Redactors :
David Sàez
Eric Baulenas
Josep Maria Llovera
Gabriel Martín
Actionfredag “Lys Fremtid i Mørke”
Proposta bastant clàssica la d’aquesta agrupació noruega en el seu segon llarga durada. Segueixen els preceptes de bandes definitòries del so Canterbury, com Caravan o Gong, excepte el primer tema que farà les delícies dels seguidors de King Crimson o Anekdoten. Així que composicions tranquil·les amb unes harmonies extretes del jazz rock i uns desenvolupaments extensos de les composicions.
Des de Polònia ens arriba aquesta proposta que no està malament, però tampoc està bé. El problema és que té talls molt llargs i monòtons que, ni tan sols, la sonoritat d’incloure un violí a la banda, crida excessivament l’atenció. És audible de fons mentre fas qualsevol cosa interessant per casa, però no cal dedicar-li una escolta atenta perquè, a més, és bastant previsible.
Beardfish “Songs for Beating Hearts”
Després del magnífic “+4626 – Comfortzone” (2015), que semblava per fi consolidar el rumb artístic de la banda, es va produir un llarg hiatus d’aquest suecs. I aquest cop tornen plens de classicisme on trobem ecos de grups com The Nice en les part més rock, o de The Moody Blues a les parts més acústiques. Malauradament acaben resultant més entretingudes i amenes les primeres, mentre les segones resulten planes i excessivament melancòliques. Ens hem de congratular de la seva tornada a l’activitat perquè uns artistes que van crear la joia que esmentem al principi, sempre aportaran gras coses a la música.
Crippled Black Phoenix “The Wolf Changes Its Fur But Not Its Nature”
A veure com enfoquem això. Aquests històrics britànics, clàssics del prog més fosc, melancòlic, dens i romàntic, han tornat ha gravar temes dels seus anteriors treballs. Val a dir que molts d’ells han millorat substancialment la qualitat de producció i, per això, val la pena donar-los una nova oportunitat. És material nou? No, però sona a nou malgrat no ser-ho. Això valdria com a novetat? Doncs hi ha debat.
En tot cas, és totalment cert que gaudirem molt si ens apropem amb una mentalitat oberta, ja que tenim el milloret de la discografia de la banda des de que van començar amb “A Love of Shared Disasters” (2007). Així que és una excel·lent oportunitat per descobrir aquest grup o un moment per rememorar-la, i esperem que sigui un nou impuls per ells.
Emotiu àlbum que ens arriba des de França. L’any 2022 el guitarrista Eric Bouillette va morir, però va tenir temps de composar i gravar guitarra, teclats piano. Ha estat la seva companya, Anne-Claire Rallo qui ha acabat aquest treball amb la col·laboració de diversos músics, que. I, certament és nota un atmosfera especial, bastant trista i melancòlica. Amb predomini de talls lents, plens d’harmonies menors, que complementen la història conceptual de pèrdua d’una parella en un món distòpic. En definitiva, un comiat que bé mereix una aproximació per part nostre.
G¡l!pojazz “Progresa adecuadamente”
El trio madrileny demostra des de la primera nota que són uns virtuosos dels seus instruments, i no dubten en regalar-nos, elegantment, mostra de la seva musculatura a tots els talls, a mena de mostrari. I el que aconsegueixen també formidablement és transmetre bon humor, un punt trinxeraire a l’estil de Frank Zappa o Spastic Ink, i sobretot dinamisme musical que tant es troba a faltar avui en dia. La seva barreja de rock i funk instrumental recorda en certa manera a Stanley Clarke, però també a System of a Down. En definitiva, progressen més que adequadament.
Jupiter Fungus “Garden Electric”
Excel·lent debut d’aquest duo grec on trobarem tot de influències del prog més clàssic i retro, on destaca l’equilibri entre la sonoritat de la flauta de Fotis Xenikoudakis i les guitarres de Ares Papatriantafillou. Evidentment, amb un instrument solista tant emblemàtic s’ha de parlar de referències tals com Focus o Jethro Tull. Si sou fanàtics del progressiu de vella escola no us el podeu perdre perquè literalment us farà aixecar-vos de la cadira, a no ser que siguis un freak (més encara) i escoltis música de peu.
Karfagen “Mysterious Forest: The Working Tapes”
L’actiu músic Antony Kalugin ha tret una nova producció aquest 2024, aquesta vegada sota el segell Karfagen. Ja havia fet dos revisions enguany de “Messages from Afar” i “Land of Chameleons”. Es caracteritza per ser un progressiu simfònic amb paisatges sonors molt melòdics, si bé per a mi, aquest disc no t’atrapa com els abans mencionats del “Messages From Afar”. Per tant, no hi haurà sorpreses però la seva qualitat està garantida. Sona força a Camel, Focus i similars. La sèrie de peces que li donen títol són el més destacat del disc. Tot i així, us animem per a que visiteu el seu bandcamp i us capbusseu dins la seva música.
