Una de les millor bandes de Trash metal del planeta no està formada per Johanssen, Andersen, Thorgenssen o similars. Guillermo Izquierdo (veu i guitarra), José J. Izquierdo (baix), Davish G. Álvarez (guitarra) i Víctor Valera (bateria). D’Albacete que son i així es presenten als seus directes.
Hem d’entendre que aquests companys van ser número ú de vendes a Espanya per davant de Foo Fighters o Bad Bunny i sense cap tipus de suport de premsa generalista, cosa que encara dona un alè d’esperança… I a “Aftermath” demostren el per què.
Però aquest orgull local no ha de ser encegador per analitzar fredament aquest long play. És un treball convencional de Trash metal, on van sorgint tot els estàndards del gènere que s’han desenvolupat des dels principis dels anys 80. No té res d’innovador o de sorprenent. Això és dolent? En absolut si no és avorrit o anodí; i sobretot si no t’importa per què ets un fan de l’estil, però per oïdes no admiradores s’acabarà fent cansat i similar en molts talls.
Fidels als principis esmentats, a “Scavenger” trobem un tema amb molta velocitat i contundència a la més pura onda Slayer, o Metallica de quan feia teca de la bona, però amb una producció molt neta i acurada que fa que s’entengui tot el que està passant enmig de tant riff endimoniat. Curta, dura i a l’estómac.
Un aire més modern ens presenta “Cold” que pot recordar als darrers treballs de Slipknot, especialment pel seu frenesí i la seva tornada melòdica on també juguen amb els canvis de velocitat de la base rítmica. Per la resta, és un festival de doble bombo i riffs incontestables, i una part intermèdia on pots gaudir de dues maneres diferents de fer headbanging. Cançó sense misericòrdia.
Segueixen sense fer presoners a “Snob” que compta amb la col·laboració del vocalista Jamey Jasta (Kingdom of Sorrow, Hatebreed). En aquest cas hi trobem elements de Nu metal y uns solos de guitarra més del tipus Sludge metal. A tot això, al que no estigui avesat a escoltar estils tant contundents, no li trobarà diferència, possiblement perquè tanta descarrega de duresa i frenesí no està feta per totes les oïdes.
“Fire Eyes” compta amb Pablo García (Warcry) a la guitarra. Sembla que el tema dona un descans momentani amb una introducció fosca de guitarra suau, però que no augura una baladeta. I, efectivament, s’inicien ràpidament hostilitats amb riffs inclements que s’intercalen amb el motiu relativament tranquil que s’ha presentat a la introducció. Tema exigent d’estructura complexa, amb l’acostumada contundència de l’àlbum i, sembla mentida en una cosa tant salvatge, tingui matisos i influències diverses.
I bordejant el Speed Metal tenim “Rats”. Tema sorprenent perquè ens ofereix una tornada que em recorda molt a la manera en que Dave Mustain composa els temes de Megadeth i també té un aire a Testament. Tot i que trobem un cop més una severitat considerable en els solos de guitarra executats a velocitats considerables.
“To Whom It My Concern” inicia com una balada amb uns harmònics d’una guitarra i uns arpegis de l’altra que presenten un motiu immediatament repetit per tota la banda a modus d’introducció. I ens trobem amb un passatge novament d’una velocitat vertiginosa i amb una tornada que mostra l’influx de Gojira o Korn. A la part intermèdia recupera l’ambient de balada que ens porta a un solo de guitarra i un cop més als fragments més agressius del tema.
Un dels episodis més inhumans de la història es relata a “Gernika” que versa sobre l’Operació Rügen, l’atac aeri devastador contra població civil que va canviar la concepció d’aquest tipus d’estratègia militar. I tenint aquests antecedents sonen inquietants els riffs de guitarra on pots imaginar-te el rugir dels motors de la Legió Còndor. Però cenyint-nos a l’estrictament musical, és un tema intens, veloç i ple de ràbia. I si escoltem atentament la bateria sembla que Mario Duplantier (Gojira) i el seu estil peculiar en el gènere, siguin al comandament de la mateixa. Molt destacable el treball de Víctor Valera.
He de dir que “I Am Hatred” té una velocitat i intensitat massa similar al tema anterior i és fa difícil fer una escolta atenta per captar matisos. Potser perquè a aquestes alçades estem atonyinats per tota la intensitat que ofereix aquest àlbum i aquest tall està ple d’agressivitat sense concessions.
I al més pur estil dels estadounidencs Anthrax que quasi sense voler van inventar un estil revolucionari com és la fusió de rap i metall, allà al 1987 amb “I am The Man”, trobem “What Kill Us All” on el raper Sho-Hai (Violadores del Verso) posa una nota de llengua castellana en aquest disc de regust tant anglo-saxo. I funcionen la mar de bé ambdues fusions, malgrat que si parlem a nivell musical ja és un recurs molt i molt trillat, però no per això deixa de ser efectiu i ben fet.
Per finalitzar tenim “Vultures and Butterflies” amb la col·laboració vocal de Todd de la Torre (Queensrÿche) que li aporta uns detalls personals a una composició melòdicament bastant rica i amb una estructura complexa plena de canvis de velocitats i intensitats.
Trobo a faltar el considerar per part de la banda que fer un treball de 59 minuts de duració potser és massa intens, dens i feixuc per una oïda humana de mitjana edat que va viure en primera persona l’auge del trash metal a la seva època adolescent d’una forma intensa. Però ens ha ofert una obra inter generacional on estan tots els principis fonamentals de l’estil i, en conseqüència, no agradarà a fans de sons més suaus, cosa que era d’esperar. Ara bé, si t’agrada el gènere, xalaràs.
Redactor : David Sàez