Verneri Pohjola, trompetista finés i fill del reconegut baixista Pekka Pohjola (Wigwam), ha elaborat el seu novè treball i està ple de complexitat i subtileses que el fan més que recomanable escoltar. Per construir-lo ha comptat amb Kit Downes al piano i teclats, Jasper Hoiby al contrabaix i Olavi Louhivuori a la bateria.
De forma esbojarrada ens introduïm a “Party In The Attic” i, un cop passada la sorpresa inicial, tenim el motiu principal al que després se li afegirà la trompeta per anar desenvolupant diverses idees. És un tall molt rítmic i entusiasta, i alhora ple d’interessants melodies que et fan ballar l’orella d’un instrument a un altre; quasi imprescindible escoltar-lo amb auriculars. Abruptament s’acaba la festa i la música ens descriu perfectament el que seria una davallada sensorial fruit de la ingestió de massa substàncies líquides recreatives. Excel·lent manera d’enganxar-nos, a l’àlbum no a la beguda.
“Space Diamonds” ens ofereix unes línies melòdiques interessants mentre bateria i contrabaix es mantenen continguts, ferms i obstinats. Mica en mica anem entrant en terrenys més atmosfèrics, a l’estil del que va proposar Miles Davis a “Bitches Brew” (1970), i on paulatinament ens aproximem a conceptes més psicodèlics. Així entrem a la part final on uns potents teclats ens tornen a les melodies inicials.
Nous ambients inquietants se’ns presenten a “Being Sentient”, on les aspiracions filtrades de la trompeta combinen amb un piano executat en escales de tons sencers. L’entrada de una bateria i un contrabaix caòtics encara li confereix al tema major desconcert, però en un sentit amplament positiu.
I de forma continuada, els primers acords de “Of Our Children” ens tornen a principis més estàndards amb una bonica balada, en una mena de jazz blues modal. Disposa d’una autoritària caixa i pandereta que, en una atrevida decisió de producció, resulten implacables per trencar voluntàriament un ambient que podria haver estat preciosista.
Amb el títol “Save This One for When You Need It” podem endevinar quin és l’origen d’aquest tall. La melodia presentada per la trompeta en els primers instants servirà per donar pas a diverses idees que, juntament amb el seu compàs de 2/4 i els seus cors executats ensemble per diversos vents, li atorguen un cert aire de solemnitat. Una magnífica unió d’un estil que recorda a les marxes de les comparses fúnebres de New Orleans amb una producció actual.
Un contrabaix fantàsticament executat ens serveix d’obertura de “Avance!”, on al classicisme amb el que se’ns presenta acaba coquetejant amb una tornada quasi més pròpia de bandes del rock progressiu; que ja passa que poses un teclat emulant a un mellotron, com és el cas, i ja tot et sembla prog. En qualsevol cas, posteriorment se’ns ofereix un solo de contrabaix on abunden les dissonàncies amb l’entrada de la trompeta i una guitarra elèctrica que ens van transportant a uns ambients que ens permetrem dir que faran les delícies dels amants de King Crimson. Molt eclèctic.
Un altre composició inquietant, original i juganera és “Dance in The Morning”. L’obstinada trompeta en segon pla, el piano en els registres aguts i el teclat, contrasten amb els motius melòdics de la trompeta principal. Sembla que estan tocant dues peces diferents i sonen falsament inconnexes, fins l’arribada de la secció rítmica que amalgama, com una bona salsa, tots els elements. I com a tot bon plat amb salsa, és pot sucar pa.
Una proposta molt diferent és “Bebe”, on quasi sembla que la intenció de l’artista ens fer-nos entrar en un estat meditatiu. Però ens va introduint en paratges més de l’estil de jazz fusió amb unes línies principals amables, malgrat uns arranjament estranys que causen una certa inestabilitat al cervell de l’oient. I per encara ser més desconcertant, arribem a la part intermèdia amb uns preceptes totalment clàssics i una conclusió bastant oberta, accentuant aquesta sensació de intranquil·litat que ens transmetia.
Per finalitzar tenim “Out of Silence”, amb una execució densa i lenta ens ofereix un nou tema on es barallen les línies melòdiques amb els arranjaments quasi pertorbadors. A continuació la peça entra en la part de piano sol, d’on sortirem més trasbalsats amb l’ajuda del resta de la banda, que acaben creant un caos escruixidor. Finalitzar així un àlbum és de ser valent i arriscat, ja que no és apte per totes les audiències.
Així doncs tenim un treball variat, divertit, original i valent d’un jazz difícil de classificar i, en ocasions, molt exigent. Però val la pena escoltar-lo perquè podem assegurar que no deixarà indiferent.
Redactor : David Sàez