Des de terres castellanes ens arriba el nou treball del duo TodoMal, que está molt bé. Javier Fernández (guitarres, baix, teclats i bateria) i Christopher B. Windman (veus, guitarres i teclats) van obtenir bones crítiques pel seu primer àlbum: “Ultracrepidarian” (2021). I, segurament aquest “A Greater Good“ també en recollirà.
Podríem definir-los com un projecte d’Epic Doom, però amb una línia més suau i sofisticada, i no tan metal. Així que els que xalàveu amb Candlemas o Solitude Aeternus gaudireu força. El problema el tindrem per fer la ressenya sense dir la paraula “èpica”.

Des de Barcelona Saturna ens ofereix el seu nou treball: “The Reset”. I el primer que hem de dir és que el salt qualitatiu a la producció, respecte gravacions anteriors, ha estat notable, tant a nivell conceptual com tècnic. Sense perdre la perspectiva del seu estil, han refinat la cruesa que proporcionaven per aconseguir un so impecable.

Després de 21 anys sense publicar cap treball amb composicions noves, per què ja sabeu que “Scratch My Back” (2010) i “New Blood” (2011) no tenien temes nous, Peter Gabriel publica “i/o”, després d’anar-nos ensenyant diversos singles.

Els badalonins Big Bang ens presenten el seu cinquè treball discogràfic. La banda està formada per Siscu Carrasco a la bateria, Frederic DaVeins al baix, Francisco Rubiales a la guitarra i Manuel Rubiales a la veu.

El tàndem que formaven Steve Babb i Fred Schendel des de 1992 ha canviat. Aquest cop a Glass Hammer, Steve Babb s’ha fet càrrec dels teclats, guitarres, baix, percussions i veus; Hannah Pyror és la veu principal per quart àlbum consecutiu. Amb Reese Boyd a les guitarres i Randall Williams a la bateria com a noves incorporacions. I com artista convidat tenim al propi Fred Schendel a les guitarres i bateries al tema “Rift At Wasp-12”, certament estrany.

El bateria neozelandès Myele Manzanza acaba de publicar el que és el seu desè treball. I un cop més, des de que va començar la sèrie de “Crisis & Opportunity”, ens porta a la seva versió particular d’una línia de jazz. Si al primer volum teníem els sons del jazz modal més clàssic, a l’estil de Herbie Hanckock o Miles Davis, en el segon volum va entrar de ple en uns ambients més del jazz fusió, amb idees properes al jazz rock, folk, passatges experimentals, etc. En el tercer volum, en canvi, explorava els camins sinuosos del acid jazz i el jazz electrònic.
Així que: Què ens depara el volum número quatre?

Si us va agradar el seu primer treball “Troika” (2022) doncs ho han tornat a fer. Com que no els va perseguir la justícia doncs s’han embravit i han fet “Sophomore” que als Estats Units és una expressió equivalent a dir segon.
Nick D’Virgilio (Big Big Train, ex-Spock’s Beard), Neal Morse (The Neal Morse Band, Transatlantic, Flying Colors, ex-Spock’s Beard), Ross Jennings (Haken). Què podia sortir malament?. Doncs moltes coses perquè, en el fons demostren que són una mica cursis.

La polonesa Hania Rani ens presenta el seu tercer treball discogràfic: “Ghosts”. Íntim, amb clars i obscurs.

Des de Bulgària ens arriba el sisè treball de Odd Crew, que és la continuació de “Dark Matters” (2022). Tal com està el món musical és una sàvia decisió dividir el contingut que tingui una banda en el màxim d’entregues possibles. L’època dels vinils dobles i triples ja ha passat.
És destacable que des de la seva fundació al 1998 no hagi hagut cap canvi de membre a la banda. Així que caldrà felicitar pel seu vint-i-cinquè aniversari a Boyan “Bonzy” Georgiev a la bateria, Vasil Parvanovski a la guitarra i cors, Vasko Raykov a les veus i Martin Stoyanov al baix i cors.

John Lönnmyr és un teclista suec que ens ofereix el seu segon treball en solitari. Per sort, molt diferent al seu primer àlbum “Ristor” (2020), que havia estat totalment creat amb un teclat modular, i així li va sortir. Llavors celebrem que hagi composat “Aftonland”, una obra instrumental basada en el rock progressiu més clàssic. No cal ni esmentar que el protagonisme dels teclats serà predominant, però sabent deixar lloc a d’altres instruments.

