Be Prog my Friend! 2024

26-27/09/2024

Sala : Poble Espanyol

Promotora : Madness Live

Fotografía: Josep Ma Llovera

Redactor: David Sàez i Helena Moreno

La tornada d’aquest festival, encara que sigui en una versió reduïda i menys ambiciosa, però segurament sostenible econòmicament, va ser força especial. Per alguns més que “el retonno” de Puigdemont, fins i tot.

Moltes cares conegudes pels habituals del prog que serveixen, no tan sols per constatar que som uns quants freaks, sinó que les ganes de retrobar-se amb aquest festival eren enormes. I també algunes cares noves i més joves de l’habitual; potser perquè hi havia un component més important de metall que de prog en el cartell. Això, segurament, permet que aquesta viabilitat econòmica sigui possible per assegurar properes edicions. I també, hem observat una presència femenina més important entre el públic, fet que no estava sent gaire habitual.

El divendres 27 van tenir la responsabilitat d’obrir el festival els italians Kingcrow, que venien a presentar-nos el seu nou àlbum: Hopium. I, la veritat, van realitzar una excel·lent obertura amb un directe enèrgic farcit d’una bona interacció amb el públic. Un directe tremendament consistent i força entretingut. Magnifico e bravo.

La representació de l’escena local va córrer a càrrec d’Obsidian Kingdom, que tornaven a l’activitat en directe. Una decisió arriscada de l’organització ja que en el panorama català hi ha bandes que han mantingut més el pols de l’actualitat, però segurament, al ja haver actuat a l’edició de 2016 i ser un projecte que ha tingut una presencia internacional, hauran estat els paràmetres que hauran decantat a l’organització per incloure’ls al cartell.

Els problemes tècnics van llastrar tota la seva actuació, que van haver d’iniciar coneixedors de les dificultats, però sense complexes i mantenint professionalitat. De seguida es va veure que hi haurien forces mancances en la presència de la veu i en la identificació de certs instruments quan es tocava ensemble. Malgrat la seva bona execució, no van poder connectar amb el públic ja que estaven donant més pa que formatge; però, tot i amb això, el respectable va mantenir una actitud molt solidaria amb el grup, to i que no aconseguien transmetre grans emocions.

Pure Reason Revolution també va iniciar amb problemes tècnics que van superar professionalment i sense manies d’anar-los comunicant amb calma al seu equip. Així que a mesura que avançava l’actuació es va poder gaudir d’una consistència musical que va anar connectant amb l’audiència. Potser perquè hi havia moltes ganes d’aquesta banda no es va prestar molta atenció a la poca interacció entre els seus membres, i la poca que havia la canalitzava Jon Courtney. Tot i amb això, val a dir que l’execució de les cançons, no només del seu nou treball “Coming Up to Consciousness” va estar farcida de delicadesa i elegància

Pure Reason Revolution

No us deixeu enganyar per aquest aspecte pintoresc més proper a l’estètica d’un raper o d’un personatge de reaggetón, darrere d’aquesta extravagant indumentària hi ha un músic amb un talent descomunal que projecta al futur (i al present) una proposta funk-fusió (amb una pàtina de producció moderna) aglutinadora del millor llegat dels ‘bass heroes‘ com Stanley Clarke, Marcus Miller o Victor Wooten, així com de l’estil enganxós i contundent de Prince i altres herois del P-funk.

I el plat fort de la jornada va venir per gentilesa de Haken. Un espectacle especial de prop de 3 hores, sense alts i baixos, més enllà d’un breu solo de bateria i teclat de farciment. A la seva primera part, van interpretar el seu àlbum “Fauna” (2023) al complert, i van finalitzar-lo amb la cançó “Crystallised”, fent-nos rememorar la seva actuació a la glorieta de la plaça del Poble Espanyol a l’edició de 2015.

Tot i haver un so una mica brut a les primeres fileres, van embogir al públic amb la segona part del show, farcit de clàssics de la banda, liderats per la bona comunicació de Ross Jennings, per què la resta de la banda sempre són bastant sobris. Així que van donar-ho tot, malgrat tenir una expressió de cansament que, per sort, no es va notar gens en l’espectacle ni en la seva excel·lent execució.

El segon dia del festival, el dissabte 28, vam poder gaudir de Todomal, portant el seu doom atmosfèric mesetari a les nostres contrades, i Déu n’hi do. Tremendament contundents, sòlids com una roca, executant les seves composicions de temps lents però implacables de forma destacable i molt ben empastada. Això sí, l’estil els permet mantenir una distancia considerable amb el públic que els fa sentir còmodes. Ens queden les ganes de veure aquest espectacle de nit o en recinte tancat per poder apreciar el show de projeccions amb més profunditat

Després, Florian Magnus Maier, veu d’Alkaloid, ens va oferir un exemple de que els seus estudis de castellà han estat molt reeixits. I segurament els estudis musicals de la resta de membres també; però no van lluir-los especialment. Van fer un mal concert? No, però tampoc bo. Van complir, sense més. Segurament perquè les seves cançons no saps per on agafar-les i tenen un cert component de gratuïtat compositiva, i també per l’horrorós so que projectaven i que no creiem que cap tècnic pogués sortit triomfant davant aquella matèria prima.

En canvi, Dødheimsgard, deu haver estat la sorpresa més agradable del festival pels que els desconeixien i, com a referència, tenien l’etiqueta de black metal noruec. Una actuació amena i amb una visió amable d’aquest estil. Però la banda només tenia un únic protagonista: L’histriònic Vicotnik, que va barrejar el millor del Peter Gabriel de l’època de Genesis i la bogeria del ja desaparegut clown Jango Edwards. Amb aquestes eines i un consistent desenvolupament musical a l’escenari, es van ficar el públic a la butxaca.

I la cloenda va arribar per part de Pain of Salvation. Malgrat la divisió d’opinions que desperta la banda de Daniel Gildenlöw, tothom hauria de coincidir en que van oferir un excel·lent concert, que va encantar a l’audiència, excepte als que sempre han considerat a aquest grup insuportablement pedant, que llavors simplement el van tolerar.

Amb una energia abassegadora van posar la cirereta amb un show que va repassar temes de totes les seves èpoques i que, dintre del seu estil va ser perfecte. Això sí, l’elecció de concloure amb “The Passing Light of Day” va ser, com a mínim, objecte de debat, ja que va donar arguments i munició a les persones que defensen l’enfaristolament d’aquest artista.

Sigui com sigui, Barcelona ha recuperat un festival amb l’etiqueta prog i que ofereix música de gran qualitat i d’alt nivell. Només podem fer que congratular-nos de la seva tornada i esperar a que es pugui mantenir, encara que sigui en aquest format que no permetrà portar noms punters, però sí algunes bandes que són força difícils de gaudir en les nostres fronteres.