Els estadounidencs Haishen debuten amb un treball de llarga durada. No ens havien arribat ecos del seu primer extended play homònim, i publicat el 2020. Aquest cop sí que podem fer noticia d’una banda emergent que ens deixa bocabadats amb les seves composicions sublims.
“Awaken the Endless Deep” es centra en temàtiques de mitologia xinesa; no en va Haishen significa Déu del Mar. Fet que no es comú trobar en bandes de heavy prog o metal prog com aquesta. Xuhao s’encarrega de les guitarres i les veus, Justin Montione del baix i cors, i Randy Rowe Jr. de les bateries
La guitarra introductòria de “Crimson Sun” es resposta amb els motius rítmics de la banda per acabar-la executant ensemble. Des de les primeres notes ja ens adonem que hi ha un llenguatge potent i consistent que ens farà xalar. L’arribada de la part vocal mostra la faceta més metal de la banda, amb una certa reminiscència a Mastodon, deixant espai per un instant fugaç d’un cor i baix solitari, a l’estil “Close to the Edge” de Yes. Acte seguit ens ofereixen un interludi molt rítmic que contrasta amb les línies melòdiques i obstinades posteriors, que seran el suport d’un breu solo de guitarra, abans de continuar amb la tornada del tema.
El final apoteòsic s’enllaça, quasi sense descans, amb l’inici de “Leviathan”. El seu rugit encara ens porta més cap a paratges de sludge metal, però sense els excessos de densitat instrumental que a vegades peca aquest estil; cosa que es veu beneficiada pel format trio. De totes maneres, el passatge intermedi, farcit d’uns preciosos cors femenins gentilesa de la col·laboració de Sally Louise, ens porten a una dimensió èpica que desemboca en una fúria sostinguda per encarar els darrers acords.
I en un treball on la temàtica és bastant marina, no ens ha d’estranyar trobar el típic tall ambiental: “20.000 Leagues”. Passatges de teclat farcits de efectes de guitarra, intentant donar una mena de situació de fons marí.
En tot cas, és el preludi de la perla d’aquest àlbum. La meravellosa “Goddess in the Machine”. Una mena de rapsòdia prog que ho té tot. Un inici atmosfèric amb una guitarra que ens va desgranant el leitmotiv que ens acompanyarà en aquest viatge. Posteriorment un línia de guitarra permet l’entrada de la banda. on el baix de Montione ens presenta una delicada melodia abans de tenir les primeres estrofes suaus i que ens van endinsant en aquesta peça magistral. L’aturada que es realitza no fa, si no, que potenciar la magnificència del retorn del motiu principal. Retornem a la part vocal amb un progressiu embrutiment de la mateixa. Aquí arriba un pont rítmic que, abruptament, ens endinsa en un riff i unes estrofes quasi nu metal, que van contrastant un cop i un altre amb harmonies vocals i solos de guitarra.
Un altre interludi instrumental, que segueix els preceptes clàssics de bandes com Rush o Dream Theater, ens delecta fins l’arribada d’un ostinato contundent. La guitarra de Xuhao pren el protagonisme, primer amb un solo i després liderant un amalgama delicat en 5/8, que progressivament (és el que té això del prog) s’endureix, mentre uns cors alleugeren la cruesa del moment. I seguint amb aquests canvis abruptes que caracteritzen la composició, tornem a un breu passatge rotund per arribar a la part més noisy del tema, que es va esvaint per ser imbuïts per la delicadesa de les cortines de percussió, els greus omnipresents, les guitarres xiuxiuejants; si haguessin de recordar quelcom seria als mateix tipus de conceptes usat al final de “The Gates of Delirium”, novament de Yes.
I passem a la part folk, amb unes guitarres elèctriques que embolcallen les veus i unes línies melòdiques de baix. Paulatinament, entrem en uns acords rítmicament complexos que es van radicalitzant fins l’explosió del tema principal, que es revisitat abans de finalitzar amb la línia de guitarra que ens guiava a l’inici del tall. Absolutament fantàstic i èpic; un tema amb una fabulosa narrativa lírica i musical, com els que es feien abans i no es prodiguen, i que justifiquen tota una carrera musical.
Amb dues notes inicia “Flesh of the Earth, Child of the Sea”. Molt més fosc i minimalista que el tema precedent. De seguida s’inicien hostilitats després de la introducció, amb uns riffs que podríem trobar en bandes com Pain of Salvation, salvant la diferència estilística. Això sí, fins l’arribada d’unes estrofes que tornen a demostrar que Slipknot també és una referència. La fusió d’ambdós conceptes funciona a la meravella en aquesta composició fosca, que torna a tenir el joc de contrastos com segell d’identitat. Com així demostra el solo de guitarra i posterior festa de riffs que el segueixen, i que està molt proper als conceptes de trash metal de Megadeth. Tot i amb això, no s’obliden de col·locar-nos una part bastant acústica en el segon solo de guitarra, que és suau, relaxada i subtil. La coda final és crua i sense embuts, per acabar de rematar un tema que sembla una muntanya russa.
I enllacem amb “Undersea Battle”, que executa al seu inici un ostinato furibund per trencar-nos amb una sèrie de riffs desencadenats i amb detalls de gran execució tècnica. La tornada melòdica és un breu descans abans de seguir metrallant-nos amb tot l’arsenal del que disposen. Fins i tot, la pausa a l’intermedi és inclement ja que ens plategen idees i conceptes propers a la agressivitat de Tool; especialment reivindicats amb l’exquisida lletjor del so de baix. Una figura impecable de guitarra permeten el lluïment de Rowe Jr. a la bateria, just en la part de cloenda.
I com el sorbet abans del cafè, “Pyrrhic Victory” és un lleuger tema marcat per les guitarres acústiques i les melodies penetrants i amables de la veu. Molt d’agrair en un àlbum tant ric i exigent per l’oient i que, alhora, permet afrontar el darrer tall amb l’estat d’ànim adequat.
Per què tornem a les línies més tooleras possibles al posar en marxa “Nüwa Awakens”. Tot i que amb l’arribada de la veu se’ns presenta nítida la referència del Dream Theater més polit. Encara que, com no pot ser d’una altra manera, de seguida embruteixen l’ambient i alternen aquest conceptes amb idees més de nu metal; novament, el resultat és més que reeixit. La part intermèdia s’executa amb un ritme ternari que permet temps lents amb sensacions molt dinàmiques. I més encara quan intercalen riffs i solos de potència important, que cada cop van aportant major força a un treball que conclou amb un crit esfereïdor.
Costa trobar debuts tan engrescadors com aquest i, especialment, que provoquen quan acabes d’escoltar-los que, automàticament, comencis a cercar més música i informació de la banda. Així que toca donar-los suport per què ens han de seguir delectant durant els següents anys sí o sí. Impressionants.
Redactor : David Sàez