The Aristocrats 20/11/2023 (Barcelona)
Organitza :Madness Live
Sala :Salamandra
Fotografía: Jordi Amela (@amela_photo_concert)
Redactora : Jordan G.
Una nova visita de The Aristocrats, que no es deixaven caure des de Febrer de 2020, sempre és preludi d’una actuació única i d’alt nivell. És aquesta cita ineludible per al seu incondicional públic, la majoria músics, aquell de cares familiars que es reconeixen els uns als altres de vista en aquest tipus d’esdeveniments, sabedors que el que presenciaran és un malbaratament de tècnica i experimentació per a aquesta anhelada visita postpandèmia emparada sota el nom de The Defrost Tour 2023. Perquè aquests tipus no són qualsevol i no necessiten gaire presentació: Guthrie Govan a la guitarra, Brian Beller al baix i Marco Minnemann a la bateria. Si necessiteu algun preliminar més per a aquest trident d’interès general, obligat a conèixer-los m’atreviria a dir, és no saber amb qui ens jugàvem l’actuació la nit passada.
Davant nostre esperava el nu escenari amb els seus instruments expectants, muts i desproveïts d’ànima però preparats per tornar a la vida gràcies a 3 dels quarters més simpàtics del panorama dels anomenats virtuosos. I així van anar apareixent després dels primers compassos de la intro triada per a l’ocasió, aquesta vegada el clàssic tema Satisfaction però en versió de Devo, posant-se en el tema d’un en un per delimitar les seves competències en el còctel de variats desenvolupaments que ens anaven a oferir.
Van arribar amb la familiaritat i proximitat que els caracteritza, aquella que emana de qui semblen tocar per a un grup de col·legues sabedors que qui els veuran gaudeixen de cadascuna de les seves bogeries, fins i tot de les seves anades d’olla que expliquen detalladament en presentar cadascun de els temes. Els expliquen, els escenifiquen amb els seus instruments i amb les seves mascotes de goma amb què amenitzen i fan partícips del cotarro els assistents amb encertada simpatia i oportunitat.
L’encarregada de donar curs al vendaval que ens sobrevenia va ser Stupid 7 de 3 Caballeros. Tota una declaració d’intencions sota un marc de frenètica activitat amb una intensa base rítmica però sense gaires atropellaments on es respectaven els espais de protagonisme de cadascuna de les tres seccions i tots podien desenvolupar al seu gust.
En acabar Beller va fer les oportunes presentacions de la banda i ens va anunciar nou disc de sortida al febrer del proper any, lliscant ja un aperitiu en els següents 2 temes. Minnemann va ser l’encarregat de presentar el seu, Drink Package fent gala d’una composició polirítmica on se succeïen passatges de complicats contratemps mentre Govan donava curs a les seves escales impossibles i Beller secundava el que el feien fora sense pestanyar. Més rialles en acabar i aquesta vegada va ser Govan l’encarregat de presentar el seu nou tema, SGT Rockhoper. És curiós però sempre observo un tipus sarcàstic i molt tímid a qui tremola la veu al dirigir-se al públic però que comparteix sense dubtar les seves boges inspiracions a l’hora de compondre. Si aguditzes l’oïda, sents la història entre els seus frases a la guitarra com si fos una tira còmica de dibuixos animats. Tenia com a protagonista el pingüí que apareix a la portada del seu directe, Freeze, on si recordeu els deté a ells 3 representats en figures de Lego. Aquest personatge és el que patrulla l’escarpat gel del seu nou tema, senzillament genial i perfecte per enllaçar amb una altra de les seves presentacions per a la hilarant història de Bad Asteroid que va arribar per incordiar la plàcida existència dels dinosaures. Us asseguro que és un intens passeig que llisca pel més pur Jazz Prog a rèpliques més rockeres sense perdre gens ni mica de feeling o fil conductor
L’exquisida The Ballad of Bonnie and Clyde del You know what..? va ser presentada com no podia ser d’una altra manera per Beller, és la seva història personal i tracta del desafortunat incident que va viure quan uns lladres li van robar els baixos i els pedals. La cadència de la cançó et situa en una tira d’un cinematògraf en blanc i negre on pots assistir des d’un còmic retret a càrrec de la tornada a una esvalotada persecució en el desenvolupament central del tema. Molt a la marca pròpia de la banda. En acabar el tema, Beller va seguir de mestre de cerimònies i va aprofitar per fer un testeig entre el públic sobre quins tipus d’estils creien que explorarien en el següent nou tema que ens presentarien. Hi va haver punxada general entre les respostes perquè el que sonaria no era altra cosa que una barreja de Dancing dels 90!! Aquests tipus poden amb tot i després de fer sonar els acords de la tornada d’Everybody Dance Now de l’hit de C+C Music Factory l’ambient es va mostrar obert a l’experiència bailonga. A l’observar el públic veies cares de complicitat i va ser el tema idoni per desembocar en aquest clima àlgid que tot sol necessita de bateria. Marco Minnemann es va acomodar per arribar a aquest malbaratament d’habilitat tan seu, brutalitat i control extrem. El moment on les seves baquetes colpejaven el hit hat fent figures impossibles entre els seus dits amb un ritme endimoniat i sense perdre gens ni mica de control és patrimoni de molt pocs.
