Hi ha dies en què la música ens parla, i d’altres en què sembla que murmuri darrere d’un vidre glaçat. I no és culpa seva. No és que aquella peça hagi perdut força, o que el disc que veneràvem ara ens sembli pàl·lid. Som nosaltres, incapaços d’arribar-hi. Perquè escoltar, realment escoltar, requereix un estat gairebé cerimonial. Escoltar és un acte d’entrega, i no sempre estem disposats, ni preparats per a aquest nivell de receptivitat.
En una època en què tot és velocitat i soroll de fons, cal recordar la importància de buscar i protegir els moments per escoltar música. No parlo de tenir-la posada, sinó de crear el moment adequat perquè la música pugui existir plenament dins nostre. És una diferència tan subtil com crucial. Escoltar jazz enmig del trànsit pot ser pràctic, però és gairebé una traïció a Coltrane. A Bach no li escauen els auriculars trencats d’un gimnàs. I fins i tot el pop més lleuger mereix un espai on no sigui una simple banda sonora per rentar plats.
Cada estil demanda una actitud distinta. El minimalisme de Philip Glass necessita aire, espai mental, quasi meditació. El flamenc, foc visceral, exigeix pell i presència. L’electrònica intel·ligent no tolera presses. Hi ha músiques que volen que les abracis, d’altres, que t’hi llancis. Algunes et poden acompanyar com una ombra discreta. D’altres reclamen el centre absolut del teu món interior durant una hora. Entendre això és també estimar la música.
Però no sempre podem. I aquí rau una de les veritats més humanes de l’oient, la nostra capacitat d’escolta no és constant. Hi ha dies en què un disc sublim ens llisca com aigua freda. Altres, un EP menor ens penetra fins a l’os. I no és (només) per la qualitat de l’obra, sinó pel nostre estat d’ànim. L’audiòfil més devot ha sentit aquella frustració de saber que està davant d’un disc magnífic… però sentir-se incapaç d’entrar-hi. Altres vegades, devorem cançons amb fam, com si la música ens hagués trobat just quan la necessitàvem.
Així com no mengem igual cada dia, tampoc escoltem igual cada dia. Hi ha dies de gana, d’altres d’indiferència. El que marca la diferència no és només el que sona, sinó en quin mode intern estem. Hi ha un “mode escolta” que no s’activa per defecte. S’encén amb calma, amb presència, amb voluntat d’obertura. I quan aquest mode s’activa, fins i tot un disc que coneixíem de memòria ens pot semblar una revelació.
Per això cal defensar el dret al silenci, a la pausa, a l’espai per preparar-nos per escoltar. No per fer de la música una religió, sinó per retornar-li el seu valor sagrat. La música no ens deu res. Som nosaltres qui hem d’anar a cercar-la. I quan ho fem de veritat, ella sempre respon.
Redactor : Jordi Amela