Arriba l’esperat debut de Temic. Els components són el guitarrista Eric Gillette (Neal Morse Band, Mike Portnoy Shattered Fortress), el cantant Frerik Klemp (Maraton), el bateria Simen Sandnes (Arkentype) i el teclista Diego Tejeida (ex-Haken, Mike Portnoy Shattered Fortress). Com a currículum, déu n’hi do.
Amb una introducció amb les inicials “TMT” comença l’àlbum. La composició està dividida en dues parts on el protagonista és un piano a la primera i un teclats que intenten transmetre intranquil·litat a la segona. Tot es prepara per acabar amb una variació del tema principal.
I així entrem en matèria amb el riff de “Throug the Sands of Time” que desemboca en una part molt suau, en que la veu ens dona el motiu de la peça, i una posterior tornada que es repetiran amb la banda ensemble de diverses maneres. A l’arribada dels primers solos trobem un aire bastant clàssic amb gust a Dream Theater. La veu delicada i subtil de Klemp es desenvolupa molt bé davant una instrumentació intensa i poderosa, oferint un bonic contrast i una amabilitat no gaire preponderant en el metal progressiu.
De forma quasi continua tenim “Falling Away” on la dolçor de la veu s’enfronta a l’execució autoritària de bateria per part de Sandnes. La dinàmica de velocitats i parades funciona la mar de bé amb una execució impecable per part de tota la banda en un tema d’aparença estàndard, que no ho és, i de gran qualitat.
“Count Your Losses” presenta una sèrie de riffs potents i bastant tècnics reeixits per part de Tejeida i Gillette, que són molt bons músics i s’encarreguen de demostrar-ho a la tornada amb unes figures endimoniadament precises i ràpides. Personalment trobo que n’abusen i que pot acabar semblant una mica còmica tanta exhibició de musculatura; en canvi Sandnes aprofita millor el seu moment de lluïment, de forma més mesurada. Però també seria injust que aquests detalls ens amaguessin un molt bon tema per què resulta que té una intensitat destacable i una classe demolidora.
I continuen repartint cops amb “Skeletons”, que aquest cop la introducció té un estil típic de Symphony X. La tornada és, un cop més, enganxosa i agradable; per mi és un encert l’aproximació que fa Kemp als temes. Aquí trobarem una part intermèdia bastant esbojarrada en els solos de teclats i unes bases trepidants durant el vertiginós solo de guitarra de Gillette. És un tall molt ric en aquest joc de interpretacions tècniques implacables, delicadeses vocals i contundència d’insultant exactitud.
Una petita treva ens ofereixen a “Acts of Violence” on una fina melodia i uns delicats teclats, acompanyats d’una exquisida bateria executada amb escombretes (no del vàter, sinó per bateria: Brushes, en anglès) condueixen la primera part del tema a un solo de guitarra amb tot el rock que s’estaven reservant. La segona part és una coda del presentat però amb el caràcter d’una banda més que cohesionada, i una conclusió quasi a capella que finalitza abruptament.
I si no ens havíem adonat que estem davant d’un grup de metal progressiu doncs li podem donar una escoltada a l’instrumental “Friendly Fire”. Farà les delícies dels amants del gènere ja que no fa presoners. Totes les bones pràctiques de l’estil les trobarem aquí, destacant els divertits teclats de Tejeida que prenen el protagonisme total i que a la part final podríem confondre’ls amb facilitat amb una guitarra.
Potser tornar a repetir la idea de riff i tall suau de veu ja ha estat explotada a l’àlbum el suficient com per considerar que a “Paradigm” s’abusa del recurs. Sí, cert, és una bona composició, però similar a altres. Tenint en compte que tenim 58 minuts de música hagués estat recomanable reservar-se-la ja que tenim la sensació de déjà vu.
La veritat és que Tejeida és un teclista original i graciós com
mostra amb el seu “cucut” que de forma obstinada reitera durant “Once
More”. També és sorprenent la producció de la bateria que utilitzen a
la tornada, que vaig pensar que era virtual però els propis Temic ens
van treure de l’error ja que tot esta tocat íntegrament per Simen Sandnes,
així que editem la ressenya agraint-los l’ajut.
Buscant a la viquipèdia podem saber que “Mothallah” és una estrella de la constel·lació del Triangle. Far away from here, com bé diuen. El tema és excel·lent i èpic, un meravellós colofó. Malgrat això a mi m’ha recordat en excés a l’ostinato de “Nil by Mouth” de Haken; cosa que no hauria d’estranyar-nos ja que recordem que el senyor Tejeida era una peça important en aquella banda. Però, insisteixo que un pot xalar sense problemes per què: quantes i quantes cançons no ens recorden a altres?
I aprofitant els cors de “Mothallah”. Segurament els més acèrrims del metal progressiu trobaran toves les veus i melodies, quasi de pretty metal. Però per mi justament és el que fa diferent a Temic i no “un més”. Per què grups amb gran tècnica i amb aquest estil en trobem uns quants avui en dia, així que aquesta peculiaritat per mi és molt benvinguda i dona caràcter i un segell d’identitat que sumen a un fantàstic debut. Fenomenal.
Passa’t per les seves xarxes i recolza’ls que han fet un sensacional àlbum
Redactor : David Sàez