Només es necessiten tres coses per gaudir com un nan d’aquest àlbum, que pot ser dels més importants del 2024: Auriculars, recolliment i ment oberta. Només així podreu, a l’acabar, agafar-vos el mentó i amb expressió de suficiència dir: “Mmmm, interessant”, o bé exclamar: “Això és la put… poll…”
Canek Flores (bateria) era amic de l’escola dels germans Fossat: Jean (guitarra, veu i teclats) i Remi (baix). Tots tres de Toulouse. Van fundar la banda al 2016 i des de llavors, amb “Ilion”, ja han publicat tres treballs de llarga durada. I amb aquest s’han sortit.
Una introducció molt ambiental i amb uns cors provinents del fons de la gravació, deixa pas a un sorprenent fragment molt noisy i amb una producció quasi de baixa fidelitat. Si superem l’ensurt i aprensió inicial que provoca “Ilion”, entrem en un bonic ostinato de baix i bateria que permeten desenvolupar una melodia de guitarra i veus, bastant filtrades ambdues. No és senzilla de digerir, a la primera escolta, la seva proposta; però hi ha una fusió de psicodèlia, punk i prog, realitzada amb molta fúria i amb un concepte allunyat de convencionalismes.
Les melodies, per posar un referent actual, recorden als treballs més esbojarrats de King Gizzard & the Lizard Wizard, però amb una dosi menor d’amabilitat ja que l’oient ha de fer un esforç per deixar-se introduir en ambients quasi hostils. Arriba un lleuger respir cap a la meitat de la peça on s’alenteix el tempo i penetrem en passatges a mig camí entre Pink Floyd i Vangelis, trencats per una punyent veu que ens retorna a la ràbia suprema, amb la que ens condueix a una progressió d’acords que faria les delícies de Gustav Holst. La cloenda acaba sent molt caòtica, ex profeso, cosa que permet que li fem escoltar aquest tema a les nostres àvies quan ens preguntin sobre els nostres gustos musicals i cobrem l’herència després de l’infart.
I de forma inclement continuem amb “Nimh”, que prossegueix amb contundència i molta distorsió, en el més ampli sentit de la paraula; però intel·ligentment continguda amb l’arribada de la veu. Mica en mica, ens va portant cap a conceptes més doom combinats amb idees de tall molt més clàssic, creant una riquesa musical inesperada. Bona mostra és la part intermèdia de bateria i guitarra, deixant protagonisme a la veu i a un baix que va arranjant quasi desassenyadament. És espectacular com, precisament la guitarra, sosté la composició quan entra en una part totalment descabestrada que, lògicament, acaba en una explosió. Però com que aquesta banda sap perfectament el que està fent, ens presenten un pont que deriva cap a melodies delicades, combinant veu masculina i cors femenins, embolcallats en uns arranjaments hipnòtics. I és que tenim més detalls a observar: la conclusió torna als preceptes més foscos i pesats que, en qualsevol altre grup ens la presentarien tal qual, però si escoltem bé el baix trobem la melodia etèria que havíem escoltat al cor femení, creant un contrast entre barbàrie i civilització quasi esquizoide. Meravellós.
Uns efectes rítmics permeten que rebis una patacada sonora quan la banda entra cridant a “The Words That Have Never Been Hear”. Després de la enutjada introducció passem a paratges on els toms de la bateria i un baix cremós, gentilesa de Remi Fossat, són els que sostenen la resta de línies melòdiques reposades. El joc de contrastos entre fort i fluix és portat a l’extrem, amb parts molt intimes i delicades, i amb tremebundes descàrregues colèriques. Resulta sensacional la part intermèdia on la bateria manté autoritàriament la cançó per donar un espai de lluïment al baix, que es veu perfectament acompanyat per uns teclats subtils i una guitarra que sap estar on toca fins que arriba el seu torn per brillar, novament recolzada per moments per un bonic cor femení. I no us podeu perdre el retorn de les idees inicials interrompudes fenomenalment per la fellonia de la banda cap elles, oferint una posterior exposició de garrotades auditives per, magistralment, portar-nos cap a la contrició que suposarà l’enllaç d’aquest tall amb el següent: “Confluece”
Amb una emotiva inserció d’un saxofon que fa posar els pèls de punta quan estàs deixant-te portar per la música rodejat dels teus auriculars. S’agraeix aquesta aportació de color en una composició que, sobre la base rítmica impecable, deixa que guitarres i saxofon s’expressin en tota la seva extensió. És llavors quan et pots adonar que aquella producció fosca, tèrbola i de difícil comprensió ha desaparegut perquè ja estàs dintre del so de la banda. Molt meritòria la feina de la persona que ha mesclat l’àlbum.
Una estranya benvolença i preciosisme es presenta a “Weaver’s Welft”, amb unes melodies vocals que podríem dir que tenen un toc a cant gregorià. Almenys fins que decideixen que ja n’hi ha prou i arriba el moment de la punició. Un breu interludi de guitarra permet repetir l’estructura que, al finalitzar la volta, entra en una part inquietant dominada per la poderosa de bateria de Canek Flores. El contrast constant entre cel i infern és reeixit un cop més, arribant a l’últim terç on ambdós coincideixen. I, presenten una llarga coda final que és ideal per les persones amants de la foscor profunda, però que encara no han perdut l’esperança en la llum, perquè vindrà a rescatar-los d’ella la lluminosa, però solitària, guitarra de Jean Fossat.
Precisament un arpegi de guitarra inicia “Uruk”, amb uns ambients propers al post-rock ambiental, i amb una presència important d’unes veus que s’han tractat molt bé. Sobre la recurrència de la guitarra va desenvolupant-se un caos que permet l’exposició del nou riff, sobre el que versarà la segona part del tall, no deixant de ser una variació de l’arpegiat original. Un tercer motiu melòdic entra en forma d’ostinato executat ensemble que, progressivament (és el que té això del prog) va esvaint-se per atacar-nos amb traïdoria quan abaixem la guàrdia. Tota una lliçó de com fer servir la tècnica de l’ostinat, que fins i tot trauria una expressió d’admiració del mateix Stravinski, màxim exponent de la mateixa.
Una nova sorpresa ens espera a “The Story That Has Never Been Told”, que mostra influència del rock progressiu més clàssic i que ens pot recordar perfectament a Genesis, i amb l’entrada de les veus a una línia més moderna de l’estil d’Elder o Kadavar. També és quasi obligada la cita a Pink Floyd pels seus ambients de guitarra psicodèlica en el desenvolupament d’una mena d’interludi. Potser no és el tall més representatiu d’aquest treball, però si no sou de propostes extremes, o incomprensiblement us ha agradat l’últim àlbum de Neal Morse, seria la recomanació ideal per donar-li una oportunitat a Slift. Un cop més la part intermèdia ens ofereix una nova delicatessen en forma de cors quasi a capella, que donen pas a un altre llarg interludi obstinat, però la mar de maco, que aquest cop si es fon sense males intencions.
I com a cloenda tenim “Enter the Loop”, un tall ambiental dels que normalment s’utilitzen per posar-nos en situació quan anem a començar una escolta, però que en aquest cas serveix com cirereta d’un excel·lent, complex, fabulós i exigent àlbum que han parit aquest trio francès. Esperem veure’ls ben d’hora en directe a la nostra terra. No han de patir pels instruments perquè aquí no tirem la càrrega de furgonetes o camions.
Redactor : David Sàez