Després dels dos anteriors articles en que vaig parlar del Mellotron, em sembla adient dedicar l’article d’avui al seu cosí germà, el Birotron.
Aquest instrument va ser molt poc utilitzat a la pràctica i de fet és considerat un dels instruments moderns més rars, ara veurem el per què, però mereix menció per la implicació al projecte d’en Rick Wakeman dels Yes, que va ser el seu major (de fet quasi l’únic) usuari.
El Birotron va ser desenvolupat a partir de finals del 1974 per l’americà Dave Biro i pretenia ser un rival directe del Mellotron, seguint el mateix concepte de rompler de cintes magnètiques amb gravacions analògiques d’instruments reals, però amb algunes diferències crucials que resolien els punts dèbils del Mellotron.
Birotron B 90 havia de ser la seva denominació comercial. Aquesta era la versió definitiva pràcticament llesta per entrar en producció en sèrie.
El Mellotron utilitzava tires de cinta de 3 pistes que tenien una duració del so màxima de 8 segons, i aquestes havien de retornar al seu punt d’inici abans de poder-se tocar de nou, per la qual cosa no permetia tocar frases de notes ràpides ni notes sostingudes durant més de 8 segons. El Birotron en canvi utilitzava cintes tancades en bucle sense fi, de manera que el so de la nota es podia mantenir sostingut durant tant temps com es volgués, simplement mantenint la tecla pressionada, i l’acció i els canvis de nota eren immediats, de manera que es podia tocar ràpid, segons Wakeman “tant ràpid com vulguis”. Això significava que els sons reproduïts no tenien cap atac ni caiguda per sí mateixos, però això es compensava perquè disposava de controls que generaven atac i caiguda de manera electrònica. A més, el disseny utilitzant cintes en bucle feia que l’instrument fos molt més compacte que un Mellotron M400, i es podia col·locar a sobre d’altres teclats. Apart d’això, es pretenia que la fiabilitat fos molt millor que la dels problemàtics Mellotron.
Pel que fa al format de les cintes, el Birotron aprofitava els cartutxos estàndard de 8 pistes que eren populars sobretot als EEUU (8-Track tape cartridges). Tenia 19 d’aquests cartutxos per 37 tecles que tenia l’instrument, de manera que cada cinta de 8 pistes contenia les mostres per 2 de les tecles i l’instrument tenia 4 pistes efectives (4 sons a escollir, mentre que el Mellotron M400 n’oferia 3). Com al Mellotron M400, els cartutxos de cintes es podien canviar per disposar d’un altre joc d’instruments, sempre 4 per cada joc.
Els cartutxos de cinta de 8 pistes i els seus reproductors van ser populars a finals dels anys ’60 i als ’70 sobretot als EEUU, mentre que a Europa aquests no van tenir gaire èxit i es van imposar les cintes de cassette.
Wakeman va conèixer en Biro el 1975 i li va agradar tant el concepte que va decidir co-finançar el projecte, i quan aquest es va anunciar el 1976, es van rebre comandes anticipades per part de teclistes tant il·lustres com ara Keith Emerson (que era notori per no haver-li agradat mai el Mellotron i va veure amb bons ulls les millores proposades pel Birotron), John Paul Jones, Patrick Moraz o Elton John. I això tot i que l’instrument es vendria molt més car que el Mellotron (1.000 lliures per unes 500 que costava un Mellotron M400).
Un primerenc prototip del 1975
Es van fabricar prototips, es diu que en total només es van arribar a fabricar 17 unitats prototip completes, de les quals Wakeman en va arribar a tenir 4. Malauradament les fases de pre-producció es van anar allargant més i més perquè anaven sorgint problemes tècnics, i l’empresa (que es va anomenar Birotronics) volia garantir una fiabilitat màxima. A més les gravacions de totes les mostres amb músics reals estaven costant molts diners i les finances s’anaven esgotant. Wakeman havia deixat els Yes el 1974 i s’estava dedicant als seus opulents projectes en solitari com The Myths and Legends of King Arthur… i les seves gires en aquell període li van causar importants pèrdues econòmiques.
Crucialment, en aquells mateixos anys els teclats electrònics estaven evolucionant molt ràpid, van sortir els “string machines” (sintetitzadors de cordes, també importants rivals del Mellotron però totalment electrònics), l’RMI Keyboard Computer que era un revolucionari rompler digital, i els veritables sintetitzadors programables començaven a oferir polifonia. Tot plegat va fer que, a l’igual que li estava passant al Mellotron, el Birotron amb el seu sistema mecànic de cintes magnètiques anés quedant cada cop més com una cosa ja obsoleta, i finalment van decidir avortar el projecte abans que pogués començar una veritable producció en sèrie. Tal com va dir el propi Rick Wakeman, “el xip va matar el Birotron”. Wakeman va perdre 50.000 lliures en el projecte, que en aquella època era un bon dineral.
