Art Against Agony és un col·lectiu d’artistes que va començar com a banda de jazz i metall progressiu instrumental l’any 2012 a Stuttgart. A més de música, també forma part de la seva obra l’art fotogràfic i videogràfic, i les performances. Tots els membres del projecte utilitzen pseudònims per cobrir els seus noms i màscares per cobrir-se la cara. Guau!, súper original!
Aquest cop ens presenten 94 minuts de música polimòrfica, laberíntica i exigent per qualsevol oient. Així que ajusteu-vos els cinturons perquè no serà fàcil, però podreu gaudir força, en línies generals, d’un treball interessant i intens.
De manera densa, contundent i rítmica ens capbussem a “Sounds of Inetability”, tall que dona títol a aquest treball discogràfic. En un ambient d’inquietud es desenvolupa aquesta breu introducció. Li succeeix “Slightly Ov”, amb uns no menys inquietants paratges inicials que proporcionen el caldo de cultiu ideal pel desenvolupament posterior de diversos riffs i figures rítmiques molt a l’estil de Watchtower, on els llenguatges del metall progressiu exploten en tota la seva extensió.
Un suau començament ens porta cap unes idees amb un cert exotisme, especialment accentuat per l’ús d’unes percussions que emulen una mena de tables hindús a “She Who Thirsts”, on les melodies de les guitarres són contundentment acompanyades per la resta de la banda. La tasca realitzada per obtenir contrastos entre passatges forts i suaus és bastant destacable. Tot i amb això la cruesa de l’execució no fan que perdi intensitat en cap moment.
La divertida “At the Djentist” ens porta a la consulta d’un odontòleg; fins i tot inclouen l’ús d’una fresadora dental. La complexitat de la composició, on barrejen una concatenació de melodies, ritmes i protagonisme de diferents instruments, li confereixen un caràcter quasi estrambòtic i maniàtic que la converteixen en una peça de quasi obligada escolta. Com a l’anterior tall, el llenguatge musical d’aquest grup és molt extens ja que trobem girs estilístics de jazz modern a les guitarres, de rock progressiu a la base rítmica, i la ja esmentada potència.
I la subtilesa que exhibeixen als primers compassos de “Honey Cake Whorse” reforça les seves tesis. Aquest tema, progressivament (és el que té això del prog), ens ofereix una mena de balada histriònica on apareix un piano a la part intermèdia que experimenta amb una melodia dissonant, a la que respondrà la guitarra acompanyada de la resta d’instruments. Abunda, en aquesta fusió complexa, la diversitat de llenguatges musicals, demostrant que aquests senyors tenen estudis seriosos.
Les precioses melodies realitzades amb escales aràbigues ens capbussen en la relaxada “Únete a mi ser”. En aquest cas les harmonitzacions estan al servei de les veus, que són el fil conductor del tema. Es van intercalen les melodies inicials i s’hi afegeix un solo en la darrera per finalitzar el tema.
Més melancòlica i reposada encara és “Regreso”. En un suau compàs de 3/4 es va desgranant la història fins l’arribada de l’interludi on aquestes arrels que reivindiquen s’eleven al primer pla amb les sonoritats dels coneguts charangos i quenas. Al igual que a “Caracol”, tot i que explorant propostes molt més en les línies del rock, explotant la ja anomenada fusió entre aquests dos mons.
L’ús d’un teclat en bucle i una bateria electrònica a “Squirrel 6a6ʜИK edit”, canvia temporalment la direcció que havia agafat l’àlbum, iniciant una part on els instruments electrònics prendran el protagonisme. Aquests sons diferents ajuden a que la nostra oïda tingui una mica de varietat, però s’allunya de quelcom destacable. “Salience Bias”, que és el següent tall, confirma el dit anteriorment amb la peculiaritat és que al ser més ambiental té un punt de subtilesa agradable, malgrat sigui un pèl repetitiva.
I una mica el mateix podríem haver dit de “Hindsight Bias” si no fos per la guitarra amb uns conceptes totalment jazz, que farien les delícies d’Allan Holdsworth, i si no fos per la delicada flauta d’Aralee Dorough (es veu que això de l’anonimat no va amb ella) que, tot i destacar com intèrpret de música clàssica, aquí ens demostra que té un llenguatge musical enorme. Si li hem de posar un però és l’ús de bateries digitals quan li escaurien millor uns acústiques de veritat. Per concloure entrem de ple en una part final que explora els preceptes del rock progressiu.
Un nou canvi tenim a “Fitches Brew”, i que guarda una certa similitud tonal i quasi intencional al conegut tema “Bitches Brew” de Miles Davis, tot i que dintre d’uns conceptes de metall progressiu, novament, i amb escasses similituds reals. Així que: Ö bé és una mena d’homenatge, o bé se’ns està anant l’olla (més de l’habitual) en aquesta ressenya i és una pura coincidència.
A “9” Smack”, ens trobem un tema d’enrevessada execució rítmica, i riffs potents, però amb absència pràcticament de melodia, que no és res dolent si la composició és tant interessant i amena com aquesta. I amb un concepte força similar es desenvolupa “Orange”, però amb un major dinamisme i complexitat, amb una part intermèdia que recorda als darrers treballs en estudi dels mítics King Crimson.
Els dos propers talls: “His Daughter’s Eyes. Pt I” i “His Daughter’s Eyes. Pt II” tornen a comptar amb la presència d’Aralee Dorough on ens presenten dos temes bastant experimentals, amb unes idees al voltant del prog més clàssic, amb tocs de fuga barroca, quelcom de jazz i amb força metall. A la segona part introdueixen un parell de discursos en segon pla mentre continuen elaborant proposicions que ens portaran a diversos solos de guitarra i de flauta, recuperant el motiu principal diversos cops durant tota la composició. Déu n’hi do!
I tres talls més compartint títol: “Alteration, Iteration, Alliteration. Pt I”, “Alteration, Iteration, Alliteration. Pt II”, “Alteration, Iteration, Alliteration. Pt III”. I tots intenten realitzar les tres accions: Alteren les estructures, els compassos i les harmonies; repeteixen les formes recurrentment; i reiteren els mateixos sons i figures. Fa patxoca quan un es proposa fer un experiment musical i se’n surt; després si agrada més o menys ja és qüestió de gustos, però tècnicament és impecable. Certament la tercera part és la més melòdica, però bàsicament és un experiment molt rítmic.
Amb el graciós nom de “Indo-German Cuisine” realitzen una fusió dels sons d’elements de percussió hindú amb arranjaments de metall progressiu del més contundent. Possiblement com que portem molts minuts explotant els mateixos conceptes se’ns pot fer una mica massa difícil de pair, com certs plats hindús als que no estem acostumats.
Així que, quan escoltem els acords brillants i senzills de la guitarra a “The_Island & The_Exception” s’agraeix força. Tot i que de simple només tenim els acords, perquè la resta d’instrumentació és profunda i quasi inabastable. Sincerament, aquesta ha de ser una banda que en directe deu fer caure de cul, sempre i quan ens aproximem amb la ment oberta.
Segurament és el típic àlbum que escoltarem un o dos cops cada lustre i, possiblement, per la seva duració, potser poques vegades al complert. És fantàstic però no històric. Pels que festegin de tant en tant a la música estrambòtica, llavors han de parar-hi l’orella.
Redactor : David Sàez