Fearmongering” ja desapareix tota esperança que trobem res decent a nivell percussió i ja veiem el camí que adoptarà aquest long play. Música electrònica vintage que, pels fans d’aquell estil i era, els semblarà atractiu. Realment les idees són les mateixes que a l’anterior tema i tornen a funcionar perfectament pel propòsit en que estan fetes.
A l’ostinato del teclat de “Fake Me Deep, Murf” se li afegeix una interessant melodia de teclat que és el motiu repetitiu de la cançó, on li insertem guitarres i, novament, unes terrorífiques bateries virtuals. Què, en el fons, estan molt bé per traslladar-te als anys vuitanta i, des d’aquest punt de vista, són genials. Però seria l’equivalent rocker a escoltar un disc de rockabilly: Mola, però és d’una altra època.
“Bot’s Party” és un tema bastant simple que si tanques els ulls et veus al sofà de casa amb un E-mu Emulator de 1984, composant-lo en xancletes, i així surt. Val a dir que l’entrada de la guitarra és molt encertada per enganxar-te a continuar amb el tema que era excessivament trivial. La pena és que acaba en un efecte de fos i encara et queda més la sensació de ser un tall de farciment.
Si ens centrem en el piano o en les melodies vocals filtrades i tractades de “I Love To Chat With You”, trobarem un bonic i delicat tema que està una mica deslluït per l’insistent arpegi que acompanya tota la peça que, en un punt de volum menor, hagués estat un curiós contrapunt.
Val, sí, he de fer l’esforç d’entendre la producció de les percussions i bateries virtuals perquè són “les d’antes”, però és que són tant predominants i, en aquest tema quasi son el leitmotiv, que només puc dir que em provoquen ganes de canviar d’àlbum. Per què, a més, “Why So Serious, Cassandra” no és per tirar coets com a composició. Unes quantes línies de teclats poc interessants, unes cordes virtuals que intenten donar un contrapunt, i un ambient extremadament demodé.
“Mid Jorney To Freedom” és un tema més estàndard però torna a patir del poc desenvolupament de quatre idees que mostra i és molt simple en concepció i execució. Un altre tema que es justifica per cobrir el metratge exigit. I desgraciadament més del mateix al tema final: “Embracing The Unknown”, que a sobre dura quasi vuit minuts d’absoluta recurrència.
Si sou fanàtics de l’electrònica antiga potser us agradarà, encara que hi ha opcions més interessants en aquest gènere.
ESCOLTAR :
https://mariuszduda.bandcamp.com/album/afr-ai-d
Redactor : David Sàez