El panell de controls del Birotron B 90. Podem veure els controls per donar-li al so atac (attack) i caiguda (decay), i també l’ajust del to (pitch), el selector de les pistes (track change) i el potenciòmetre de volum.
Wakeman va tornar als Yes al Novembre del 1976 i va utilitzar els seus prototips Birotron a la gira de l’àlbum Going For The One (no al propi disc en estudi, on encara va utilitzar els Mellotron) i després a l’àlbum Tormato del 1978 i la gira que el va seguir (en la que es va enregistrar el doble àlbum en directe Yesshows), i també al seu disc en solitari Criminal Record, fins que va decidir tornar a marxar del grup a principis del 1980. Com he dit abans Wakeman va arribar a tenir 4 unitats prototip però ja fa molts anys que no en té cap, 2 van desaparèixer i 2 van sofrir danys irreparables durant les gires.
El Birotron, però també sobretot el sintetitzador polifònic Polymoog, que ja veurem en algun altre article, van ser en bona mesura els responsables del notable canvi de so de Wakeman amb Yes a Tormato, respecte als àlbums precedents del grup. Molts fans van criticar el so dels teclats a aquest àlbum, perquè els va semblar que els timbres utilitzats eren molt fluixos i anodins, potser més moderns però sense el cos i personalitat que tenien els instruments utilitzats prèviament. Però com dic, això es va deure principalment a l’ús del Polymoog més que no pas al Birotron.
Wakeman amb Yes el 1977. Els dos instruments apilats a la dreta de la foto són dos Birotron B 90, que estaven col·locats a sobre d’un RMI Keyboard Computer. Davant seu té l’orgue Hammond C-3 amb el Polymoog a sobre, i a la seva dreta veiem un Minimoog (de fet en portava dos, un altre no visible al costat) a sobre d’un poc visible piano elèctric Fender Rhodes.
Dues altres unitats dels prototips van anar a parar als alemanys Tangerine Dream i Klaus Schulze. A l’àlbum Stratosfear dels Tangerine Dream es menciona als crèdits un “loop Mellotron” (Mellotron en bucle) tocat per en Chris Franke, i hi ha debat sobre què era exactament aquest instrument. Alguns proposen que de fet era ja un prototip del Birotron, però donat que l’àlbum es va enregistrar a l’agost del 1976 sembla una mica massa aviat perquè els Tangerine Dream ja poguessin tenir un Birotron complet en ordre de funcionament. Els Tangerine Dream eren notoris per modificar i inclús fabricar-se els seus instruments electrònics, de manera que altres proposen que era un Mellotron modificat per funcionar amb cintes en bucle. Els membres del grup no han mai aclarit aquest punt.
Actualment només 4 unitats segueixen existint, de fet només 2 totalment completes, i totes elles tenen les cintes en molt mal estat, per la qual cosa el Birotron ha quedat com segurament l’instrument modern més rar. Hi ha però uns pocs entusiastes que els darrers anys s’han dedicat a digitalitzar les mostres que encara es podien recuperar (diuen que algunes d’elles eren força millors que les equivalents del Mellotron mentre que altres eren pitjors), per preservar el llegat d’aquest rar però històricament important instrument. De fet algunes col·leccions de mostres digitals de sons de Mellotron que s’estan comercialitzant, com ara algunes de les que comercialitza la pròpia Streetly, inclouen també mostres del Birotron.
Edgar Froese dels Tangerine Dream al seu estudi domèstic el 1979. A baix de tot a l’esquerra podem veure el Birotron B 90. Podeu identificar tots els altres instruments a la foto? Al llibre trobareu la resposta!
Fins la propera!
Gerard Bassols
Si us agrada i interessa el tema, us recordem que trobareu molta més informació al llibre “Los Instrumentos Musicales del Rock Progresivo; Guía Ilustrada”, disponible a aquest enllaç. I si heu de pensar en regals pel Nadal, ja sabeu!
https://www.amazon.es/instrumentos-musicales-Rock-Progresivo-ilustrada/dp/8413318645
I si ho preferiu, també està publicat en anglès:
https://www.amazon.com/Musical-Instruments-Progressive-Rock/dp/8413385997