Aaron Parks
Organitza : Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona
Sala : Conservatori del Liceu
Fotografía: Jordi Amela (@amela_photo_concert)
Redactor : Carles Pinós
Aaron Parks – – El Pianisme sumptuós i audaç
El passat dilluns 13 de novembre ens va visitar Aaron Parks en el marc de la Voll-Damm Festival Jazz Barcelona a l’Auditori del Conservatori del Liceu. En aquesta ocasió, el pianista va venir acompanyat del seu nou quartet format per ell mateix al piano, Ben Solomon (saxo tenor), Kanoa Mendelhall (contrabaix) i RJ Miller (bateria).
El repertori va estar format per peces publicades prèviament, encara que amb una visió diferent, i per altres composicions noves, amb el que els concerts d’aquesta gira estan sent un laboratori de cultiu pel que, esperem, serà el seu nou llançament discogràfic.
L’inici va ser molt reposat, un duo saxo-piano que va deixar de manera clara i diàfana la proposta estètica del quartet, un tema amb molta improvisació, condimentat amb traços impressionistes, evocant un so oníric i màgic que alguns podrien catalogar aquesta estètica en el marc d’una producció de la discogràfica alemanya ECM. A mesura que va avançant el tema, el mateix passa d’un ambient eteri al de la improvisació lliure, conduït per un Ben Solomon molt inspirat. Aquest procés d’improvisació va estar delimitat dins d’uns paràmetres per a no caure en el territori del Free Jazz, de fet, el tema, Find the Way, va concloure de la mateixa manera que va començar, d’una forma afable i imaginativa amb un Aaron Parks pletòric.
El segon tema del concert va començar a piano sol, Aaron Parks dialogant amb si mateix, un soliloqui que va evocar al Keith Jarrett del Köhln Concert, dels seus dits va brollar poesia metamorfosada en música. A continuació, va fer acte de presència el contrabaix de Mendelhall per a aportar solidesa i desenvolupament al tema, el qual va seguir en aquesta senda melòdica, dibuixada amb les notes del saxo de Solomon.
El tercer tema, titulat provisionalment com ‘Mossy Horn’, va ser una novetat absoluta. El contrabaix va començar traçant un fraseig molt robust amb un marcat accent ‘latin‘, dotant al tema un desenvolupament més up tempo, amb una melodia juganera del saxo tenor i amb una roda de solos més pròxima al que coneixem com jazz straight ahead.
El següent tema segueix la senda rítmica del tema anterior, amb un solo de piano irresistible i amb una línia melòdica suggeridora realitzada pel mateix Aaron Parks i el saxo de Ben Solomon. La improvisació té un desenvolupament lliure en el qual la bateria de RJ Miller va traçant el camí de manera sinuosa fins a arribar al swing,moment en el qual el tema comença a caminar amb un baix marcat en walking.
La proposta estètica del quartet va bascular entre els temes flegmàtics i quasi gèlids amb uns altres de caràcter més frenètic fins a arribar al que sembla l’últim tema, on els músics van tornar a l’ambient inicial, molt eteri, encara que amb una estructura més pròxima al pop.
El quartet ens va regalar dos bisos, el primer un tema titulat ‘Alice’, dedicat a Alice Coltrane, el qual es va combinar un piano amb un riff bluesy amb un saxo melòdic en un entorn musicalment explosiu, el qual va fer recordar al John Coltrane més experimental i espiritual dels anys 60. L’últim tema va venir precedit d’una reflexió que va fer el mateix Aaron Parks sobre la situació actual del món i dels seus conflictes bèl·lics i va acabar amb un desig: la pau. A partir d’aquest mateix instant el quartet va interpretar la bella peça ‘Peace’, de Horace Silver, una balada elegant i sentida amb un emotiu solo de contrabaix, que va servir per a proclamar un final solemne a un concert monumental.
