Redactors :
Josep Maria Llovera
Gabriel Martín
David Sàez
En Tobias Sammet (Edguy) presenta la nova entrega d’aquest projecte personal recuperant una mica les sensacions del “Moonglow” (2019) però sense arribar a genialitats com les cançons “Raven Child”, “Invincible” o “Lavender”. El cantants col·laboradors pràcticament es mantenen (Geoff Tate, Bob Catley, Ronnie Atkins) des dels tres darrers discos, amb l’aportació femenina de Adrienne Cowan i les col·laboracions de Tommy Kaverik (Seventh Wonder, Kamelot) i Roy Kahn.
Peces destacades podrien ser “The Witch”, “Creepshow”, “Bring On The Night” i “Return To The Opera” (una mena de “Farewell” re-visitat). Pels amants irreductibles del metall simfònic bombàstic.
Dominic Sanderson “Blazing Revelations”
Proposta consistent i potent d’aquest músic de Wakefield. Forjada en el rock progressiu més clàssic i especialment en Van Der Graaf Generator als passatges vocals, tot i que trobarem també influències de Pink Floyd, Gong o King Crimson; i alhora referències més actuals com Steven Wilson o Black Midi, que converteixen aquest àlbum en un dels millors del que portem fins ara de 2025. Imprescindible.
Amb la tornada de Mike Portnoy tenim un altre cop la formació “clàssica” que li dona més consistència al discurs i recupera bona part d’una química especial que ha fet de l’agrupació un pilar fonamental dintre de la història del metall progressiu. Però aquest fet és perillós, perquè es pot caure en l’error de deixar-se endur per l’efecte fan.
Havíem tingut un avançament interessant amb “Night Terror” (a veure què fa James Labrie en directe) i “Midnight Messiah” (un mix de “As I am” i “Pull Me Under”) i l’expectació era gran.
A nivell compositiu es pot dir que segueixen com de costum, perquè hi son tots els clixés. Podem criticar el de sempre: el dubtós gust de LaBrie en els passatges melòdics de veu, l’abús de rototoms i stacks de Portnoy, que els pads de Rudess sonen massa a preset, que els 67 pedals de Petrucci no es veuen per enlloc i que en els crèdits surt Myung malgrat que no se l’escolta.
Tot i amb això, tenim una sonoritat una pèl més fosca de l’habitual que lliga bastant bé amb les temàtiques de les cançons. També hi ha una excel·lent factura tècnica, com d’habitual. Però per la resta, si no ets enamorat de la banda aquest àlbum que no ho aconseguirà perquè no destaca per res en la seva discografia, encara que tampoc la desmereix.
La bondat d’aquest disc, al nostre parer, és que s’han complicat menys la vida però l’han fet més homogeni (amb alguna destrempada, com a l’interludi “Are We dreaming?”) i, per tant, el mestre John Petrucci no ens ha regalat tanta complexitat com a la suite de “A View From The Top of The World”, per exemple.
Els nostres estimats John Myung i Jordan Rudess han quedat encara més en segon pla, essent més a suport, excepte la suite final: “The Shadow Man Incident”. Per cert, “Bend The Clock” podria haver entrat tant a l’homònim del 2013, com a l’òpera-rock “The Astonishing” (2016) on, per cert, aquí si s’escoltava a John Myung.
El passat 26 de febrer va actuar a Barcelona aquesta banda de Manchester, presentant el seu nou àlbum. Segurament els seus directes potenciaran la seva música histriònica i divertida, ja que només escoltant-la es queda una mica a mig camí entre la broma, l’extravagància i “La Yenka”. Una mena de synthwave psicodèlic amb històries de l’espai que musicalment són una mica simples, en general. Tot i amb això, escoltar un o dos temes és divertit. Per cert, ofereixen dues mescles diferents del seu treball; una fusion version i una winter version. Molts recordareu que aquest experiment va ser intentat, amb dubtós resultat, pel bo de Peter Gabriel l’any passat. Doncs aquest ha sortit pitjor perquè les diferències són imperceptibles.
El debut d’aquest músic quebequès arriba oferint una bona dosis de rock progressiu que agradarà força als seguidors de Neal Morse, ja que és bastant del seu estil; tot i que, val a dir, té un cert punt també a Steven Wilson. Potser li ha acabat sortint un treball massa reposat i tranquil, i que té quatre dels sis tals que inicien de forma massa similar; però és una perfecta audició on podem apreciar un llenguatge musical força amè.
