Gardenhead, “Gardenhead” (2024)
Darrerament els àlbums més interessants de prog s’han desplaçat cap a l’est, deixant terres sueques per establir-se a Finlàndia. Estem veient nous grups i artistes finesos que estan parint música molt i molt engrescadora. I aquí hi ha un nou exemple en el debut de Gardenhead.
Els seus components són: Antti Lammi (baix), Jonne Nyberg (veus i guitarres), Antti ”Andy” Silkelä (bateria) i Eero Silkelä (guitarres).
Uns ambient d’inspiració flamenca serveixen per fer una introducció a “At the Footsteps”. Aquest deixa part a la presentació d’un motiu vocal breu, interromput per una altra part de veus bastant bonica i que permet la inserció de l’arpegiat de guitarra en un amalgama de 7/8, tancant aquest breu tall, intens i complex.
Amb continuïtat tenim els primer riffs de “Sanctuary”, que de seguida desemboquen en un passatge de baix i veu. L’aparició de toms de bateria i guitarra fa quasi obligada la referència a Tool, els King Crimson d’inicis del mil·lenni i un cert aire a Incubus, fet que s’accentua amb la recuperació de la idea inicial. Les estrofes són potents i melòdiques, amb una veu que s’allunya de les habituals en aquests estils. L’estructura és enrevessada però assequible, i a més inclou un solo de guitarra dels que van escassos en el rock progressiu modern.
Unes bateries digitals i la guitarra filtrada presenten “Devoured”, on de seguida ens dona una patacada al fetge un riff furiós, que prosseguirà en un solitari baix amb la feina de sostenir el tema i la veu. L’estructura es repeteix, però ja de manera ensemble fins l’arribada d’un pont amalgamat, que farà de transició cap uns ambients més atmosfèrics mentre les guitarres retornen a la melodia vocal. Repescant algunes idees exposades, el tema conclou.
Més reposat és “Black Fills”, malgrat la seva intensitat continguda, i intuïm que si es desferma serà prou contundent. Com efectivament passa finalment, quan incrementen el tempo potenciant la composició amb aquest recurs. Però és sorprenent, i molt gratificant, escoltar una part intermèdia fonamentada en uns conceptes del prog més clàssic, però amb una personalitat i modernitat particulars alhora. També és destacable la transició abrupte i tonal des del solo de guitarra cap a una fragment vocal amb una profunditat important. Més que interessant aquesta proposta.
Sota l’aparença d’una senzilla cançó, “Ghost to Ghost” amaga una intricada estructura plena d’amalgames rítmics i unes melodies de veus que naveguen la mar de bé per sobre el procel·lós oceà d’arpegis de guitarra, fets en compassos binaris i ternaris, alguns d’ells expressament inconclusos. El gir cap a tempos lents i tranquils donen una bona base per afrontar el solo de guitarra, que situarà la cirereta al capdamunt del tall.
El contrast entre els cors inicials, polits i atractius, amb el crus i furiosos riffs posteriors, seran la característica de “The Ordeal”. Queden complementats amb una part intermèdia on la intensitat creix fins al bonic espai per a un baix, que sona a crema de la bona, i la veu principal. La recuperació de diverses idees exposades ens tanquen amb nota el tema.
Un teclat en loop porten a un maco exercici polirítmic, mentre ens ofereixen les melodies vocals de “Neon Judas”. L’aparició de les parts electritzants de guitarra permetran que, encara que esperada, la repetició del inici amb el baix com a protagonista sigui trempadora. El influx principal encara continua sent Tool, cosa que si és per bé, com aquest cas, sempre és d’agrair. Tot i amb això els solos de guitarra tenen un component melòdic major i més convencional.
I com a cloenda d’aquest excel·lent àlbum tenim “The Wilderness”, on d’entrada ja ens presenten el dur motiu que queda matisat per les primeres estrofes. La seva tornada és suau i elegant, cosa que permet encara un contrast més gran amb els fragments més aguts i incisius. També quedes embadalit amb un passatge on la sonoritat d’un sitar serveix com a entrada del solo de guitarra, que finalitzarà amb un tros de veus i guitarres que exploten cap a la conclusió. Encara tenim temps per tenir un petit eco recordatori de la introducció de l’àlbum.
Així que trobem un magnífic treball del millor rock progressiu, amb influències de metall, però amb interessants conceptes melòdics i detalls de adaptació d’idees clàssiques a una mirada molt més actual i contemporània. Val la pena posar una oïda en aquesta banda i veure que ens deparen en el futur.
Redactor : David Sàez