Els badalonins Big Bang ens presenten el seu cinquè treball discogràfic. La banda està formada per Siscu Carrasco a la bateria, Frederic DaVeins al baix, Francisco Rubiales a la guitarra i Manuel Rubiales a la veu.
“Irreal” és el tema inicial. Contundent, potent i molt rítmic amb una tornada encara més enèrgica. També és cru pel tipus de producció emprada, lògic ja que no tothom pot pagar-se els costos de Capitol Studios. Podríem dir d’aquest inici que seria una versió més agressiva d’uns Pearl Jam. Un bon tema per començar qualsevol dia.
I amb un registre diferent tenim “Arde”, on els teclats li confereixen un estil més modern. L’excés de compressió en aquest cas no és problemàtic ja que ens trobem en un tema molt directe, amb poques subtileses i un bon treball vocal, tot i utilitzar una tècnica que aireja bastant el fraseig. Molt rocker amb uns riffs molt del rotllo de Rage Against the Machine, contraposats amb uns teclats molt ben trobats.
És molt graciosa la introducció esbojarrada de “Punto y final”, que dona pas a un bon groove de funk rock per part de baix i guitarra. El joc de parar i continuar, i del fort i fluix, estan ben reeixits i li ofereixen dinàmica a un tema que la necessita per què les idees compositives van girant al voltant d’aquest punt, fins l’arribada del riff que augura el solo de guitarra.
I tenim un espai per a la bateria res més començar “Como el viento”. Tota la introducció funciona molt bé, especialment per la preciosa guitarra rítmica que no li calia l’acompanyament de teclats, sincerament. On si són adequats i adients és a l’estrofa, composada en un mig temps, que després canvia la velocitat a la tornada i conclou amb unes figures rítmiques bastant zeppelineres. Sobre aquests conceptes versa la cançó i finalitza amb un prescindible teclat.
Amb diversos canvis de velocitats tenim “Vértigo”, un tema sinuós tot i que és bastant estàndard dintre del rock; un consistent fons d’armari en un long play. I podríem denominar com un tema aspre i agrest “A quién le temes”, on no s’ha intentat aconseguir fluïdesa, especialment amb els canvis de velocitat molt diferents conceptualment als del tall anterior i una mescla massa agressiva, especialment a nivell de bateria.
Canviant de registre tenim “La gravedad”, on la introducció intenta donar un ambient aràbic, a l’estil Myrath, però sense els tres quilos de sobreproducció que tenen els tunisians, cosa que s’agraeix. Tot i que de seguida s’allunya d’aquella línia per trobar-nos un tractament vocal amb molt de filtre que aporta una diversitat bonica al que portàvem escoltant fins ara, i un breu interludi entre estrofes on els efectes per emular robots ofereixen un aconseguit contrast.
A “El tiempo no es eterno”, se li intenta donar una gràcia especial amb una fusió de rock amb algun toc funk, sense buscar allunyar-se d’una composició bastant ecumènica. En canvi, a “El Capitán” tornem a trobar la idea d’un ambient tipus magrebí, això sí, on hi ha moltes més idees d’aquest estil integrades a les línies vocals i arranjaments.
I finalitza l’àlbum amb “Mi sombra”. Un tema que rítmicament ha volgut apartar-se de buscar una senzillesa previsible. Malgrat això tornem a retrobar-nos amb uns teclats que no els hi cal a la banda i, potser, com a tema cloenda acaba quedant una mica massa complex degut a que no ha estat la característica del treball. O potser sí que escau, que ja se sap que per gustos els colors.
Un bon treball de rock que mereix més altaveu que d’altres que, pel simple fet de ser foranis, tenen més premsa i “Causas Naturales” no té res a envejar.
Manuel Rubiales – Veu
Siscu Carrasco – Bateria
Frederic DaVeins – Baix
Francisco Rubiales – Guitarra
https://www.facebook.com/bigbangbarna
https://www.instagram.com/bigbangbarna
Redactor : David Sàez