De vegades és bastant incomprensible com excel·lents produccions com aquest àlbum debut, no van acabar tenir la repercussió merescuda. I això va acabar fent que una banda prometedora no tingués la meteòrica i important carrera que hauria d’haver gaudit. Crack the Sky és un d’aquests casos.
Si no coneixeu aquesta banda, considereu que la troballa és una mena de regal nadalenc. I si la coneixíeu doncs aprofiteu per recordar-la. I si us interessa el que heu escoltat doncs heu de saber que continuen en actiu i que enguany han publicat “From the Wood” (2023).
Al 1975 van aconseguir fer un excels treball discogràfic ple de diversitat, riquesa musical, una complexitat no exempta d’amabilitat per l’oient i, sobretot, grans moments de divertimento com el tema que obre el long play, “Hold On”, en una fusió entre funk, rock progressiu i uns cors al mes pur estil hard rock.
En certs moments la profunditat de les orquestracions mostren un llenguatge musical de gran calatge com els fragments finals de “Ice” o durant “Sea Epic”, que a l’hora contrasta amb la comicitat de les lletres on resulta que un grumet li demana a un pirata que salvi al seu capità o al seu almirall que són més importants que ell i, al final, pirata i grumet, decideixen salvar al cuiner per què tenen gana. I tot això enmig d’una enorme teatralitat musical.
O “She’s a dancer” on en realitat acabes sabent que en realitat he’s a dancer, però a qui canta no l’importa (compte al dir això al 1975). O la cruel “Robots for Ronnie” en que un nen explica al seu pare, de forma innocent accentuada per motius de música infantil a les cordes, que cal comprar robots per un company de l’escola que no l’estima ningú i així tindrà companyia.
Però a part de les hilarants lletres, us ben asseguro que hi ha composicions amb uns arranjaments molt i molt seriosos i amb un llenguatge musical modern, rocker i també amb grans dosis de classicisme.
Els autors d’aquest imprescindible son: Joey D’Amico (bateria i cors), Joe Macre (baix i cors), Jim Griffiths (guitarra i cors), John Palumbo (veus, teclats i guitarra) i Rick Witkowski (guitarra i percussió).
I us podreu adonar llegint el que executa cada membre, que una de les característiques és que està farcit de grans moments corals que permeten que fragments certament complexos acabin esdevenint la mar d’amables, i en un tres i no res ja estiguis cantant les tornades com la de “Surf City”, que és com si els Beach Boys s’haguessin anat de festa amb Frank Zappa. O els preciosos cors a l’estil més ianqui possible del tema que tanca l’àlbum: “Sleep”.
Val a dir que a les xarxes trobareu que hi ha fins a tretze talls en “Crack the Sky”. Això es degut a que l’edició de CD incloïa cançons d’altres treballs. Desconec el motiu. Jo soc partidari d’escoltar els 9 temes originals i gaudir-los com un posés.
Redactor : David Sàez