Let See Thin “Machine Called Fire”
Des de Lodz ens arriba la nova feina d’aquesta banda que combinen l’anomenat art rock amb una dosi de seqüenciadors que ens transporten a èpoques pretèrites. Per sort, ho fan amb bon gust i una certa gràcia perquè és com escoltar la versió prog de la música de Falco. Força entretingut.
Mad Parish “The Dust of Forever”
Després de quasi deu anys de silenci, l’agrupació quebequesa retorna amb aquest treball en que trobem una clara influència de la música proto-metal de Blue Öyster Cult, Uriah Heep, UFO, Black Sabbath, però també referències claríssimes a la NWOBHM (New Wave Of British Heavy Metal, pels amics) amb velocitat en els seus riffs, boniques harmonitzacions de guitarres, bases rítmiques que cavalquen i uns teclats oferint una contraposició curiosa. Realment un disc notable i molt interessant.
El nou disc dels de York baixa uns quants esglaons respecte les seves dues darreres entregues “Graveyard Star” del (2022) i “White Rainbow” (2018) que reflecteixen aspectes més tràgics per pèrdues personals. El millor de lluny del disc son els frasejos de guitarra gilmouriana del Brian Josh, la resta transita amb els clixés que ja van establir amb els primers discos, per tant, no aporta res de nou, malgrat que la veu de l’Olivia Sparnenn es del tot correcta no emociona. Pels devots del folk-rock ultra-melòdic.
Els veterans Motorpsycho ens porten el seu disc homònim (després de 35 anys de carrera). S’han quedat com a duet amb un reforç en bateries i veu addicionals. Volen recuperar la línia del reeixit “The All Motorpsycho is One” (2020), però es queden a mig camí en elaboració i són més directes. Comencen amb l’enèrgica “Lucifer, Bringer Of Light” i tenen una successió de temes animats, a vegades tipus Grand Funk Railroad. Hi ha algun que altre gran tema com “Balthazar” o “Stanley”. Pels amants del progressiu eclèctic amb tocs diversos (indie inclòs).
Aquesta banda de Tessalònica realitza un prog reposat i tranquil, basat en grooves consistents sobre els que es van desenvolupant interessants arranjaments de la resta d’instruments i creant un ambient atmosfèric força encisador en els seus passatges més lents; però no acaben de tenir el mateix nivells els moments en que intenten ser més contundents. L’escolta és amable i no requereix de una atenció intensa, així que el podeu gaudir mentre feu dissabte a casa.
Un més que recomanable treball de neo prog, amb el toc especial que li confereix l’idioma italià. Composicions no extenses, amb ritme i sensibilitat, amb arranjaments pulcres i de qualitat. Podem trobar passatges eclèctics que ens poden recordar a Frost*, o als King Crimson dels anys vuitanta, o a Genesis; tot amb una excel·lent factura.
Pattern-Seeking Animals “Friend of All Creatures”
Els cercadors de les músiques més meloses i clàssiques del rock progressiu tenen com a objecte d’interès la nova publicació d’aquesta banda, farcida d’ex membres de Spock’s Beard. Però no espereu una rèplica d’aquella agrupació ja que Pattern-Seeking Animals té una identitat musical pròpia. No és que ens ofereixi nous llenguatges, que en el seu cas no cal tampoc, si no que parteix d’un estil bastant característic que barreja les boniques melodies del pop i rock britànic de finals dels seixanta i inicis dels setanta, fent una actualització afegint els elements instrumentals del rock progressiu més suau dels anys setanta.
La qüestió és: L’immobilisme és dolent quan està ben fet? No, només quan és avorrit. I en aquest cas pot adormir fins i tot als taurons.
Debut d’aquesta banda de músics eclèctics de Rochester (Nova York). La seva proposta és prog dels anys setanta pur i dur, a l’estil de Genesis o d’uns més recents The Flower Kings, amb una concepció estranyament senzilla, amb alguna carència i execucions dubtoses, fet rar en una producció nord americana; però que demostra que la necessitat de productors solvents per fer donar un salt de qualitat a una banda està requerida a tot el món. Malgrat això és un bonic treball que es gaudeix de forma satisfactòria.
El projecte de la finlandesa Rioghan Darcy publica un magnífic àlbum. Des d’un metal prog fosc, amb influències de Haken, Leprous o Katatonia, tenim una varietat de talls que van des d’un ambient íntim a una contundència abassegadora. Tot farcit amb una sensibilitat melòdica especial que li permet barrejar elements èpics amb execucions romàntiques i amanir-ho amb pinzellades d’electrònica, contraposades amb un banda agressiva i potent. Cal destacar també el ventall enorme de tècniques vocals que posseeix aquesta dona; Des de guturals d’ultratomba, a aguts punyents, passant per suavitats amanyagadores.
