Si us va agradar el seu primer treball “Troika” (2022) doncs ho han tornat a fer. Com que no els va perseguir la justícia doncs s’han embravit i han fet “Sophomore” que als Estats Units és una expressió equivalent a dir segon.
Nick D’Virgilio (Big Big Train, ex-Spock’s Beard), Neal Morse (The Neal Morse Band, Transatlantic, Flying Colors, ex-Spock’s Beard), Ross Jennings (Haken). Què podia sortir malament?. Doncs moltes coses perquè, en el fons demostren que són una mica cursis.
Iniciem amb “Hard to Be Easy”. Una cançoneta pop amb uns excel·lents arranjaments vocals, amb cor de “ti-ri-ri-ri-ri-ti-ri-ri-ri” (literal) i una pujada tonal a la segona part del tema. Acabem amb uns “dam-dam-dam-di-re” (literal) abans del solo de guitarra acústica. Personalment trobo a faltar uns “sha-la-las”. No pinta gens bé això.
A modus de balada es desenvolupa “Linger at the Edge of My Memory” que podria recordar-nos a les cançons de America. Seguim amb un magnífic treball vocal perquè aquests tres saben molt bé el que es fan. I aquest cop la composició en sí és força bonica i bastant més atraient a nivell d’arranjaments harmònics en general. Això ja pinta bastant millor.
I sembla que jugarem a una de freda i una de calemta. A “Tiny Little Fires”, uns teclats de dubtós gust amb unes campanetes recurrents i repetitives fins la sacietat i unes no menys carrinclones melodies vocals, amb un motiu horrorós de teclat fan d’aquest tema no apte per diabètics.
Els sons d’una steel guitar li confereixen un aire folk estadounidenc a “Right Where You Should Be”. Tot el que forma part d’aquest tall no pot ser més manit i clixé: “ti-ri-ti-ti-ri, la-la-la-la-la” (literal). A “The Weary One” els arranjaments de cordes, violoncel i de cors fan molt amable l’escolta tot i que continuem tenint una bona dosi de preciosisme extrem que segurament no és per tots els gustos.
I com un alè d’aire per algú que s’ofegava, els ritmes rock de “Mama” ens ofereixen per fi un tema consistent, variat i on els tres músics es desenvolupen en terrenys en que funcionen molt millor les seves idees. A més que no perd el segell d’identitat d’aquest treball que són les magnífiques veus que el caracteritzen.
Però ja està, eh, no ens poséssim massa poc cristians amb música del diable. Anem a un tall més acústic com és “I’m Not Afraid” que és bastant expressiu i amb una mica de dosi de teatralitat que el fan entretingut, sobretot en el seu interludi amb un solo de guitarra i un graciós ostinato de les veus.
Seguint amb les melodies que ens podrien recordar a bandes com Crosby, Still & Nash, hi trobem “Weighs Me Down”, que es fa una mica repetitiva ja que no explota gaires conceptes. I seguint per Estats Units: Si “Walking on Water” ens diuen que es una cançó de The Doobie Brothers, ens ho podríem creure. Tema bastant estàndard de country-rock, amb un final fos que encara el fa més previsible.
I acabem amb “Anywhere the Wind Blows”, per si no havíem tingut prou de cançons mel·líflues, d’aquestes que als concerts et fan aixecar les mans per moure-les a dreta i esquerra. Tornem a tornades onomatopeiques que fan bona la dita que la música et transporta, perquè jo escolto aquest tema a un bar i me’n vaig a un altre.
Vaja, que és un treball una mica bipolar. Molt i molt actual perquè segur que hi ha gent que pensa al escoltar-lo que podrien ser acusats de terrorisme, i d’altres que creuen que no hi ha per tant i amnistiar-los és el millor. Jutgeu vosaltres mateixos enlloc de que fer cas acrític a qui us digui que són molt bons o que són molt dolents. També podeu escoltar l’àlbum.
D’Virgilio, Morse & Jennings Bandcamp
Redactor : David Sàez