Sleepytime Gorilla Museum, “Of the Last Human Being”

Després d’un llarg període de silenci, de 17 anys res més, la banda californiana Sleepy Time Gorilla Museum torna amb aquest sensacional àlbum del que podríem anomenar “música experimental”, que aquestes alçades queda poc per experimentar. Així que direm que és una música amb idees properes al dadaisme i d’excelsa riquesa, qualitat compositiva i interpretativa.

Nils Frykdahl, Carla Kihlstedt, Michael “Iago” Mellender, Matthias Bossi i Dan Rathbun són els components d’aquesta bada de multi instrumentistes i vocalistes, que van rotant per tot un amalgama d’instruments. Des de ben coneguts com bateria, guitarres elèctriques, baix o violí, a ben estranys com l’harmònica baix, la nyckelharpa, el marxòfon i d’altres elaborats per ells mateixos com el pàncrees elèctric (millor no preguntar)

Amb una certa desintegració tonal que permet, amb l’arribada de les melodies vocals, que tot prengui un caire extremadament dramàtic i un pèl histriònic. “Salamander in Two Worlds” és una magnífica peça extreta de la tradició més clàssica de la música, però presentada en una configuració actual. Vaja, que podríem trobar-la formant part de les obres de Richard Strauss perfectament. Aquests dos mons de la salamandra estant reflectits perfectament: Instrumentació rock amb un concepte d’expressionisme musical canònic. Tall capital en l’àlbum, ja que després d’aquest ja un decideix si seguir escoltant o pensar que això és massa extravagant. En tot cas, és una delicatessen fosca i agre que s’ha de deixar que t’atrapi i et remogui els sentiments; especialment en la coda final, molt de l’estil de Black Midi.

Seguint amb aquest dramatisme, tenim el tema instrumental “Fanfare for the Last Human Being”, que quasi podríem dir que podria haver estat la introducció del treball. Tot i que d’aquesta manera facilita que “El Evil” inici de forma més contundent. Una nova composició estranya amb fonaments excepcionals propers a Mister Bungle i a King Crimson.

Bells for Kith and Kin” està enllaçada a l’anterior cançó i, com bé indica el seu nom, és un tall interpretat íntegrament per diversos tipus de campanes, resultant molt original. Alhora serveix com a transició per introduir-nos a “Silverfish”, on ens embolcalla la suau veu femenina de Carla Kihlstedt en una melodia molt suau, que contrasta amb l’aspror dels arranjaments que l’acompanyen i amb l’orgue continu que sosté les dues primeres estrofes i tornades. Tota aquesta primera part recorda especialment a composicions del sempre poc reconegut David Sylvian. El colpidor violí pren el relleu en el protagonisme temporalment, amb una execució visceral, atrevida i emocionant; de tal manera que el retorn de la secció cantada recull un aire encara més íntim. La recuperació del motiu de violí amb una instrumentació més gran i dissonant permet que el darrer fragment vocal encara sigui més colpidora.

I amb els ambients finals anem penetrant a la rítmica “S.P.Q.R.”, que és un cant a l’orgull de ser romà, amb uns quants llatinismes bàsics a la lletra. Contràriament a la resta de talls, és un tema molt directe, sense subtileses i sense complexitats; fet que és d’agrair perquè veníem de molta introspecció i quatre minuts de esbojarrament no venen malament.

Sorprenent és l’inici de “We Must Know More”, que quasi podríem definir com un número de cabaret i on només ens falta imaginar-nos una coreografia burlesque per gaudir de la revelació de quin és l’últim humà en el món. I si encara no ens hem recuperat, “The Gift” ens acabarà de descol·locar. Després d’una breu introducció digna del millor rock psicodèlic, entrem en uns riffs malaltissos, on una veu esquinçadora anirà navegant pels diferents motius rítmics de forma autoritària. La transformació de la segona part del tema, sense oblidar les tensions harmòniques notables, es va fonent per convertir-se en un amalgama caòtic i poètic del que ens rescata el retorn de les idees principals, alternant-se amb les esmentades dissonàncies melòdiques.

Hush, Hush” comença amb la melodiosa i suau veu femenina. Un tall que ens porta a la memòria idees i conceptes que podríem trobar en Björk. El canvi de temps a la segona part del tall crea un ambient d’una mena de soft rock i permet que l’interludi, realitzat amb un vigorós 3/4, sigui molt cru. Potser no és gaire reeixit ja que els arranjaments són bastant simples i queda diluïda la intencionalitat inicial.

I un tema molt del gust dels amants de Frank Zappa o dels seguidors d’Adrian Belew és “Save It!”. Tall curt, aparentment senzill, però amb capacitat de deixar-nos una mica perplexes. Com també és força estrambòtic “Burn Into the Light”, que torna a demostrar l’ínflux de Mister Bungle i demostrant, un cop més, que el projecte dels anys noranta de Mike Patton era extremadament visionari. En el llarg desenvolupament instrumental de la part intermèdia predominen motius de guitarra que deixen pas a una coda cantada, densa, fosca i amb un cert grau de pertorbació, que va fonent-se fins deixar els solitaris acords de la guitarra acústica.

L’arpegiat, realitzat en pizzicato, pel part del violí, ens introdueix a “Old Grey Heron”, on novament passegem per ambients dramàtics i propis d’alguna banda sonora de pel·lícula de Tim Burton. Un potent i punyent baix ens allunya d’aquests paratges, malgrat persistir un foscor pesada que contrasta amb uns subtils vents i uns lleugers cors femenins, L’arribada d’un precís riff obstinat, mentre les veus van apoderant-se del protagonisme, és l’avantsala d’una cloenda on deixen defallir el tempo amb una gran mestria.

Com a conclusió de l’àlbum, tenim la singular composició “Rose-Colored Song”. Un darrer tall marcat per un continu arpegiat, on diversos instruments van alternant.se per executar-lo, i on diferents arranjaments donen un segell entre l’atordiment i el desvari, ja esperat a aquestes alçades. La suspensió del tema per permetre la fugaç aparició d’una veu intenta crear un cert desconcert, volent ser potenciat pels arranjaments finals. Previsible, però efectiu. Potser no és la millor decisió acabar l’àlbum així després d’un metratge tant extens i exigent per l’oient; malgrat tot, és innegable que compleix amb el concepte del plantejament de tot aquest treball.

Excel·lent àlbum que no pot fer res més que alegrar-nos de la tornada a l’escena d’aquesta banda tant peculiar; especialment en un temps en que les propostes arriscades i d’autor no viuen el seu millor moment. Magnífic.

Sleepytime Gorilla Museum bandcamp

Redactor : David Sàez

Scroll to Top