Ja el seu anterior treball “Different Kinds of Losses” (2022) era excepcional, però en aquest encara s’ha superat un grau arribant a ser fantàstic, fent d’aquest “Kept” un candidat a ser escoltat recurrentment durant tot aquest any i acabar en el top de novetats.
Se li han posat moltes etiquetes a aquesta banda des de la seva irrupció: post-punk, post-RIO, post-rock, etc. Totes tenen la coincidència en tenir “post” al davant, que és el que es posa quan tens gent estranya fent música rara. En realitat no és tant estranya ja que podem trobar reminiscències a Radiohead, Captain Beefheart, Black Midi o Neu!, gent que ha fet música la mar de reglamentària. Sincerament, no us el perdeu ja que és original i diferent al que estem acostumats a escoltar; i en el seu favor hem de dir que no hi ha cap estridència.
Un treball de neo prog bastant estàndard arriba des de Katwijk. Les sonoritats de bandes com IQ, Pallas, Arena, Porcupine Tree, etc. hi són; fins i tot amb un cert punt d’agressivitat que es compensa amb la normativa veu principal. També hi ha un excés de pompositat en certs moments que no els afavoreix. Però vaja, pels amants del gènere és força correcte.
The Night Flight Orchestra “Give Us the Moon”
Divertit àlbum que recupera l’esperit i la sonoritat d’aquella barreja de AOR i Pop que va sorgir a inicis dels anys vuitanta, i que tenia com exponents a la ELO (Electric Light Orchestra pels amics). Val a dir que no és apte per a diabètics degut a l’excés de composicions acaramel·lades durant pràcticament una hora de duració del treball; però vaja, res que posant-se uns calentadors i deixant-se la barba de Michael Sembello no es pugui resistir.
The Third Grade “Quadrivium: Resonances”
Interessant treball de metall progressiu amb influències de power metal que ens presenta aquesta banda valenciana. Es poden trobar passatges que recorden a Devin Townsend, Symphony X, Dream Theater, però també a Nightwish o After Forever. Evidentment, el que més gaudirà aquest extended play és qui tingui una certa sensibilitat i predilecció per aquest gènere.
Untold Stories “Wind and Memories”
Magnífic debut d’aquesta banda búlgara. Amb un so neo-prog o crossover, proper a Saga, Lalu, IQ o fins i tot per moments als Rush de la segona meitat dels vuitanta. En tot cas tenim una addició prometedora a l’univers del prog amb músics de solvència contrastada i amb uns fonaments compositius sòlids. No us els perdeu.
Venamoris “To Cross or To Burn”
Nova feina del duet format pel matrimoni Lombardo, Paula y Dave (Slayer, Testament), tot i que val a dir que totes les composicions porten la signatura de Paula Lombardo. La veritat és que tenim un bonic àlbum basat en les melodies vocals i enfocat cap a estils que recorden als ambients d’un pop de dark wave. Llavors, és evident que els amants de la foscor s’ho passaran la mar de bé si no pretenen que, a més hi hagi, contundència guitarrera, que no és el cas.
Des de Béthune ens arriba un títol que serveix tant de descripció com d’advertència del que trobarem. Es defineixen French surrealist prog band. A veure, ser francès i pretensiós és molt clixé, però és el que escoltem: pompa i afectació gratuïta. Potser si aprenen a extreure un so decent de guitarres i no saturen la bateria llavors podríem parlar de ser ostentós. Mentre: Infame.
We Are Impala es una banda de Post Rock còsmic de Barcelona que ja coneixem pel seu pas pel Tòtum Revolútum en el pretèrit 2016, ja fa gaire bé una dècada! Llavors portaven el seu primer àlbum sota el braç “Synesthesia” (2015). En aquest temps han afegit al repertori “Visions” (2019) i aquest febrer ja podem gaudir de “Les Efímeres”: Un nou viatge per paisatges més terrenals que als seus anteriors treballs. Saben compaginar aventures enèrgiques amb passatges bucòlics. Trobem incursions interestel·lars que flueixen en ribes de recessos més tranquils, per tornar-nos a llençar a terrenys més agressius. Potser perquè està gravat en directe, tots els instruments estan a lloc, amb una base rítmica on el baix governa amb unes línies molt ben dibuixades, mentre que les guitarres ens il·luminen els detalls, o ens estripen i ens rebreguen a discreció. Amb el que els hi costa a aquesta gent regalar-nos nou material, hem de gaudir-lo al màxim.