Caligula’s Horse, “Charcoal Grace” (2024)
El cavall es deia Incitatus. Per un cop que sé una pregunta de trivial me la deixareu dir. Oi?
Sisè àlbum d’aquesta banda australiana que el seu corpus està composat per Jim Grey (veus), Josh Griffin (bateria), Dale Prinsse (baix i cors) i Sam Vallen (guitarres). La seva proposta per aquest 2024 segueix els camins del rock progressiu de l’estil de Haken, Leprous i similars; però els hi ha sortit poc variat en quant a composició. Anem a veure:
Un passatge ambiental i relaxat obre camí per “The World Breathes with Me”, que poc després presenta el seu primer motiu melòdic, suau i reposat. Un cop mostrades les dues parts, tenim ja els primers riffs que alberguen noves melodies executades a l’uníson per teclat i guitarra. Aquesta última ofereix un petit solo per concloure la llarga introducció del tema. A les primeres estrofes apareixen els elements comuns de les cançons del rock progressiu actual: composicions dures amb veus clares i amables, en aquest cas acompanyades per un teclat. Però també pateix de l’excés de compressió a les mescles que acaba creant un caos incomprensible sobre el que està passant per darrera, especialment en les guitarres que són una “bola” distorsionada quan fan acords oberts i, per més inri, hi ha una “barrala” a les freqüències mitges entre guitarres, teclats i plats de bateria. Si exceptuem que no s’entenen la meitat dels instruments, que és molt exceptuar, doncs és tall correcte per començar, encara que no crec que donem bots d’alegria.
Ab initio “Golem” s’escolta tot amb bastanta claredat. Segurament perquè està basada sobre línies de baix i guitarra, però amb l’arribada de la tornada, on trobem els acords de guitarra, tornem a recaure en el conflicte de freqüències que no ens abandonarà durant tot el treball. És molt reeixida, per això, la modulació tonal que realitzen a la part intermèdia que li dona un aire més atmosfèric momentàniament. Recurs que repeteixen de forma augusta en el riff que serveix de base pel solo de guitarra.
A continuació, tenim la magnum opus de l’àlbum, dividida en 4 parts: “Charcoal Grace I: Prey” inicia amb un arpegiat de dues guitarres que deixa pas al motiu principal de caràcter bastant clàssic. Després es busca un ambient més intimista i contingut per ensenyar l’estrofa, i també una part amb un ostinato vocal. La repetició de l’estrofa ,amb una instrumentació ensemble, era previsible abans de la tornada. La producció no ajuda a que hi hagi un cert dinamisme i acaba quedant un tall molt lineal; i els arranjaments de guitarres intenten donar contundència però, en realitat, no empasten en certes parts com, per exemple, en el pont després del darrer solo de guitarra, que talment sembla que no s’hagi entès l’essència d’aquell fragment.
“Charcoal Grace II: A World Without You” empra el motiu principal per donar una aire unitari, fins i tot repetint el concepte d’arpegiat i posterior intimisme, però amb una progressió d’acords força bonica que crida l’atenció. Malgrat això, tornem a trobar la mateixa cadència ad nauseam, fruit d’una composició massa similar. L’interludi arpegiat i la posterior estrofa són idees ja proposades que porten a un nou solo de guitarra, per arribar a una conclusió on s’enllaçarà una guitarra neta amb una acústica que formarà part de “Charcoal Grace III: Vigil”.
És un intel·ligent modus operandi deixar tota la sonoritat bruta quan és impossible executar amb guitarra acústica uns acords sense que es noti el fregament al canviar de trasts; així que, si ho deixes i ho potencies, llavors sembla que ho has fet expressament. En una atmosfera suau i melancòlica, stricto sensu no és més que un tall de pas cap a la conclusió.
I es finalitza la part conceptual amb “Charcoal Grace III: Give Me Hell”. Ex novo tenim un inici suau que deixa pas a motius de guitarra, que estant a la frontera de l’afectació impostada, sobre els que la veu intenta desenvolupar-se, però acaba quedant tot una mica desllavassat. De facto, li sobra un parell de capes de producció i sobrecompressió que l’únic que fan es retornar a la sensació de “bola” de la que ja havíem parlat, i fa que tot sigui bastant lineal. Per adobar-ho. tenim tot un final llarg, excessiu i pompós, amb uns certs aires de grandesa que no ajuden a tenir bones vibracions.
In absentia de millor idees, es repeteix el començament arpegiat amb una veu arrossegada i la posterior presentació d’un motiu de guitarra, a “Sails”. Ni la típica modulació coral que podríem trobar a molts treballs prog fan d’aquesta balada alguna cosa destacable. Possiblement podria funcionar aquest tema com a single, però en aquestes ressenyes es comenten les sensacions d’una escolta integral del treball que s’ofereix.
I sap greu només poder dir que “Stormchaser” és ídem de ídem. Tot l’expressat en els anteriors paràgrafs és vàlid per aquest tall també: Melodies arrossegades, arranjaments similars i excessius, producció monòtona i una percepció de que és un tema sobrer que no aporta gaire.
Així que és gratament sorprenent que a “Mute” l’execució vocal esgrimeixi uns registres una mica diferents al que havíem escoltat fins ara. Malgrat tot, no estem davant una rara avis, ja que continuen els mateixos clixés compositius, però amb diferents opcions productives com inserir cordes, flautes, o un subtil mellotron, que li donen una mica de color. Per la resta, res que no haguem escoltat i, el més preocupant, és l’aparició d’uns dobles bombos extremats per acompanyar els riffs. Prioritzar la modernitat per sobre del que realment necessita la peça mai és una decisió correcte. Tenim infinitats de composicions on el doble bombo ad libitum funciona a la perfecció, però no sempre ha de ser així; potser no quedaràs modenno i yé-yé, però cal fer el que s’escau. Com per exemple la part intermèdia que està totalment imbuïda del major classicisme del rock progressiu i és adient; a més, just després una mica d’excés està fins i tot justificat.
A grosso modo hi ha més ombres que llums en aquest treball. Alertant de que poden arribar a ser una mena de Marillion quan es facin grans, d’aquest que el paquet VIP dels seus concerts inclouen despertador i coixí. Escoltar-lo no farà cap mal, però segurament el relegareu a la categoria d’escoltats i oblidats.
Redactor : David Sàez