Kenso “And Old Warrior Shook the Sun”
Una mica de jazz fusió des de Japó. Certament és una banda de culte molt minoritari i quasi que per fer-se una mica l’interessant en qualsevol conversa musical. Però, a part de haver creat un treball d’una qualitat destacable, tenim alguns talls on s’atansa a la música popular nipona i d’altres una mica més normatius que acaben oferint una escolta a estones curiosa i molt amena.
Klaus Schulze “101, Milky Way”
Aquesta obra pòstuma recull tota la música que Schulze va compondre pel documental “Hacker” (2009) i que el director va utilitzar fragments d’ella. Avui, els garants del llegat de Schulze han trobat interessant (interessant també en concepte de les regalies) publicar tota les composicions que va elaborar el mestre, pròcer i referent de la música electrònica, per aquell film. Com no pot ser d’una altra manera, la seva distinció està fora de tot dubte i els amants de passatges sonors atmosfèrics i tranquils, xalaran d’allò més.
Des de Poitiers ens arriba el desè treball d’aquesta formació que navega per les aigües de l’anomenat heavy prog, molt en la línia de Porcupine Tree. De fet, en alguns moments és tan similar que li resta una part de personalitat a les bones composicions que han assolit i, potser, no les fan lluir tan com deurien per tenir un referent massa evident. En tot cas, és una molt bona producció, d’escolta molt amena i enriquidora, i val la pena donar-li una repassada.
Magic Brother & Mystic Sister “Tarot, Part II”
Ja vam dir al mes d’abril que si hi havia una primera part, hi hauria d’haver-hi una segona. Dit i fet. Els barcelonins ens porten novament una història d’arcans, realitzada amb una coherència productiva respecte a l’anterior que cercava una sonoritat retro i en certs moments low-fi. La barreja de conceptes folk, psicodèlics i de prog clàssic a l’estil de Canterbury, tornen a conformar la seva proposta que, si us va agradar l’anterior, aquesta ho farà igualment. I si nos els coneixes, doncs pots escoltar-te els dos treballs d’enguany d’una tacada.
Neal Morse & The Resonance “No Hill for a Climber”
El workaholic del Neal Morse ha editat nou àlbum (oh, sorpresa!): “No Hill For A Climber”. Tot i que no s’acaba d’entendre que vagi fent bandes o projectes amb diferents noms quan tot sona exactament igual i té els mateixos tics compositius; cosa que ja va bé perquè les ressenyes és poden fer amb un talla i enganxa.
Segueix la línia religiosa-motivacional a les seves lletres. Però musicalment aquest cop hem de dir que té alguna novetat com el tema “Thief” que trenca una mica amb els seus passatges sonors. El cos principal són les seves suites, la que dona el nom al disc i la primera peça. També a destacar “At The Rage” com element més intens. algrat ser excessivament previsible el seu contingut, li ha sortit un àlbum força bonic, d’excel·lent factura, amb la melositat un xic més controlada de l’habitual, molt agradable d’escoltar i que es pot recomanar. Si fa temps que no el sentiu és un bon moment per a recuperar-lo.
Debut d’una banda que permet mostrar que hi ha facetes una mica més optimistes dintre del rock gòtic i del doom ja que, tot i haver-hi una presència majoritària de temps lents i veus barítones, també tenim guitarres allunyades de sonoritats excessivament greus, cançons dinàmiques, harmonies vocals enriquides, desenvolupaments prog o riffs propis del hard rock. Vaja, un cant optimista, des del fons d’un pou de desesperació, que ens diu que de l’obscuritat també se’n surt.
Nine Stones Close “Adventures in Anhedonia”
El prolífic Adrian Jones torna a la càrrega tan sols cinc mesos després del seu anterior àlbum de juliol: “Diurnal” (2024); i que vam ressenyar en el seu moment. Amb un registre no tant ambiental com ens tenia acostumats i amb més substància musical que el treball precedent. Cal destacar una certa millora de la producció, però és un salt qualitatiu que comporta que el resultat ens recordi a l’atmosfera respirable a “The Sky Moves Sideways” (1995), de Porcupine Tree.
Opeth “The Last Will and Testament”
Teniu una ressenya complerta a Totum Revolutum Press
Segona entrega de la banda de Groningen que ofereixen un neo prog bastant potent. Navegant entre cançons amb una certa contundència que evoquen a Saga, temes a mig temps que ressonen a Steven Wilson, o talls més estàndard que podrien comparar-se amb Arena. Més que correcte.
Quartet Diminished “Deerand”egon
El projecte fundat per Ehsan Sadigh a Irán ens porta una quarta entrega que ja no forma part de la seva primera trilogia que van anomenar “Station”. Totalment hipnòtic i enigmàtic, es mou pels camins del art-rock com King Crimson o Van Der Graaf Generator, el jazz experimental de Miles Davis, la música clàssica com Claude Debussy, en un amalgama encisador. Amb una producció honesta i sense trampes, fidedigna a la sonoritat directa de l’agrupació. Representa un desafiament per l’oient ja que és necessari quasi prescindir de qualsevol estímul extern i concentrar-se en el que s’està escoltant per gaudir d’aquesta obra en tota la seva magnitud.