Van enllaçar amb Through The Flower en què Minnemann va explicar que és una cosa semblant a quan has de dir que alguna cosa no t’agrada però has d’intentar no ferir i aquí hi havia l’exquisit to inicial que propiciava la palanca de Govan, és un tema realment curiós que van continuar amb la dinàmica Ohhhh Nooooo on les mascotes de goma que portava Minnemann van secundar la tornada marcada per la seva bateria que va brillar especialment amb aquell to burlesc que imprimava tota la cançó que tractava de quan a Govan li va caure el seu ampli a terra.
Furtive Jack, la següent, va ser de les meves preferides. Una història més de lladres com van explicar i es desprenia de la seva mètrica i compassos amb accents molt marcats que viraven una vegada i una altra cap a recursos més jazzístics per tornar al compàs inicial. Hi va haver una brillant línia de baix a càrrec de Beller amb contínues rèpliques de Govan que li va permetre encarar el seu particular sol. I és que ell sempre sap quan i on ha de posar-hi l’accent.
Arribàvem gairebé al final i no podia faltar la cançó més trista de la banda com ells mateixos la defineixen, Last orders (del You know what..?). En aquesta l’anècdota va anar a càrrec de Govan i el protagonista no és altre que el sentiment desolador que provoca la campana que usen al seu país per anunciar l’última ronda als pubs. Els seus arpergis et conduïen a un autèntic estat d’ànim que et ficava de ple en una tornada de marcat accent i gust de folk clàssic de la zona amb una successió de frasejos entre ell i Beller que van tenir l’efectivitat que transmet la malenconia. La línia d’improvisació que van marcar com a avantsala del sol va ser tan variada que no podies apartar la vista dels dits de Govan que va culminar amb un moment Shred absolutament aclaparador per tornar a ficar-nos una vegada i una altra a la tornada conductora.
Es van acomiadar no gaire convincentment per encarar immediatament i sense fer-se gaire de pregar un tema més, Blues Fuckers del seu primer treball The Aristocrats (curiosament amb aquest tema van obrir en la seva anterior visita i va ser dels pocs que van repetir juntament amb Last Orders i The Ballad of Bonnie and Clyde). Aquest tema era ideal per saltar una vegada més d’un estil a un altre i donar lloc a la improvisació per allargar allò que seria el seu últim tema. Van aprofitar per interactuar amb el públic i fins i tot intercalar algun passatge conegut com ara alguns acords de La Bamba.
Després de la foto de rigor amb una sala plena i entregada se’n van anar com van arribar, amb la senzillesa dels que saben que no disputen res, la seva lliga és una altra. El seu projecte va néixer de fer música per a ells mateixos i un bon dia van decidir compartir-la amb la seguretat de sortir a passar-s’ho bé ia fer gaudir els que volguessin secundar-los. No és gens fàcil mantenir l’equilibri entre bromes, anècdotes, complicitat i execució perfecta a sobre de l’escenari sense resultar cansins. Simplement volen i habiten al gaudi personal.
Un plaer com sempre Caballeros, la seva visita sempre és sinònim d´un passeig per les emocions més dispars. No canvieu, són únics en el format que ofereixen amb una qualitat sense fissures.