S’acabarien els adjectius per lloar a un dels millors bateries que ha donat el rock en tota la seva història. Mike Mangini (dempeus) publica el seu primer àlbum en solitari després de la seva sortida de Dream Theater al tornar el senyor Mike Portnoy (dempeus) a aquesta banda.

Arriba l’esperat debut de Temic. Els components són el guitarrista Eric Gillette (Neal Morse Band, Mike Portnoy Shattered Fortress), el cantant Frerik Klemp (Maraton), el bateria Simen Sandnes (Arkentype) i el teclista Diego Tejeida (ex-Haken, Mike Portnoy Shattered Fortress). Com a currículum, déu n’hi do.

Mariusz Duda, reconegut per ser el baixista i cantant de Riverside, ha publicat el seu nou àlbum titulat “AFR AI D”. Cal diferenciar el seu projecte en solitari anomenat Lunatic Soul, amb un estil més acústic i folk, d’aquest que porta el seu nom i que és quasi totalment electrònic i instrumental.

Robert Jürjendal és un guitarrista estoni que, a més d’una formació clàssica, també ha participat als cursos de Guitar Craft que estaven auspiciats durant 25 anys per Robert Fripp; fet important per què això ens farà entendre molts detalls de les seves interpretacions. I Colin Edwin és un baixista australià que ha participar en multitud de projectes i que és reconegut per haver estat a Porcupine Tree de 1993 al 2010.

Hi ha dies que a un li ve de gust prendre un brou de verdures ben fet. Una cosa lleugera. Per si us agafa un d’aquests moments una bona opció és escoltar “Narrative of a Nervous System”
Michael Peter Olsen és un violoncel·lista, principalment, que ha estat treballant i girant amb grups com Arcade Fire o The Hidden Cameras. A més de ser reconegut pel seu treball a diverses bandes sonores del Canadian Film Centre.

A l’entrada de la versió anglesa de la Viquipèdia defineix a Pattern-Seeking Animals com a “supergroup”. Home, això ja ho estem venent molt barat últimament.
És cert que tenim quatre excel·lents músics: John Boegehold als teclats i cors, Jimmy Keegan a la bateria (ex-Spock’s Beard), Ted Leonard a les veus i guitarres (Spock’s Beard) i Dave Meros al baix i cors (Spock’s Beard). O sigui, el 75% són d’una banda i afegeixen un component més. Com va dir un gran filòsof alemany dels nostres temps: “No hase falta desirr nada más”.

A l’entrada de la versió anglesa de la Viquipèdia defineix a Pattern-Seeking Animals com a “supergroup”. Home, això ja ho estem venent molt barat últimament.
És cert que tenim quatre excel·lents músics: John Boegehold als teclats i cors, Jimmy Keegan a la bateria (ex-Spock’s Beard), Ted Leonard a les veus i guitarres (Spock’s Beard) i Dave Meros al baix i cors (Spock’s Beard). O sigui, el 75% són d’una banda i afegeixen un component més. Com va dir un gran filòsof alemany dels nostres temps: “No hase falta desirr nada más”.

53 son els músics que han passat per Gong des de que Daevid Allen fa formar la banda al 1967. I des de la seva defunció al 2015 va deixar el seu llegat a un grup de músics que des de llavors han portat estabilitat i molt bons treballs discogràfics.

L’any passat vaig trobar-me amb l’àlbum debut “Stoned Statues” (2022) d’aquesta banda finesa formada per Markus Hakala (Guitarra i Veus), Jenna Julie (Veus i baix), Allu Tanskanen (Bateria). Immediatament vaig quedar enamorat, així que no us espereu un exercici d’objectivitat. I menys encara quan aquesta quitxalla fa música de tremenda qualitat i estant intentant guanyar-se la vida i fer-se un nom. Gent com aquesta cal recolzar-la i donar-li altaveu.
Per mi encara és millor “Guardian” que el seu primer treball i és un grup que val molt la pena seguir-lo de ben a prop.

El teclista francès Vivien Lalu està prolífic, cosa que no ens ha d’estranyar degut a la bona rebuda del seu anterior treball com Lalu que era “Paint the Sky” (2022), i fins i tot us diria que encara resulta millor aquest “The Fish Who Wanted To Be King”, com a mínim en quant en producció.