En aquests dies d’excessos gastronòmics hi ha un moment on us vindrà de gust una bona amanida, o unes verdures ben cuites. I això és exactament el que ens ofereixen els alemanys Small Strides en el seu àlbum debut. Un treball fi, pulcre, distingit i refinat.
Els components són Leo Bernard (veu i teclats), Manuel Tesch (guitarra i cors), Sven Heine (baix) i Malin Weber (bateria). Segurament hi ha coses a millorar ja quasi sempre hi ha un procés de maduració al prendre experiència. I així esperem que passi ja que se li veu un potencial atractiu i engrescador.
Iniciem l’àlbum amb “Roads”, amb una suau atmosfera relaxada de teclats, i efectes revertits. És el preludi a l’entrada del piano, presentant el motiu rítmic al que s’afegirà la bateria i després la resta de la banda. Les veus flueixen sense estridències, obtenint un color especial en els seus cors que li ofereixen una bona amplitud de rang. L’interludi vaporós ens va conduint a un final in crescendo on les guitarres contingudes ens porten a la conclusió.
De manera més moguda però amb una certa nostàlgia, tenim “Fake Doors”, on destaca una línia de baix que pren un cert protagonisme. Unes boniques guitarres acústiques i un ostinat de bateria mantenen la vivacitat de la tornada, malgrat la veu queda una mica més plana del que seria esperable. I, quasi com si fos una coda de l’anterior tall, enllacem amb “Exits”, on la base rítmica complementada pel baix, que va oferint resposta, sosté un solo de guitarra. El final alentit queda força curiós.
Molt més íntima és la introducció quasi minimalista de “Hard to Know”, a piano i veu amb algun detall en forma d’efecte sonor. El desenvolupament ens torna a oferir unes melodies tranquil·les amb uns arranjaments subtils i curosos, i on destaca el bonic treball de bateria. La sorpresa ens arriba a la segona part del tema on hi trobem uns conceptes molt més rockers que donen suport a un llarg solo de guitarra amb una interessant progressió d’acords.
I quasi de manera continua, un delicat piano ens brinda una breu peça que anomenen “Interlude” que, com el seu títol indica, és una ròtula que ens connecta amb “Why We Are”. Amb un tempo reposat, la guitarra acústica efectua uns arpegis mentre una bateria digital interpreta un original ritme. Aquesta base permet que la veu prengui el primer pla i els cors senzills, però molt efectius, de la tornada ens porten sensacions agradables. Un petit solo de guitarra clàssica ens torna a transportar a la part vocal on s’hi afegeixen, amb excel·lent criteri, la resta d’instruments que acaben fent adaptar al tall d’un cert aire de post-rock. Sota una aparença de una composició simple s’amaga una riquesa musical esplèndida en aquest tall preciós.
“The Shore”, en canvi, recorre els camins més indie, d’un pop de qualitat. El bon tractament productiu de la cançó evita que pogués haver quedat totalment intranscendent, però en aquest cas ajuda a conferir al tema la categoria d’un bon fons d’armari. A més, que ja tocava un tall una mica més mogudet. I, retornant a temes més íntims, amb un tempo lent tenim “Your Arms”. Una mena de balada melancòlica on el treball elegant dels teclats i dels cors de la tornada, juntament amb l’ús de tonalitat menor, li confereixen un paisatge afligit a la composició.
Un pèl més contundent és “Sleep”, on la melodia iniciada per la guitarra permet el pas de una veu una mica descafeïnada per poder carregar el pes del tema. Tampoc ajuda que hi ha un excés de compressió a la bateria que embruteix un tall que podria haver estat més reeixit. Total, que acaba havent-hi una mica de guirigall i convertint-se en una mica cursi.
Més o menys podem trobar els mateixos problemes a “Gone”, on haurien d’haver defugit de centrar la composició en la veu quan acabes fent unes línies melòdiques excessivament estàndards. En resum: Que un d’aquests dos temes se’l podrien haver estalviat ja que tampoc tenen una justificació per qüestions de complir un mínim de minuts, més enllà de 30 o 35 minuts, per fer un long play.
Per sort, a la instrumental “Into Grey” ens transporten a passatges propers al post-rock, això sí, defugint de tots els tòpics que de vegades ens fan posar els pèls de punta. Fins i tot quan plantegen una guitarra mandolinera està en un punt de presència adequada. De manera progressiva (és el que té això del prog) ens condueixen per paratges ambientals per arribar a una cloenda potent amb un baix i bateria autoritàries i una guitarra donant una fantàstica replica.
Tancar el 2023 amb un debut d’aquest nivell i singularitat és destacable. I més en un any on hi ha hagut molta música de qualitat.
Redactor : David Sàez