Redactor :
Josep Maria Llovera
Cada nova entrega del prolífic canadenc és un enigma. En Devin Townsend ja ens té acostumats a fer canvis de projectes amb diferents orientacions, conceptes i tractaments musicals. Tant ens pot fer una entrega de demolidors temes com ens presenta una trastornada òpera space-rock.
Admeto que al veure la coberta d’aquest nou treball, un paisatge gris i boirós, esperava alguna cosa ambiental, com “Ghost” (2011) o “Casualties of Cool” (2014), aquella preciositat intimista que va fer amb col·laboració de Ché Aimee Dorval. Però noi, només amb el primer acord de “Powernerd“, el tema que porta el nom de l’àlbum, sembla que això anirà per pedregars més heavies. Un tema que recorda al metall més clàssic, alguna cosa semblant a Motley Crüe passat pel tamís de Motörhead. El tema és tot un himne d’empoderament del freakisme al que estem avesats. Un pont d’unió entre el metall-ciscu i el nerd que tenim tots dins. Tema curt i contundent que et carrega bateries.
Fins aquí la sorpresa. Amb “Falling Apart” l’agressivitat compositiva es veu emmascarada per la sobreproducció a la que en Devin ja ens té acostumats. Apareixen aquestes veus tan tractades, amb ecos i delays, que acaben sent farragoses. Abans que ens adonem ja estan sonant les notes electròniques amb sons Atari de “Knuckledragger” i amb una lletania que ens recorda a algun tema de la saga “Ziltoid”.
Si trobàveu a faltar algun tema amb el tractament èpic en la línia “Empath” (2019), tipus “Spirits Will Collide“, ho teniu a “Gratitude“; amb la melodiositat del seu anterior; “Lightwork” (2022). En aquest punt ja podem endevinar que es tracta d’un treball que vol fer un repàs a, no tant a la seva discografia, com a la seva deriva i experiència particular. El disc mostra una evolució personal. Beu del Metall dels 80’s però s’hi enfronta sense fer un viatge al passat. Ho pinta com ell sap fer-ho, potser amb massa efectes grandiloqüents, cors forçats i amb excés de tractament, que també son marca de la casa, i on s’hi troba còmode i s’hi reconeix.
A “Ubelia” podem gaudir de la càlida veu sense aquest excés de tractament que tant li agrada, però que anirà apilant efectes a les tornades. “Jainism” és el conegut exercici de combinar paràgrafs tranquils amb ponts melòdics i parts agressives. I “Younger Lover” és una balada amb pujades de revolució que em recorda molt (molt) al “Why?” de “Empath” (2019). Tot i assemblar-se tant, si toqués les dues en un directe no trobaríem que sobrés cap de les dues. La veritat és que, en posteriors escoltes, l’oïda es va adaptant a aquests tractaments ampul·losos o potser és que no estan tan exagerats a com ens tenia acostumats. Amb el mig temps de “Glacier ” torna l’èpica messiànica compartida amb paisatges relaxats i algun eructe gutural per marcar terreny.
“Goodbye” té tota la pinta de tancament del disc (El títol ens pot donar una pista). Townsend ens transmet, en un seguit de temes, el difícil procés mental que ha passat després de la pandèmia on, tot i pensar que recuperaria les antigues dinàmiques de gires, concerts, composicions… (com gairebé tothom), s’ha trobat amb problemes personals, amb separacions, la marxa del fill, els pares que es fan grans… Tot un seguit de conflictes interns que intenta expiar en format musical.
Però després, i com a autèntic tancament, ens trobem amb “Ruby Quaker“. Un altre acudit musical del boig d’en Devin on fa tota una oda al cafè amb sons folk country molt dels 80’s. Un divertimento amb una tornada festiva on ell s’ho passa bé cantant i ens deixa aquell somriure estúpid als llavis.
“Powernerd” és un treball emocional, tractant dolor i pèrdues amb colorisme i llum, i donant als desencants de la vida un toc d’eufòria, d’aquesta eufòria bona a la que li hem d’estar agraïts. Tot tancat entre el primer i l’últim tema, que fan com una mena de parèntesis del treball més emocional i transcendents. Com a últim consell, si no acabeu d’entrar amb els treballs d’aquest home, us aconsello que vegeu els vídeos de YouTube. Es fan mirar i ajuden a entendre l’univers interior del boig.