Big Big Train afronta una nova etapa on ha incorporat a Alberto Bravin a les veus i a Oskar Holldorff als teclats i cors. Amb ells es completa la banda de Nick D’Virgilio (bateria i veus), Dave Foster (guitarres), Clare Lindley (violí i veus), Rikard Sjoblom (guitarra, teclats i veus) i Gregory Spawton (baix).
Malgrat aquests canvis, malauradament el del vocalista David Longdon per la seva defunció, no hi ha cap revolució amb el seu estil. Els que són fans de Big Big Train poden seguir gaudint del mateix que han plantejat des de ben inici.
De forma molt nostàlgica se’ns presenta “Light Left in the Day”, on després d’una introducció amb un estil acústic, el tema arrenca a modus de balada instrumental. L’entrada d’un teclat carrincló oferint les mateixes melodies però amb un plantejament més veloç, deixa pas a la repetició del mateixos motius però amb la guitarra. I quan penses que les coses no van bé, entren uns teclats emulant una fanfàrria, bastant cursis; però no duren gaire perquè de forma inconnexa passen a mostrar una altra idea amb una mena de solo de teclat que, de la mateixa forma gratuïta, desemboca en unes melodies bastant poc reeixides, pedants i afectades. Mala peça al teler.
No millora gaire la introducció de “Oblivion”, mostrant el mateix gust musical que l’anterior tall. Amb aquest títol s’han fet grans temes, però no aquest. Les parts cantades tenen unes melodies flonges i bastant previsibles, de poc interès. Això sí, tot molt ben produït, executat i realitzat; però és un valor si t’avorreixes? Per què és indiscutible que és un àlbum d’excel·lent factura, amb uns músics magnífics, però és el segon tema i ja estem mirant el rellotge.
El delicat passatge inicial amb guitarra acústica, mellotron i violí de “Beneath the Masts”, deixa pas a un breu duet de piano i guitarra on, subtilment, hi participa un glockenspiel. Serveixen per posar-nos en situació d’espera fins l’arribada de la veu. Talment sembla que es vulgui emular aquells meravellosos temes de Genesis com és “Firth of Fifth”; i encara queda més palesa la intenció amb l’entrada de la banda ensemble. La diferència entre composicions és una qüestió de carisma, que una té i una altra que no la té perquè li falta la força i la vitalitat, malgrat que és una execució extremadament polida. Qui sap, potser això també li va en contra.
En tot cas, encara no estem ni a la meitat del tall i continuem esperant que el tema acabi d’arrencar, com bona cançó prog de 17 minuts. A la consecució de línies melòdiques planes a mig temps se’ls intenta donar un cert dinamisme cap al novè minut, previ a un interludi amb un cert gust teatral i uns teclats que semblen els clàxons d’un cotxe. El solo de guitarra, seguit d’un de violí, permeten l’arribada de la part més contundent, però excessivament continguda i sense rocanrol. Algú es salta un semàfor perquè tornen a atacar els clàxons abans d’un solo de teclat melindrós que dona per acabada la part “dura” del tema. Rematem el tall amb més de quatre minuts d’una mena de balada pseudo èpica i mel·líflua.
Tot i repetir la mateixa formula per començar les cançons, tenim un tall amb boniques melodies vocals i uns arranjaments més encertats per dotar d’un ambient lleuger a la composició. “Skates On” no deixa de ser un tema estàndard reposat i correcte per un fons d’armari en un treball de llarga durada.
Uns cors ben harmonitzats no poden amagar la homogeneïtat de la veu principal, que interpreta amb la mateixa intenció “Miramare” i tot el que se li posi per davant, i que no contribueix a que hi hagi una mica de dinamisme. Ho intenta la banda amb una entrada, pulcre com sempre, però que no deixa de sortir dels clixés en que incorre una vegada i un altre. Molt bonic i molt ben posadet tot, però ja està; si te’l poses per treure la pols el dissabte no molesta. La repetició de la fórmula d’un interludi pretesament contundent, amb teclats de dubtós gust, tampoc serveix perquè arribi a la consideració de res destacable.
I, sincerament, no és gens recomanable posar-se’l a l’hora de la migdiada o conduint, que podríem prendre mal. “Love Is the Light” és clar exemple d’aquesta tesis. A part de que costa diferenciar-la del resta de composicions de l’àlbum, és una fórmula molt reiterada dintre del neo prog que proposa la banda. Un altre mig temps feble i ensopit, rodejat d’arranjaments pretensiosos. Les ganes que un té és pitjar el botó stop i posar-se a veure documentals de La2.
No vols caldo, doncs dues tasses. “Bookmarks” torna a plantejar-nos una introducció a l’estil més acústic que, com hem dit, ens recorda als Genesis més clàssics. El problema és que la fórmula és repetitiva i massa plana com per poder tenir una escolta entretinguda complerta. Segurament, de forma individual cada tall funciona en una llista de reproducció, però fer una audició maratoniana acaba per cansar. La segona part del tema continua amb el mateix influx i s’anima el suficient com per ser prou amena per arribar al final del metratge, encara que de forma supèrflua.
“Last Eleven” ofereix un temps alegre però sense allunyar-se de tot l’exposat en anteriors paràgrafs. Malgrat la recurrència de idees, certament és un tema que crida l’atenció, tot i que als 3 minuts ja està tot dit i el que tenim és una repetició de l’estructura on li afegeixen un solo de teclat i un final una mica més suau.
El resultat el jutjareu vosaltres mateixos si escolteu aquest treball tranquil i relaxat. En tot cas, no conduïu camions de mercaderies perilloses mentre l’escolteu.
Redactor : David Sàez