Aquest és un dels àlbums que arriba a aquesta secció que no podem considerar una joia oculta. Però com que enguany es celebra el cinquantè aniversari del llançament de “Libertango”, val la pena aturar-se uns moments per gaudir d’aquesta meravellosa obra cabdal en la música.
Piazzola revoluciona el món del tango clàssic al incorporar elements del jazz o del pop en les seves composicions. I també preceptes de la música clàssica, segurament influenciat pel seu professor: Alberto Ginastera.
D’aquí el nom de “Libertango”, que no només és el títol de l’àlbum i de la composició que l’obre, sinó que és una declaració d’intencions al aproximar-se a aquest gènere de forma lliure i sense prejudicis.
En realitat, aquest treball és la culminació a més de vint anys de rebuig, bandejament i condemna per part de l’establishment tanguero dels anys 50 i 60 que va partir Piazzola; fins i tot el van anomenar: “el asesino del tango”. Però també va comptar amb el rebuig de la modernitat argentina, ja que en aquella època el tango era considerat un patrimoni carrincló d’una Argentina que es volia deixar enrere. Com va dir el mateix mestre: “En aquella época se podia cambiar todo, menos el tango”
No va ser fins la publicació de “Adiós Nonino” (1960) que la figura de Piazzola va començar a ser reconeguda i valorada com element transformador. Així doncs, “Libertango” no és l’inici de quelcom, sinó el final d’un inici.
Precisament una reinterpretació de “Adiós Nonino” la podem trobar en aquest treball, malgrat no acabar d’encaixar en la dinàmica de l’àlbum. Possiblement s’intuïa que acabaria sent un gran èxit comercial, així que: quina millor cançó per impulsar-lo? Tot i amb això, de seguida podrem entendre que la utilització de dissonàncies i de canvis de tempo, d’harmonies d’influx jazzístic i d’una instrumentació de conjunt pop-rock, són coetànies de l’època i alhora a les antípodes dels paràmetres clàssics.
El fet de titular de forma tant evident alguns dels seus temes: “Tristango” o “Violentango”, expressant sentiments; o bé “Undertango” o “Novitango” declarant certes intencions, certament ajuda als no experts en el tango a copsar més íntegrament les intencions de l’artista.
L’estrella és, evidentment, “Libertango”, tema versionat per músics tant diversos com Aydar Gaynullin, Yo-Yo Ma, o Grace Jones que la va titular “I’ve Seen That Face Before”. En qualsevol cas, és una breu composició basada en un ostinato que es repeteix pràcticament durant tota la peça i, sobre el qual, es desenvolupa una melodia executada amb diverses instrumentacions. El bandoneó és el protagonista a tots nivells, tant rítmicament, com donant suport harmònic, com prenent la responsabilitat de conduir el canvi melòdic.
Cal destacar el magnífic ofici de Pino Presti al baix, que entén perfectament el seu paper de nexe entre els dos mons que confronta Piazzola. I, lògicament, també s’ha de destacar el paper de la producció d’Aldo Pagani, artífex d’aquesta conjunció.
I segurament “Meditango” sigui la peça més significativa de tot aquest treball. En ella estan tots els conceptes i idees que s’han exposat en els anteriors paràgrafs: Canvi i transformació. Així com en un inici tenim sonoritats clàssiques i melancòliques, tant a la introducció com a la part central, en canvi a la resta tenim un piano que s’unirà a la secció rítmica per donar un gir a la composició i acabar-nos deixant amb un solitari bandoneó. Després de gaudir-lo uns instants s’encara la melodia que tanca el tema.
I en el cas de “Undertango”, partint de l’essència més arrabalera, acaba oferint-nos uns arranjaments arriscats amb percussions i marimbes, però amb unes harmonies plenes del romanticisme que exposava en ocasions Zoltán Kodály. I l’arribada d’un final aparentment desordenat ens acaben de fer explotar el cap.
Certament, analitzar una obra així no pot fer-se sense contextualitzar-la en l’època en que es va crear. Les sonoritats quasi desconegudes que es van presentar en el gènere i, sobretot, l’impacte mundial que ha acabat tenint aquest moment àlgid, van portat a Astor Piazzola a la categoria de geni i a rifar-se’l per tots els escenaris del món. Així que, potser no va ser profeta a la seva terra, però això és un fet tant habitual que no ens hauria de sorprendre.
Pels més nostàlgics podreu gaudir del seu art en aquest enllaç a un vídeo d’una actuació seva.
Redactor: David Sàez