Soc Gerard Bassols i amb aquest article començo una sèrie en que repassarem alguns dels instruments musicals més emblemàtics que han estat freqüentment utilitzats en el Rock Progressiu, sobre tot en el període clàssic dels anys ’70. Aquests articles es poden considerar com a petits extractes del llibre “Los Instrumentos Musicales del Rock Progresivo; Guía Ilustrada”, on hi trobareu molta més informació i del que us deixo l’enllaç a baix. I començaré amb el que probablement és l’instrument més paradigmàtic del so del Rock Simfònic dels ’70, el Mellotron.
El Mellotron té una llarga i interessant història i per tant li dedicaré més d’una entrada, aquesta d’avui és la primera. No podem parlar del Mellotron sense esmentar el que fou el seu precursor directe, el Chamberlin, de fet el Mellotron va néixer com una còpia il·legal del Chamberlin.
El Chamberlin va ser desenvolupat a partir del 1948 per Harry Chamberlin als EEUU i va ser el primer rompler, això és, un instrument musical que reprodueix sons a partir de mostres gravades o codificades, ja sigui de manera analògica o digital (un sampler, a més de reproduir les mostres, pot gravar-les o codificar-les per sí mateix). Les mostres en aquest cas eren gravacions d’instruments reals en cintes magnètiques. El primer Model 100 era molt senzill, no tenia ni tant sols un teclat, només una sèrie de cintes amb gravacions d’acompanyaments que l’usuari podia reproduir per practicar tocar melodies o solos a sobre d’ells.
Després d’alguns altres models, el 1962 Chamberlin va treure el Model 600, que seria la base del primer Mellotron. Tenia dos manuals (seccions de teclat), amb l’esquerre es feien acompanyaments i amb el dret melodies o solos. Al manual dret, en pressionar una tecla es reproduïa una cinta magnètica amb el so d’aquella nota tocada per un instrument real. Permetia seleccionar entre el so de diversos instruments, que incloïen teclats, cordes, alguns vents i metalls i les notes cantades per veus humanes.
El Chamberlin va tenir una certa difusió als EEUU fins mitjans – finals dels anys ’60, però més endavant va ser el Mellotron el que va aconseguir la fama i el Chamberlin va quedar injustament oblidat o desconegut per a la majoria de la gent, sobretot a Europa.
El Chamberlin Model 600
El mateix 1962 un venedor de Chamberlin anomenat Bill Fransen va marxar a Europa emportant-se dos unitats del Model 600, sense dir-ho al Sr. Chamberlin. Al Regne Unit va trobar la firma Bradmatic dels germans Bradley i els va dir que l’instrument era d’invenció seva i ambdues parts van tancar un acord per fabricar-lo en sèrie. Els Bradley no coneixien l’existència del Chamberlin als EEUU, i d’aquesta manera el 1963 va néixer el Mellotron Mk I, que era una còpia del Chamberlin 600 amb algunes petites modificacions, i el van portar a la fira NAMM (National Association of Music Merchants) a Anaheim, Califòrnia. Allà Harry Chamberlin va quedar en shock en veure la còpia del seu instrument a l’estand de Bradmatic. Chamberlin va parlar amb els Bradley i de seguida se’n van adonar del que havia passat amb l’engany de Fransen i, com que estava clar que el Mellotron infringia les patents de Chamberlin, van arribar a un acord: Els Bradley pagarien una important suma a Chamberlin en concepte de royalties, i fins finals dels 1960 el Mellotron només es podria vendre a Europa, i el Chamberlin als EEUU i la resta del món
El Mellotron Mk I
Molt aviat els Bradley van crear dues noves empreses per al negoci del Mellotron, la branca comercial es va anomenar Mellotronics i la branca de producció Streetly Electronics, i es va llançar el model Mk II que era pràcticament igual al Mk I amb petites millores. El 1967 els Beatles van utilitzar un Mk II al seu súper-exitós single Strawberry Fields Forever, que va portar l’instrument a la fama. Mike Pinder teclista dels Moody Blues que havia treballat per Streetly, també va utilitzar l’instrument en àlbums clàssics com Days Of Future Past, també del 1967.
El 1969 King Crimson el van utilitzar de manera sublim al seu àlbum de debut In The Court Of The Crimson King, amb els seus abundants arranjaments de cordes i cors de veus humanes, que va fundar el so paradigmàtic del Rock Simfònic que floriria en els propers anys. Molt aviat els teclistes d’altres grups de Rock Simfònic i Progressiu com ara Rick Wakeman o Tony Banks van adoptar també el Mellotron com a instrument molt destacat entre el seu equip.
Tony Banks tocant un Mellotron Mk II amb Genesis el 1972
El Mellotron M400
Al igual que els Chamberlin, els primers Mellotron estaven pensats per a us estàtic a cases particulars o estudis de gravació, eren pesats i molt delicats. Entenent que els grups de Rock necessitaven un instrument portàtil per portar de gira, el 1970 els Bradley van treure el model M400 que era molt més compacte i lleuger, i es convertiria en el més famós i més utilitzat pels grups dels anys ’70. De tota manera seguia sent un instrument delicat i poc fiable, els grups que s’ho podien permetre portaven dues unitats de gira, de manera que sempre en tenien un de backup i es reparaven i ajustaven constantment després de cada concert.
Rick Wakeman va acabar tant fart de la manca de fiabilitat del Mellotron, que en quan va poder començar a utilitzar altres instruments més moderns com ara el prototip Birotron o l’RMI Keyboard Computer, va portar dos dels seus Mellotron a un camp, els va ruixar amb gasolina i els va prendre foc.
Degut al sistema de reproducció de cintes magnètiques que havien de retornar al punt d’inici abans de poder-se tocar de nou, el Mellotron tenia una acció lenta, no permetia tocar frases de notes massa ràpides, però era ideal per a sons lents i sostinguts com ara cordes o cors de veus. I una gran cosa era que era totalment polifònic, al contrari dels sintetitzadors de l’època que eren monofònics.
Entre els grans del Progressiu dels ’70, quasi tots els teclistes tenien un Mellotron en el seu equip, però hi ha algunes excepcions notables. A en Keith Emerson mai no li va agradar aquest instrument, perquè no es podia tocar ràpid. El van provar a la gira de l’àlbum Trilogy el 1972, per la cançó Abaddon’s Bolero (el tocava en Greg Lake), però degut a problemes aviat van decidir eliminar aquest tema del repertori i ELP no van tornar mai a utilitzar un Mellotron. Rick Wright de Pink Floyd tampoc era un fan de l’instrument, va utilitzar un Mk II en alguns temes en estudi fins el 1970 però mai no en va portar un en directe, i a partir d’aleshores es va concentrar en el piano, acústic o elèctric, òrgans i sintetitzadors.
Robert Fripp amb un Mellotron M400
A la propera entrada d’aquesta sèrie parlaré una mica més d’aquest paradigmàtic instrument. Fins aleshores!
Gerard Bassols
Si us agrada i interessa el tema, us recordem que trobareu molta més informació al llibre “Los Instrumentos Musicales del Rock Progresivo; Guía Ilustrada”, disponible a aquest enllaç:
https://www.amazon.es/instrumentos-musicales-Rock-Progresivo-ilustrada/dp/8413318645