Suècia sempre ha destacat per ser cantera de grups de Death Metal i Black Metal. Però tot Yin té el seu Yang, i aquest és el sextet Moon Safari. Actualment està format per: Sebastian Åkesson (teclats, guitarres i cors) Simon Åkesson (veu principal i teclats), Pontus Åkesson (guitarres i cors), Mikael Israelsson (bateria, percussió i cors), Petter Sandström (veu principal, guitarra acústica i harmònica) i Johan Westerlund (baix i cors); aquí canta tot crist.
Van publicar “Himlabacken Vol. 1” (2013), i després van entrar en un llarg hiat d’una dècada. El típic error és que quan retornes i tens tant material musical acumulat, llavors l’ofereixes tot. Sincerament, del tercer al sisè tall podrien haver-los deixat per un altre moment i ara estaríem parlant d’un bon treball de quaranta vuit minuts. Però hi ha vint i un minuts que són una mica paorosos.
Així que tota una declaració d’intencions és “198X (Heaven Hill)”, on des de la introducció del tema i el desenvolupament del motiu melòdic ens capbussem en temps pretèrits. La part cantada té una reminiscència als estatunidencs Styx, que sempre feien melodies enganxoses. Resulta interessant com, al pont previ a la darrera tornada, realitzen una bonica modulació tonal.
La presentació suau de “Between the Devil and Me” deixa pas a una figura rítmica d’una concepció més actual i que ens acompanyarà diverses vegades, al igual que la melodia de guitarra. Ambdues serviran de fil conductor combinant-se de forma molt ben elaborada. Tant estrofa com tornada tenen tots els elements de la música AOR, venint-nos al cap la referència dels vuitantens Asia, Journey, Foreigner i companyia. Especialment en els cors de la tornada es torna bastant ensucrada. En canvi, a l’interludi i les estrofes posteriors recorda bastant a treballs de Camel de finals dels anys setanta. I com bona peça extensa tenim els fragments més íntims i buits de instrumentació, conferint-li a la peça un gran dinamisme, trencat per l’anomenada figura rítmica que ens torna als cors melindrosos. Una nova exploració de les idees instrumentals conclouran el tema de forma més que interessant.
A “Emma, Come On” desapareix tota idea de contemporaneïtat ja que aquest tall no pot ser més retro. Les melodies són bastant mel·líflues, tant de veus com de guitarres i teclats, i insisteixen en aquestes pretensions a la part intermèdia instrumental. Per sort el tema és curt i només justificable per fer quelcom enganxós i que serveixi, o no, com a single.
A modus de balada íntima amorosa tenim “A Lifetime to Learn How to Love”, que amb aquest títol i la producció dels temes anteriors doncs evidentment anem traient els encenedors per aixecar-los enlaire. A gust de l’oient queda si cremar la copia física d’aquest treball. Però el pitjor de tot no és que sigui horrorosa i pomposa, sinó que dura vuit minuts en el que ens pot donar una pujada de sucre realment preocupant. Una power ballad sense power.
“Beyond the Blue” és un tema de transició basat en un excel·lent treball vocal, amb un ampli rang de registre, i que mostra que el punt fort de la banda és precisament aquest. I aquí han tingut bastant més gust que en altres cors. Cosa que no ens atreviríem a dir de “Blood Moon”, que era bastant salvable fins que a algú va tenir l’ocurrència de que quedarien macos un toms dignes de la mítica Simmons SDSV de 1981. L’intent queda al nivell de l’anunci de movie record, que per les persones que no sou de mitjana edat deixem l’enllaç per què riguem una mica del que van haver de passa els boomers, els X i els millennials. Malgrat tot, és un tema amable d’una altra època que està resolt amb un solo i cors finals que, possiblement, siguin una mica superflus.
El motiu principal de “Teen Angel Meets The Apocalypse”, executat a piano, s’anirà repetint amb diferent instrumentació, alguna força curiosa, per anar desenvolupant els primers minuts dels vint i un que dura aquest tall. Amb l’arribada del segon motiu, senzill però efectiu, el tema es suavitza per iniciar les primeres parts vocals dintre dels paràmetres del soft rock, del que faria Christopher Cross. El riff de l’interludi ens porta a uns ambients que aborden conceptes propers al prog, especialment quan deriven cap a tonalitats menors; tot i que introdueixen uns cors lírics que intenten crear un ambient malèfic, però és que la veu fina i prima de Sandström fa que no t’ho creguis gaire. Tot i amb això el desenvolupament posterior és bastant ric, musicalment parlant.
La segona part del tema torna a uns ambients que coquetegen amb el pop, amb un cert regust a Electric Light Orchestra, per posteriorment recuperar la melodia principal sobre la que s’executa un solo de guitarra. Els següents versos tornen a pecar d’una excessiva magnificència, malgrat que encertadament ens dirigeixen a una part molt coral i tornar a visitar els anteriors conceptes de soft rock. Recauen en una relativa grandiloqüència per acabar interpretant amb el teclat “London Bridge is Falling Down”. És una bona composició amb una capa de fondant.
L’ambient acústic i els cors amb els que es presenta “Forever, For You” doten a la cançó d’un aire preciosista i melós, que aquestes alçades ja no ens sorprèn. Certament, no és un tema tant cursi com d’altres, però no deixa de mostrar els mateixos plantejaments. És encertat introduir un saxofon per realitzar un bonic solo després del de guitarra. L’extensa part final, malgrat tenir fragments destacables, certament no serà del gust de les persones amb tendències més contundents i segurament els provocarà algun tipus d’aprensió. Haver-te llegit la ressenya abans.
I clar, com es pot acabar un àlbum així?: Doncs amb un tema que és diu “Epilog”. Emulant un salm eclesiàstic es fa cloenda d’un treball que ens deixarà una hiperglucèmia de la que ens costarà recuperar-nos.
En fi, que és ideal per regalar a qualsevol amistat que els hi agradi el brutal death metal, el dia de les innocentades. I si t’agrada el AOR progressiu garapinyat compra’l, que ser melindrós també està bé.
Redactor : David Sàez