Els bonics sons dissonants d’una guitarra plena de subtilesa més enllà de la brutícia distorsionada, ens posa en predisposició a rebre la descàrrega del riff principal de “L’absència”. So dens, greu i consistent que permetrà el contrast amb els següents arpegis de guitarra i una veu reposada. Els motius posteriors de guitarra ens poden recordar a uns Elder amb un parell de velocitats per sota, conferint-li un aire proper al doom i oferint una més que destacable presentació d’àlbum.
Seguint amb la línia fosca tenim “La llum”. De temps lent i desenvolupament gràvid, va sembrant una bona dinàmica dintre de la idea principal que no tenen por de mostrar-la abastament. Novament, les melodies serenes de la veu es contraposen a l’espessor de la resta d’instrumentació, que permeten arribar a un interludi més íntim que, progressivament, (és el que té això del prog) anirà mostrant unes línies rítmiques punyents i cada cop de major agressivitat continguda.
“Les Cicatrius” inicia amb un hipnòtic ambient, gairebé transportant-nos a paratges psicodèlics inquietants, que es veuen abruptament interromputs amb un sorprenent pont proper al death metal. Amb l’afegit de la veu tot queda, potser, extremadament confós i la idea que ens volen transmetre acabant convertint-se en una bola distorsionada que, curiosament, et fa estar atent de cap a on volen anar a parar. Tot i que s’intuïa una aturada del tema fins quasi despullar-lo, no deixa de ser bonica per més esperada que fos; i segurament són els moments on t’adones que hi ha una magnífica producció especialment de baix i guitarres. La inclusió d’una coda realitzada en un ritme ternari li dona un gran diligència a aquesta part final, especialment al jugar la bateria amb canvis rítmics.
El duet baix i veu prenen el protagonisme a “La sequera”. Precisament, aquestes últimes persisteixen en mostrar melodies arrossegades i amb una abundant càrrega de delay i reverberació; segell característic. La banda ensemble renova la força de l’estrofa i ens condueix cap a uns passatges d’abundants riffs i uns arranjaments interessants, aprofitant el sempre efectiu i extraordinari recurs de realitzar diferents tipus d’intensitats durant el tema que, a més, permeten novament l’empoderament de la veu, prenent el timó. La cloenda compacta potser ens deixa els moments més brillants d’aquest treball.
El magnífic efecte de tremolo aconseguit per baix i guitarra a “Nana del caballo grande”, juntament amb la subtilesa de percussió i altres efectes sonors, creen un entorn ideal per les primeres frases que s’endinsen en les arrels de la música popular més nostàlgica. Una mena de jota prog del que es poden trobar molt pocs exemples. La sorprenent explosió sonora mantenint la mateixa composició aporta una gran profunditat a aquest tall molt i molt destacable.
I arribem a la conclusió d’aquest treball amb “L’ascensió”. L’essència de tot el long play es veu sintetitzada en aquest tema. Trobem l’aspresa de les distorsions, els temps lents autoritàriament dirigits per la secció rítmica, les veus un cop més elevant-se lànguidament, i els fragments de intensitats contundents, barrejats amb parts molt més minimalistes; constantment marcats per unes composicions compungides i afligides.
Sempre és un plaer, més enllà de gustos musicals, poder escoltar una banda nostra, local, propera, que fa treballs d’una qualitat gens envejable al de grups de nivell internacional. Així que cal escoltar-los atentament i, de pas, aprofitar la primera oportunitat que tinguem de veure’ls en directe i donar-los el nostre suport.
Redactor : David Sàez