Segon treball de llarga durada de la banda madrilenya de rock instrumental Sekba. És engrescador veure com, després dels hiats que van fer moltes agrupacions abans de la pandèmia, ara comencen a tornar a l’activitat musical. Moisés Cáceres (bateria), Ignacio López-Rufián (guitarra), Javi Rojo (guitarra) y Rodrigo Téllez (baix) son els autors de “Enjambre”.
Hi trobarem influx del post-rock i alguna subtilesa propera al jazz-rock. Un bon assortit de amalgames rítmics i, especialment, molt laconisme musical.
Ens endinsem a “El avispero”, enmig d’un brunzit que embolcallarà la introducció de guitarra. El tema principal s’anirà repetint amb diverses variacions del mateix, acompanyat per la resta de la banda, conformant aquest curiós amalgama rítmic, potent i enèrgic. Un segon motiu es presenta per donar pas a un pont, enllaçant amb la idea principal, que la finalitzen amb una variació rítmica.
Acte seguit arriba “Marabunta”, on la seva introducció directe i sense embuts, deixa pas a que la guitarra exposi el riff principal. La concatenació de noves idees de guitarra es van succeint i es troba a faltar algunes línies de melodia per acabar d’arrodonir tants canvis harmònics i rítmics, més enllà de quatre notes de guitarra que recorden a les cadència d’un rellotge. Evidentment l’execució és bona, i especialment la contundència amb que s’interpreta, però sense un suport melòdic per l’oient.
Diferent és “En el páramo” on hi ha unes melodies bastant identificables de guitarra que estan molt ben arropades pels arranjaments de la banda. Fins i tot podríem dir que el concepte melòdic té un aire jazzy, però passat pel tamís rock sense embuts que és el segell del grup. L’arribada de l’interludi, on frenen el tema, anuncia un canvi cap un passatges on diversos ambients harmònics es van enllaçant fins acabar el tall, destacant alguna dinàmica que aporta algun canvi de intensitat.
L’efecte sonor d’un dial de ràdio serveix per l’aparició, per mitja d’un fade in, de la banda ensemble que crea un primer paratge sonor a “Fuego Fatuo”. Aquest ens porta a una nova acumulació de frasejos rítmics que, senzillament, fan de base perquè la guitarra executi, amb excel·lent tècnica, una mena d’arpegiat fins la fi abrupta del tall.
Si un llegeix el títol “Watusi” i espera algun ritme africà, s’equivocaria. De fet, està més proper a conceptes rítmics llatins en el que podríem catalogar d’estrofes. I en el que podríem etiquetar de tornada, no té melodia a l’ús. Després es succeeixen un seguit de riffs, amb alguna variació de la línia principal de guitarra que s’havia exposat a l’inici, i que té com gràcia que s’efectua algun amalgama curiós.
I més o menys podríem dir el mateix de “Cencellada”, a excepció de la divertida introducció, ja que a la resta tenim un desenvolupament estàndard. És molt complicat fer una proposta enterament instrumental en un long play sense introduir algun altre instrument que ofereixi una sonoritat diversa, o bé emular algun so diferent amb les guitarres, ja que acaba prenent tot un ambient massa homogeni per l’oient. Seria bo que aquest plantejament el tinguessin en compte en futures produccions.
I un intent de fer-ho està a “Camada” on el baix, des del fons de la mescla, però ben present i important, aporta aquesta diferenciació que calia. I ho fa de forma autoritària i contundent, el que permet que el reguitzell de figures rítmiques i harmonies es facin amenes, malgrat un minutatge una mica extens.
El tancament de l’àlbum es fa amb “Inercia”. Tall que conclou amb el mateix tipus d’idees i conceptes que predominen a la resta del treball. Es nota que hi ha treball, bona tasca i ofici. Força maco és l’interludi on el ritme de toms de bateria permet una bona dinàmica.
Els amants del rock instrumental més rítmic, un pèl complex i avesats a la sobrietat de melodies, tenen una bona opció per descobrir una banda i oferir-li el seu suport comprant alguna cosa seva per les xarxes.
Redactor : David Sàez