Aquí tenim una joia del progressiu català de vegades poc coneguda o oblidada fora dels cercles més musicalment cultes del nostre entorn, que paga la pena re-descobrir i divulgar a qui no la conegui.

Metamorfosis es van formar el 1979 per músics de Tarragona i Reus, inicialment es van dir Companyia Oliva Negra per passar després al nom definitiu Metamorfosis. Banda formada per Jaume Montcusi (teclats i principal compositor), Luis García (guitarra), Joan Ramos (guitarra i percussió), Jordi Papaseit (baix) i Joan M. Grimau (bateria i percussió). Aquest Papallones i Elefants, publicat el 1982, és el seu únic àlbum i és una deliciosa combinació de simfònic i jazz-rock / fusió, amb una petita cullerada d’eclecticisme per acabar d’adobar-ho. És totalment instrumental. L’enregistrament es va fer als estudis Moraleda de Barcelona amb Ricard Casals i Alberto Moraleda com a tècnics de gravació i mescles.

De vegades el temps comença a fer justícia a àlbums que no van tenir la repercussió que merescuda. Tal és el cas de “Forever Changes”, de la banda angelina Love. Fill d’una època on la psicodèlia i el moviment hippy estava al capdamunt de tot, però que no amaga el desencís i desil·lusió amb aquesta contracultura, per part del compositor principal: Arthur Lee
A part del propi Lee a la guitarra i veu, van elaborar l’àlbum Johnny Echols a la guitarra, Ken Forssi al baix, Brian MacLean també a la guitarra i veu, i Michael Stuart-Ware a la bateria i percussió.

Estem davant d’una de les bandes més avançada al seu temps, avantguardistes i experimentals que mai hagi donat la música catalana i que, lamentablement, davant de la manca de projecció els seus membre van acabar separant els seus camins.
Reivindiquem, ara que enguany es compleix el trentè aniversari del seu llançament, que “Banzim Banzam” és un disc imprescindible i fonamental. L’aplicació de la incipient tècnica del sampling, entesa com l’ús de mostres de so, s’estava desenvolupant als anys noranta i té un dels seus màxims exponents en aquest long play. I si un escolta els treballs de les bandes més modennas i cools d’avui en dia no s’impressiona si ha escoltat Gringos. I no parlem del sampling barroer que pots trobar a Rosalía o Kayne West. No, aquí hi ha una profunditat artística i molta intel·ligència.

De vegades és bastant incomprensible com excel·lents produccions com aquest àlbum debut, no van acabar tenir la repercussió merescuda. I això va acabar fent que una banda prometedora no tingués la meteòrica i important carrera que hauria d’haver gaudit. Crack the Sky és un d’aquests casos.
Si no coneixeu aquesta banda, considereu que la troballa és una mena de regal nadalenc. I si la coneixíeu doncs aprofiteu per recordar-la. I si us interessa el que heu escoltat doncs heu de saber que continuen en actiu i que enguany han publicat “From the Wood” (2023).

Lamentablement aquesta banda originaria de Varsòvia va cessar la seva activitat deixant-nos aquesta obra com l’últim capítol del seu llegat. Un àlbum bastant instrumental i que quan hi trobem veus sempre és amb unes melodies estranyes, com les de la cançó “Tusan Homichi Tuvota” a la que han estat capaços d’incloure un Dulcimer, que és una mena de Cítara trapezoidal.