53 son els músics que han passat per Gong des de que Daevid Allen fa formar la banda al 1967. I des de la seva defunció al 2015 va deixar el seu llegat a un grup de músics que des de llavors han portat estabilitat i molt bons treballs discogràfics.
Actualment Ian East s’encarrega dels vents, Fabio Golfetti de les guitarres i cors, Cheb Netless de la bateria i percussions, Dave Sturt de baix i cors, i Kavus Torabi de la veu i guitarres.
Tenim a la Viquipèdia la història de aquesta banda fonamental en el Rock Psicodèlic i Progressiu. Molt curiosa de llegir la seva entrada. Només us anomenaré uns títols si encara per no coneixeu o no he profunditzat en la seva discografia: “Camembert Electrique” (1971), “Flying Teapot” (1973) o “You” (1974), aquest darrer amb una portada icònica.
L’àlbum s’obre amb el tema delicat que han escollit com a single: “Tiny Galaxies”. Una preciosa composició tranquil·la que recorda a èpoques pretèrites on la psicodèlia s’obria pas pels locals undergrounds londinencs. A destacar el bonic ritme de bateria que s’executa a les estrofes i la guitarra amb un delicat delay.
I per seguir en els primers anys setanta ens proposen “My Guitar is a Spaceship”. Aire de rock clàssic amb idees vintage, possiblement perquè la banda és bastant coneixedora de quin son els seus seguidors més acèrrims i més val fer quelcom de qualitat que es conegui, que adoptar el risc d’innovar i no reeixir. No és criticable si fas una cançó com aquesta, bona i entretinguda amb una interessant conclusió on agafem protagonisme els vents donant la nota de gran classe.
El final dels bongos, esquellot i clave de l’anterior tema fonent-se per donar pas a una atmosfera sonora de relaxació i tranquil·litat que ens permeten embarcar en el correcte estat anímic a “Ship Of Ishtar”. La veritat, és que això m’ho posen a les meves sessions de ioga i em crec que soc la reencarnació de Satyananda Sarasvati. Si no sou molt de meditació segurament li donareu al botó de next, però el trobo interessant, com a mínim.
Més convencional és “O, Arcturus” que no té res gaire destacable més enllà de tenir un bonic final en un ritme de 11/8, gens convencional, molt graciós, intel·ligent i que et donen ganes de tornar-lo a escoltar.
I si a alguna cosa caracteritza a Gong és que sempre hi trobaràs un tema divertit i amb una execució molt rítmica de guitarres i vents. I aquest honor recau en “All Clocks Reset” que encara que és una composició del rock progressiu més clàssic i que no s’inscriurà amb lletres d’or als llibres de la història, si que ens entrarà amablement a les nostre oïdes i ens farà gaudir d’allò més.
En canvi, no tant habitual a la banda és trobar un riff tant intens a la introducció de “Choose Your Goddess”, que ens porta a una estrofa amb uns toms de bateria i un baix que creen un contrapunt dinàmic a les veus etèries, la delicada guitarra, la subtil flauta i uns vents punyents.
“Lunar Invocation” torna als camins més ioguis i hippies, fent veneració al seu títol. Ambiental i contemplatiu, però segurament no calia repetir el mateix tipus de composició. Ara bé, acaba sent una maca transició cap “Asleep Do We Lay”, on un melós contrabaix escollit amb un meravellós criteri de producció musical, ens condueix cap un estat de harmonia i de ganes de sortir al carrer amb un cartell de: “Es donen abraçades”
En definitiva: Un bon àlbum de classicisme progressiu d’una banda que ha sabut regenerar-se amb nous membres però no perdre l’essència que la va portar a ser un referent del gènere i, per sort, sap fer honor a tota la seva història.
Redactor : David Sàez