S’acabarien els adjectius per lloar a un dels millors bateries que ha donat el rock en tota la seva història. Mike Mangini (dempeus) publica el seu primer àlbum en solitari després de la seva sortida de Dream Theater al tornar el senyor Mike Portnoy (dempeus) a aquesta banda.
Així que, sota el nom artístic de Mangini s’edita “Invisible Sings”. Curiosament, després d’una dilatada carrera com a músic (Annihilator, Extreme, Steve Vai i els ja esmentats Dream Theater) i com a docent al Berklee College of Music de Boston, que és la universitat de música més gran i important del món, tenim la seva primera aventura individual.
Per realitzar-la ha comptat amb Tony Dickinson (Trans-Siberian Orchestra) al baix, Gus G a la guitarra solista (Ozzy Osbourne), Ivan Keller a la guitarra rítmica (Jelusick) i Jen Majura (ex-Evanescense) a les veus.
No us espereu un treball de rock progressiu ni un seguit d’exhibicions de múscul baterístic. Home, alguna n’hi ha, i també de guitarra. La majoria mesurades i circumspectes.
“Freak of Nature” ofereix una solvent carta de presentació. Riffs potents, harmonies cuidades en un tema dinàmic que és típic de l’estil, però no abusa de tòpics. Fins i tot presenta unes divertides bateries filtrades al seu interludi.
El tema homònim de l’àlbum, “Invisible Sings” executa a mig temps una composició més lineal que, com a fons d’armari, no està malament. Val la pena estar atents al baix. En canvi, “Habit to Change” ens ofereix una introducció amb una seqüència de teclat que li atorga un bonic caràcter, amb una banda potent, sobretot després del solo de guitarra i les entremaliadures de bateria.
“Not Drowning” és un tema amb molts canvis de velocitat i una tornada de ritme pesat i dens. Aquests contrastos la fan entretinguda i a l’arribada del “duet” Gus G, Mangini es torna molt divertida. A “Deep Inside” tenim un excel·lent treball de consistència entre Dickinson i Keller que ens fan fer una mica de treball cervical.
Una bonica cançó com “Saying Sorry” és potser de les destacades. Molt rítmica i alhora amb una progressió d’acords molt interessant. Aquí podem estirar les orelles a Mike Mangini per què no tocava esplaiar-se en les seves malifetes. A veure, és el cap i ell mana, però talla una mica el rotllo.
Potser sí que podria entrar dintre dels paràmetres del rock progressiu “So Alive” ja que és una composició bastant estranya pel que portem de treball, amb molts canvis per la curta duració que té. Personalment és la que més m’ha agradat. Però tornem al classicisme rocker a “Glamorous Shades” amb una mica d’ensenyar bíceps per part dels dos sospitosos habituals que, per insistent, acaba semblant còmic.
“It’s Noise” no té res de sorollosa, la veritat. Un tema la mar de estàndard en concepció amb un excel·lent treball per part de Majura que permet veure els diferents rangs vocals que moltes vegades ens pot portar a confondre la seva veu com masculina per la seva gravetat i potencia, però també els seus cors poden ser subtils.
Una mica supèrflua és “Let Me Shine” que no té gaire destacable. Tema correcte i molt ben executat, però sense més. I igual de correcte és “Seek and Find” en que sí que podem parlar d’una encertada introducció de bateria i un bon tema de rock.
Finalitzem amb “Black Box” que malgrat estar interpretat de forma agressiva es queda una mica fluix degut a l’excés de veus als cors que el fan massa pretty metal. Això sí, la producció del baix aquí és crema de la bona.
En resum, és un bon treball de rock metal sense temes que poden acabar essent himnes i, per tant, te’l poses mentre endreces la casa i t’ho passes la mar de bé. I com a curiositat, a través de la seva web li podeu demanar una vídeo salutació personalitzada al bo d’en Mike.
Redactor : David Sàez