Randy McStine “Mutual Hallucinations”
Alguns han pogut conèixer a aquest artista com a músic de suport de Porcupine Tree, d’altres com a teloner de The Pineapple Thief. En qualsevol cas té entitat musical com tenir un potent nom propi. I en aquest treball exposa tota la seva classe i delicadesa compositiva, tot i que li falta una mica de punch o rauxa que acabarà per fer-lo poc interessant a les oïdes més rockeres. També podríem dir que li falta una mica de rumb en alguns talls més ambientals que no acaben d’encaixar i semblen inserits una mica per què sí.
Arriba a les xarxes aquest mes, malgrat que físicament es podia trobar a l’octubre. Abans de realitzar la seva última gira, almenys això diu ell, s’ha assegut una estoneta davant un piano i ens deixa dues boniques interpretacions. La primera és unes variacions sobre temes de Yes, embastades amb la classe suprema d’aquest virtuós. I la segona és una mena de compilació a piano del seu àlbum “The Myths and Legends of King Arthur and the Knights of the Round Table” (1975), també executades amb gran mestratge. És, evidentment, una audició per a fans o per enamorats del piano encara que no sàpiguen de qui recoi estem parlant.
Proposta de rock elegant, lleument progressiu i de fàcil accés amb bona instrumentació on destaca la veu sensual que sovint recorda a la Jane Birkin, la part femenina del tàndem amb Serge Gainsbourg; això sí, després d’un parell de begudes energètiques i en anglès. Temes melòdics, mitjos temps, alguns electrificats, altres més electrònics però tots amb la calidesa quasi eròtica de la seva cantant. Un plaer culpable que val la pena tastar.
Els islandesos van començar el projecte amb un enfocament molt black-metalero i a cada treball van anar obrint-se a terrenys més post-metàl·lics. A “Hin Helga Kvöl” tenim una compilació de temes de cada estil que no acaben d’encaixar entre ells. Els més destacables són els que troben les tonades més primigènies, crues i dures, com la seva homònima, que sembla un retorn als orígens en tota regla, mentre que temes que més elaborats necessiten moltes escoltes o, directament, no acaben de funcionar. Un bon àlbum amb alts i baixos.
The Pineapple Thief “Last to Run”
No és habitual que parlem aquest tipus de treballs de mitja durada, o Extended Plays, però l’entitat de la banda obliga. Com vam ressenyar a “It Leads To This” (2024), els fonaments compositius del líder Bruce Soord estan fermament assentats i, en conseqüència, trobem una continuació estilística marcada amb la mateixa fórmula de fa força anys. Una mica en la línia del que comentaven amb Neal Morse, que l’excel·lència sabem que és garantida i que, si són del vostre gust, tornareu a gaudir de la seva música.
Thomas Polychuck “Thomas Polychuck”
Aquest guitarrista canadenc, durant la pandèmia, va poder ensenyar les seves virtuts musicals a través de les xarxes, i ara ha arribat l’hora del seu debut amb un àlbum instrumental que recull molt de l’essència del metall progressiu i l’alterna amb tall del jazz modal més clàssic que t’hi pots trobar. La presència de Derek Sherinian en quasi tots els temes es complementa perfectament i ofereix un contrapunt a la guitarra predominant; i malgrat el que podríem pensar, no hi ha exhibicions musculars de virtuosisme fora de lloc. En resum, una escolta amable i força interessant.
Tides From Nebula “Instant Rewards”
Un altre dels referents dins del post-Rock son els polonesos Tides From Nebula, que des del 2019 només han anat traient senzills. Ara ens presenten, per fi, el seu llarga durada on recopilen els temes dels últims anys i ho acaben de omplir amb material nou. El més destacable és la producció i el tracta dels sons: tots els instruments son al seu lloc i les múltiples capes es distingeixen perfectament. A cada tema podrem gaudir d’alguna traça diferenciadora, (algun groove de baix interesant, bases rítmiques curioses o temes més purament electrònics) cosa que és d’agrair, però sempre amb ambients, atmosferes, i viatges sonors en la seva línia. Una escolta agradable sense gaires sorpreses
Podríem definir l’àlbum d’aquests nòrdics com un enganya-ull, per què a sota de la seva producció moderna i contundent s’amaga una treball tirant a un pop melòdic amb pretensions. El gran mèrit és arranjar aquests temes amb guitarres contundents, detalls de veus corrosives, compressions virulentes, i fer-les contrastar amb melodies de pretty metal. Així que un producte, des del punt de vista tècnic, magnífic i enginyós. Ara bé, musicalment tots els trucs són previsibles i és poc incisiu; bufar en caldo fred.